10 de maig de 2020

Mentrestant, les bacores virginals s'estufen

Paradoxes majals. Com sabeu, es diu que el mes de maig és el mes de les flors. I en la cultura cristiana és el mes de la Mare de Déu. No volem pas furonejar en els múltiples enllaços entre creences i natura, motivats, probablement, pel desvetllar de la primavera.
Però ve molt a tomb perquè avui veurem unes flors virginals i no només virginals, també recloses al dedins d'un claustre que no té altre lluc de trànsit al món que una entravessada espitllera. Avancem-ho: aquesta espitllera és l'hostíol de la figa i les flors verges són les de la figuera. Francament, no podríem de cap manera trobar un millor exemple floral que pugui combinar aquesta dualitat paradoxal, majal i fortament polaritzada: virginitat i fecunditat.
Ho veurem a l'altre cap d'aquesta conversa, però sense pretendre de cap manera voler sortir del monacal claustre de l'enigma.
Fruitar al maig! Per molt o poc que nosaltres estiguem atrinxerats, la natura segueix el seu curs. Tot i la curtedat de l'abast del radi d'activitat permès, limitat, pertot hi notem, en les juntures del paviment, a les esquerdes dels vells edificis, als escocells, en els arbres dels patis que, com la figuera de la fotografia, amb empenta malden per desbordar les morralles de les partions, i, sobretot, en els marges i motes dels espais periurbans, llucs manifestos de l'impetuós desvetllar primaveral de la natura. 2.5.2020.

Calçem-nos. Com que això de la biologia de les figueres -a aquest arbre li escau la pluralitat- és una matèria malsegura que en qualsevol moment pot fer-se rossoladissa i llisquívola, com una pala de glaç, procurarem calçar-nos els grampons, o sigui no moure'ns pas gaire del camí bo dels punts i extrems considerats d'admissió i conformitat general.
A la fotografia, pomell de figaflors copsat fa uns dies. 2.5.2020.

2.5.2020. Figueres que fan figaflors. No són pas totes d'aquesta mena. Les figaflors o bacores són les figues de primavera (1). Si el mot castellà breva és conegut gairebé de tothom, l'equivalent català, en canvi, té una implantació molt escassa en el parlar general.
Sobre les bacores ja vam fer-ne una nota, al capítol 'Estipes viàries americanes'.

Figueres de dos esplets o fornades. Efectivament, les figaflors es fan en figueres de dos esplets, que fan les figaflors a la primavera o primavera-estiu i les figues a l'estiu o estiu-tardor. També són conegudes com a figueres bíferes, mentre que les més comunes, les que fruiten només al període d'estiu-tardor, s'anomenen uníferes. 
A la fotografia, un altre pomell de figaflors, però aquestes copsades a l'abril de l'any passat i quan el ram nou encara és ben tendre. 22.4.2019.

Per què dos esplets? Aquesta pregunta recapta oportuníssima resposta en un antològic document que considerem de referència fonamental en l'estudi de la figuera. El seu autor, Joan Rallo, ha bastit un bon corpus de coneixements empírics en l'ampli camp de l'agronomia pràctica. Insistim en la conveniència de navegar amb molta cautela en aquest camp, perquè la literatura popular sobre la figuera està farcida d'embulls i confusions inextricables, com una densa bardissa. A qui no vulgui embardissar-se i vulgui, en canvi, caminar per viaranys clarers i folgats, li recomanem el següent treball de Rallo:
"La sexualitat de les figueres i del seu insecte pol·linitzador"
Demanat -el document té format de conversa, molt clàssic- sobre el motiu del nom figaflor, Rallo contesta: "no ho sé".

Saber sense dir. Però ell mateix suggereix molt quan diu que millor fora anomenar-les figaverges. No és ben natural veure un paral·lelisme flor/verge? Per què figaverges? Perquè quan les flors d'aquestes figues floreixen no hi ha encara flors masculines madures i, per tant, no poden ser pol·linitzades. Les figaflors, doncs, no fruiten. Però sí que es mengen!

Una mena seleccionada. Si resulta que aquestes flors no poden fruitar i l'insecte cecidògen de la figuera tampoc no en treu cap profit, perquè essent les flors d'estil llarg -longistiles-, la femella no pot abastar l'ovari per a inocular-ne la mena, a què treu cap aquesta mena de figueres de fruita vernal? No fem més que exposar a la nostra manera el que argumenta puntualment aquest autor en el document referenciat.
És clar que sembla ben natural, d'altra banda, que els nostres avantpassats hagin tingut bona cura de preservar una anomalia tan productiva (2).
El cas és que en la nostra magra experiència hem pogut topar sovint amb figueres de dos esplets, en figueres d'horts i de marges. Vegem-ne un parell i també com no és pas necessari ser-ne un iniciat per a destriar-les. El calendari ajuda molt i amb sotjar-ne els llucs n'hi haurà prou.

Fruita de l'anyada passada. Les imatges són de mitjans d'abril de l'any passat i revelen clarament un tret de les bacores. La figuera tot just està començant a llucar, a treure els rams novells, de l'any. La distinció és ara claríssima: hi ha un contrast entre el verd tendral i el bru grisenc de l'anomenada fusta vella, o sigui el brot de la passada anyada. Però la fruita ja es veu prou avançada!
Així doncs, les bacores es fan sempre en fusta vella, no en la de l'any. La de l'any és la que dona o donarà les figues d'estiu. Ho podeu comprovar en totes aquestes imatges, fora de la que, més avall i recollida expressament per a copsar-ne les diferències, és d'una figuera que duu fruita d'estiu.

