Setaria verticillata (L.) P. Beauv.

Setaria verticillata (L.) subsp. aparine var. aparine (Steudel) Asch. (1). Va sortir espontàniament en un test de la terrassa i l'hem aprofitada per a recollir-ne alguns punts. Observeu-hi l'hàbit escamarlat, molt cridaner, i l'amplitud assolida per les làmines. Canya comprimida, una mica mollar.
≡

Cerres flexuoses i escabroses. Potser sigui aquest el tret més vistent de les espècies d'aquest gènere. Les espiguelles vam acompanyades de cerres que, vistes les espigues en conjunt. li donen un aspecte tot pilós o de raspall de tub.

Aquestes cerres, anomenades setes en algunes fonts, són ramificacions del raquidi que han quedat òrfenes d'espiguelles. I certament en tenen tot l'aspecte, serpegen com ho solen fer els raquidis i són aixafades, cantelludes, amb tot de denticles minerals al llarg. 

Aquests denticles -agullons o aculis-  són retrorsos -s'orienten cap avall o endarrera- en aquesta espècie i li confereixen a l'espiga una qualitat aferradissa molt característica; s'aferra a la roba, al pèl del bestiar i fins i tot al moll dels dits.

Qualitat agafallosa ben recollida en la nomenclatura vulgar o culta, tal com pot comprovar el lector interessat, consultant el 'Corpus de fitonímia catalana'.

≡

Disposició de les espiguelles a les branques del raquis, força obertes, quasi patents. Les cerres emergents, d'un to un punt violat, fan que el conjunt sigui molt aferradís, però no punyent, amb una adherència que evoca la del velcro. Com passa en d'altres panícies Paniceae, destaquen força les espiguelles curtes i viades, amb els nervis contrastats.
≡

Raquis de la inflorescència pubescent, molt angulós, tot empolsat de granets que potser són de pol·len.
El nombre de cerres per espiguella sembla un tret important en el gènere. En aquest cas hi ha una cerra per espiguella, però no és un tret constant. Observeu-hi les anteres i els estigmes atropurpuris, ja secs.
≡

La interpretació de l'espiguella. L'observador que desitja puntualitzar les peces de l'espiguella d'aquesta setària es troba de bell antuvi amb algunes vacil·lacions, motivades pel fenomen, no pas inhabitual, de la reducció o nul·litat d'algunes peces de l'espiguella.
Sembla que en les panícies sol haver-hi una parella de flors per espiguella, però de la primera i inferior no en queden sinó algunes romanalles o bé només el lemma, com passa en aquesta Setaria verticillata.
Resulta un punt sorprenent, doncs, que en algunes de les fonts consultades i probablement per projecció del que és típic en la tribu, s'hi consignin dues florelles per espícula. És com si, a l'hora de comptar els assistents a un àpat, en el recompte hi constessin els presents i també els convidats absents.
O bé que, per posar una altra imatge potser més escaient, en el recompte de persones d'una botiga de roba hi fossin comptats també els maniquins, perquè, efectivament, en les espiguelles observades de la flor basal no en resta sinó això, el vestit, el lemma buit.
A la fotografia, visió de les dues cares de l'espiguella. A baix, la petita peça membranosa és la gluma inferior, d'un sol nervi; la gluma superior, dita segona gluma en algunes fonts, és molt dissemblant, molt més grossa, verda i amb 7 nervis, tal com veiem a l'espiguella de dalt; després hi ha un lemma de 5 nervis, estèril, que no porta res a l'interior -seria, diuen, una flor masculina avortada o anul·lada-, que veiem a l'espiguella inferior, una mica tapat per la gluma membranosa. Aquestes tres peces, doncs, són bràctees estèrils que envolupen la única flor fèrtil, d'una altra faisó.
≡

L'orientació dels aculis de les cerres s'utilitza en la discriminació del tàxon d'aquest capítol. Retall tret de 'Flora Europaea', de Tutin et al.
≡

Esquema representatiu de les cinc peces de l'espiguella, exclusió feta dels òrgans sexuals de la flor. Les tres peces externes (1, 2 i 3) emparen la veritable flor (4 i 5), una càpsula esblaimada, de dues peces acoblades, molt plegades, que veurem més avall.
≡

La flor fèrtil consta de dues peces cartilaginoses, enterques, un lemma molt plegat, en forma de barca, i una pàlea, en bona part encavalcada pel primer. La superfície és finament puntejada. Fan entre 1 i 2 mm, tan sols.
≡
(1) Consignem aquest nom seguint la guia de la 'Flora dels Països Catalans', de Bolòs i Vigo. El lector interessat en nomenclatura pot consultar el tàxon al catàleg GBIF. Hi ha un bon plec de sinònims i noms creuats. Però per a la consulta de la sinonímia més clàssica i simplificada va bé consultar el 'Banc de dades de biodiversitat catalana'. Destaquem que Romero només consigna, al seu catàleg, una entitat taxonòmica subordinada a S. verticillata (L.) P. Beauv., la S. verticilliformis de Dumort. Tot sembla indicar que el tàxon del naturalista Palisot ha acollit un bon feix d'agregats taxonòmics.
≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol