Una planta anual com aquesta, una composta liguliflora de marge, camps i erms, podria, és clar, ser motiu de consideració d'aspectes molt diversos, però en aquest cas no puc, no tinc munició: no en tinc notes ni mostres, però, a més, em falta el material de base més valuós, l'observació atenta i entretinguda, és a dir, man-tinguda o re-tinguda durant un temps.
Però la planta té atractius innegables, les flors en bonics capítols, de color graduat, els detalls, molt especials, de les fulles, etc.
De manera que trec de la foscor de la carpeta unes poques fotografies i em limito a posar-hi, per amanir-ho, algunes notes.
Al capdavall, l'estil de flaix o instantània és molt adequat per a un blog i potser l'hauré d'anar adoptant, en esguard de l'excessiva retenció -entretenir massa tampoc no es bo- que afecta a la llista de temes que voldria tractar.
Una família molt nombrosa. Sembla que reunir les florelles en capítols, molt densament arramadades, ha estat una forma de gran èxit en l'evolució de les plantes amb flor.
Una petita dada pot ajudar a veure-ho: Asteraceae -o Compositae- ha estat l'única família que ha requerit tres llibres en la publicació de 'Flora Iberica' (val a dir que podria considerar-se a Hieracium com a especial responsable, d'aquest engrossiment).
Efectivament, la família de les asteràcies és la que compta amb més espècies, en general, a nivell mundial.
Una planta envesca-moixons? Se li atribueix aquest aprofitament al màstec, que ja va merèixer un capítol, en aquest espai, que podeu trobar aquí, si us vaga. En algun lloc hi he llegit que també la llet d'aquesta lletuga s'havia usat per a tal fi, però val a dir que cap nom dels reportats al 'Corpus de Fitonímia Catalana' no el recull, aquest ús.
Observeu-hi: marge molt finament espinulós; tija maculada, amb taques fosques; venes clares molt destacades; venes en formació tancada, en xarxa- anastomosades.
El làtex sembla tenir múltiples virtuts en cas de trencs, escapçades, etc.: cicatritzant, desinfectant, etc.
Germanes de l'enciam. A Catalunya hi ha (vegeu el catàleg de Sáez i Aymerich) vuit plantes del gènere Lactuca, comptant-hi, això sí, l'enciam d'horta i taula, que de vegades s'escapa.
Una família molt bequeruda. Sembla que es tracta d'un tret propi del gènere Lactuca: els aquenis -les cípseles- tenen un bec molt llarguerut i finet, fora del cas de L. plumieri, tàxon que, dins del grup, és d'una altra branca.
En primer terme, exemplar d'enciam bord, que crida l'atenció per la notable talla, la dreturança de la tija i aquesta peculiar disposició foliar -fil·lotaxi-, amb les fulles fent uns angles de divergència que poden recordar els graons d'una escala de cargol, d'aquelles que els porten directament fixats a un eix.
Les fotos són del juny d'enguany.
.JPG)