9.6.2019 i 2.5.2020. Les bacores s'estufen. Com es pot apreciar, les bacores o figaflors neixen en petits grupets a l'extrem del ram de fusta vella, ocasionalment també isolades. Per damunt, el ram de l'any es veu tendral i verd o verdenc.
Lògicament, sorgeix espontània la pregunta sobre quan surten aquestes figues vernals. Creiem que sorgeixen a la tardor anterior o passada i es veuen sotmeses a un alentiment o deturada en el període hivernal, quan l'arbre no saba -recordem que la figuera és un caducifoli.
Quan a la primavera l'arbre torna a sabar, creixen les bacores, es desvetllen les gemmes i brollen els llucs novells. Ara, afermada ja la nova brotada, les bacores s'estufen, enfilen l'etapa de maduració final.

Fulles senceres. La figuera fa fulles profundament lobulades, palmatipartides. Però no sempre. De tant en tant en trobareu algunes com la de la imatge, a l'esquerra, una fulla simplement dentada, més o menys ovada. També se'n veuen en les novelles de la cinquena foto d'aquest capítol.
Doncs bé, recordem molt bé que un cop un capellà ens va dir que d'aquestes fulles sense lòbuls només en fan les figueres bacoreres o bíferes. Asseveració que no tenim cap motiu per discutir, ni llucs de voler cercar-ne.

24.6.2018. Figues d'estiu. Aquesta imatge de darreries de juny correspon, en canvi, a figues d'estiu, encara menudetes i, com es pot veure, inserides al ram de l'any, en procés de lignificació. El tram de la dreta, grisenc, és de fusta vella, de l'anterior anyada.

Replegada i closa. La infructescència de la figuera és peculiar, invaginada, i s'anomena siconi (3). L'interior està tot entapissat de florelles esblaimades. Les flors es mantenen impol·lutes, virginals. Aquest és l'enigma, si més no per a nosaltres: s'arriba a la plena crassitud, suculència i dolcesa sense la concurrència de l'expressió de la funció sexual. El receptacle es converteix en polpa suculenta i saborosa sense que hi hagi rastre de màcula aficadissa, de fruit o de grana (4). És a dir, el receptacle es torna carnós i sucós independentment del procés reproductiu.
D'aquesta manera, quan mengem figues mengem una mena de sarcocaule (5) entapissat de florelles enclaustrades! Florelles verges si són de figaflors; florelles xarbotes o granades si són de figues d'estiu.
A la imatge, del 22 d'abril del 2019, figaflor seccionada, encara verda. Observeu-hi, al cap de dalt del siconi -a baix a la imatge-, el complex entramat d'esquames de l'hostíol, òrgan laberíntic i sensible que han de travessar les vespetes gràvides alhora que fecundants, amb l'ajut ocasional, diuen, de les vespetes mascles.

Simplicitat clandestina. Florelles femenines longistiles de figaflor -no en fan d'altres. Són esblaimades i d'una gran simplicitat -hapoclamídees-. Consten de tres parts: el breu estípit (6), les estretes peces periàntiques i el gineceu ampul·liforme, d'estigma forcat, corbat.
Lògicament, per a la relació de la figuera amb la seva vespeta us recomanem el document de Joan Rallo. Però fer-ne un brevíssim resum no costa gaire: per assegurar-se la reproducció, la figuera procura oportú habitatge a la societat de la seva vespeta, en siconis que fan aquesta funció i que, per tant, no fan polpa que pogués ser niu de podridures, objecte de becarrades, etc. Són els siconis encartonats de les cabrafigueres.

Notes
(1) El mot bacora té un plec de variants, com ara bacorera, albacor, albacora o aubacor, però no té cap solta pretendre termenejar-ne les possibles equivalències o diferències.
(2) De fet, hi veiem un lluc de versemblança, en aquesta anomalia. Si tenim, d'una banda, unes figueres mascles (cabrafigueres, figueres d'església, folles, etc...) que fan siconis encartonats a tot estrop, no mengívols -fora de casos d'excepció, diuen, i encara caldria que burxés una gran freturança-, per tal de poder fornir oportú habitatge a totes les fornades de la seva vespeta; i de l'altra tenim les figueres de fruita estivo-autumnal, no podrien expressar, les figueres bíferes, una mena de romanalla o de transició entre aquelles, les figueres d'església que fan pol·len i tot l'any crien vespetes transportistes, i les nostres figueres domesticades?
(3) La consulta de l'article corresponent, al 'Diccionario..' de Pius Font, confirma que el terme siconi també implica a la mateixa inflorescència.
(4) Sobre aquest punt vegeu, a l'enllaç, com Rallo argumenta que no té fonament l'afirmació, molt generalitzada, que en la figuera hi ha partenocàrpia.
(5) L'embolcall axial acrescut i esdevingut carnós. També us aconsellem veure la manera gràfica com Rallo exposa la inflorescència de la figuera, fent una comparativa entre diferents plantes de la família de les moràcies.
(6) Aquest pedicle ens sembla curt, però Rallo destaca, precisament, que és llarg, de manera que és oportú deixar-ne constància.

Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol