Quercus cerris L (i 3): la citació del Vallès

En el darrer capítol dedicat a aquest roure (1) ens limitarem a citar els roures trobats i a portar algunes informacions corològiques.
Quan vam saber que aquests roures s'havien plantat per error vam pensar que la seva presència deixava de tenir interès. Però ben mirat cal considerar que aquest petit grup de roures turcs es troben ara integrats en un ambient de tipus seminatural i, per tant, convé deixar-ne constància, com un element més del catàleg de la flora dels Països Catalans.

També és interessant comptar amb la seva possible ascendència en exemplars híbrids. Quercus cerris L. s'hibrida amb Quercus suber L., els dos del subgènere cerris (2).

Consignem la citació de manera convencional, incloent-hi la matrícula dels plecs dipositats a l’Institut Botànic de Barcelona; farem un esbós introductori del lloc i del tipus de vegetació; reportarem la informació que coneixem sobre la presència d’aquesta espècie a la península ibèrica i apuntarem l’estatus que li correspon al nostre país.
≡
Quercus cerris L. al Vallès (Catalunya)

Es van trobar, en un barrancó del voltant del santuari de la Salut (Sabadell. Vallès Occidental), uns roures amb trets clarament diferenciats dels que solem trobar al nostre país. Són sis roures, quatre de l’espècie Quercus cerris L., de capça i fullatge molt característics.
≡
Turkey oak Quercus cerris L. in El Vallès (Catalonia)
Several oaks were found in a ravine nearby the La Salut sanctuary (Sabadell, Vallès Occidental), with some clearly different features from those we used to see in our region. There are six oaks, four of which belong to the Quercus cerris species, with a characteristic top and foliage.
This reference has been consigned in a conventional way. We include a preliminary resume about the location and the type of vegetation. We will continue with all the information known about the turkey oak’s populations in the Iberian peninsula.

≡

≡
Quercus cerris L.
Barrancó tributari del torrent de Canyameres, al nord-est del santuari de la Mare de Déu de la Salut. Sabadell (El Vallès Occidental). 185 m. UTM 31TDG20. Bardissa arbrada amb Ulmus, Celtis, Populus, etc. 4.6.2019. Leg. et det. Romà Rigol. Dipositats tres plecs a l’Institut Botànic de Barcelona. Matrícula: BC-928371. 

≡

Situació i tipus de vegetació 

Barrancó sense circulació superficial, cobert per una densa bardissa arbrada, amb Ulmus, Celtis, Populus, etc. Els roures no es troben gaire lluny del punt d’unió del sotet amb el torrent de Canyameres, que pren més avall el nom del llogarret de Santiga, al molt difús interfluvi de la riba dreta del Besòs i l’esquerra del Ripoll.

Les flors caliptriformes de Vitis sp.

Parada de ceps de la varietat macabeu, ara en plena floració. Guardiola de Font-Rubí. Alt Penedès. 24.5.20. ©️ Jordi Raventós (1).
▤

Era un dels temes previstos per aquesta primavera, veure les flors d'alguna varietat de vinya. Certament recollim avui el tema i el fenomen peculiar que el caracteritza, ben curiós, però, donades les circumstàncies de restricció dels desplaçaments, ho fem examinant la vinya d'una tanca de la ciutat, no la d'una parada de ceps, com hauríem preferit.
▤
Una flor que es treu el barret. Ara ja no, però el primer cop que vam veure'l, aquest funcionament invertit de la corol·la de la flor de la vinya, ens va fer certa impressió. Perquè no sabíem que també en això, que les flors actinomorfes s'obren desplegant-se i resten agafades per baix, hi haguessin excepcions.
Les flors de la vinya no s'obren així, al contrari: s'obren per baix i es mantenen íntegres i coherents per dalt. És el detall concret que veurem en aquesta conversa d'avui, de manera que no hi ha motiu per esplaiar-nos en excés. Fora d'una introducció preliminar que ens farà de catifa vermella.
▤

Panícules de florelles verdenques. Llargues inflorescències paniculiformes, amb panícules recompostes de flors menudes, inconspícues, verdenques, només il·luminades per les anteres blanquinoses de les flors ja descofades.
▤

Parra de tanca en flor. El botànic Emili Laguna ha tingut la gentilesa de comentar les fotografies trameses (2). Les imatges de detall de les flors s'han fet de mostres col·lectades d'aquesta parra. Són del 12 i del 20 d'aquest mes.
▤
Introducció. En les flors acolorides la corol·la fa la funció de reclam, de crida visual. Un cop pol·linitzada la flor, la corol·la se sol mustigar i caure. Hi ha flors que perden la corol·la molt aviat; potser en realitat han deixat de fer aquesta funció vexil·lar. Es diu que són flors caduques.
En les flors que fan corol·la poc o no gens vistosa, aquesta no fa aquella funció de crida -funció que potser recau en el nèctar o el perfum-, però segueixen fent-ne una d'important: embolcar i protegir l'interior abans de la desclosa -antesi.

Hordeetum leporini: un prat dens de margall bord

Stellarietea mediae (=Ruderali-secalietea) és el nom d'un gran sintàxon (1) que comprèn totes les comunitats vegetals de plantes ruderals i arvenses (2). El recull d'avui és de plantes ruderals. Com sabeu, hi ha una flora associada als espais periurbans o d'urbanització incompleta, especialment dels vorals i marges incults.

Són plantes nitròfiles, que s'agraden de la sobrecàrrega de romanalles orgàniques d'aquests espais. Moltes també manifesten un fort caràcter oportunista, que els habilita per a ocupar a pressa feta qualsevol espai abandonat, tant si és magre o gras el romanent de terra que les ha de sustentar.
▤

Plantes comodí. Fins i tot un simple observador pot veure que una part important dels components de les comunitats de plantes ruderals apareix regularment en aquests ambients. Així doncs, no són característiques de cap associació concreta, sinó dels sintàxons superiors que apleguen les diferents associacions ruderals i arvenses. Tenen un ampli espectre de tolerància en esguard dels factors mesològics, la humitat o eixutesa del sòl, la remoció, la compacitat o la càrrega de residus diversos.

Aquests col·lectius destaquen per la presència habitual d'una sèrie de plantes fidels o constants, d'ampli espectre -valència- ecològic.

A l'espai observat hi són molt abundants, de les gramínies, Hordeum murinum subsp. leporinum, Piptatherum miliaceum, Koeleria phleoides, Arundo donax, Bromus hordeaceus i Avena barbata; Echium vulgare i Borago officinalis, de les boraginàcies; Hirchsfeldia incana, de les crucíferes; Sonchus oleraceus i S. tenerrinus, Anacyclus clavatus, Sylibum marianum, Calendula arvensis i Galactites tomentosa, de les compostes; Rumex pulcher i R. longifolius, de les poligonàcies; Plantago lanceolata i P. coronopus, de les plantaginàcies.
▤

De l'agre al ciment. Plantes com Calendula arvensis, Lepidium draba, Erodium malacoides o Sonchus oleraceus, per exemple, són habituals en moltes comunitats, tant arvenses com ruderals (3).

Euphyllura olivina Costa en rapa d'olivera

Les llenyoses cultivades porten associada una variada fauna d'insectes que estableixen complexes xarxes biològiques.

Hi ha els insectes que delmen les collites i, estretament relacionats amb ells, els que se n'alimenten i n'exerceixen un cert control natural.
Per a fer-nos-en càrrec serà bo de consignar unes simples dades de l'article que ja vam recomanar a l'anterior entrada:
'Polinizadores potenciales del olivo en Jaén'.
Els autors del text diuen que un estudiós va comptar 116 espècies d'insectes i 30 d'àcars que infesten les oliveres del mediterrani. I caldria afegir-hi els associats, paràsits, predadors, etc.
On nosaltres hi veiem un arbre, una alzina, un om... hi ha una monumental enciclopèdia vivent. I no sols a la capça.
▤
Euphyllura olivina Costa és un insecte de l'ordre dels homòpters (Homoptera), també considerat com un grup dins de l'ordre dels hemípters (Hemiptera), de la família dels psíl·lids (Psyllidae). Fa la fila d'una petita cigala pàl·lida, d'uns 2 mm de llarg tan sols, amb les ales confluents al dors, fent com la careneta d'una teulada.

L'insecte de la fotografia el vam localitzar mentre examinàvem les rapes de l'olivera. Llegim que aquest hemípter no causa danys de gran rellevància en la productivitat de l'arbre. És un xuclador de saba que en estat larvari produeix el 'cotonet de l'olivera', possiblement com a abrigall per evitar solcoure's. A més, deixa una melassa residual que, com sabeu i és molt general, és niu apropiat per a la proliferació d'aquells fongs que deixen taques negres a les fulles, força presents, per exemple, a les fulles de llorer.
▤
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Flors d'olivera Olea europaea L.

En el capítol d'avui hi veurem la flor de l'olivera, com s'apleguen les flors a l'arbre i com són aquestes florelles pàl·lides, discretes i suaument perfumades.

Han estat observades i fotografiades unes oliveres de jardí, del camp d'acció limitat que ens és permès.

En l'olivera hi ha una mena d'aclarida floral natural molt marcada, que fa que el percentatge de flors que arriben a fruitar sigui molt baix, de l'1/3% tan sols, segons diuen. L'observador pot veure, si no venta, la pluja de flors, blana i silent, que poc a poc va deixant el terra tot pigallat de punts blancs.

Tot i així és un arbre fecund que, quan l'arbre no té contraanyada (1), sol donar molt fruit, comptant-hi que després també hi ha aclarida en la fructificació.
▤

Andromonoècia. L'olivera de cultiu és andromonoica, fa al mateix peu flors hermafrodites i flors masculines.
Pel que fa a la distribució, ens ha semblat que en els raïmets observats hi sol tenir predomini un tipus per damunt de l'altre.
A la imatge hi veiem la flor despullada, sense la corol·la, i, a sobre, una flor masculina. La corol·la es desprèn espontàniament, en el fenomen d'aclarida o esfullament ja indicat. Com que els estams hi van inserits, a la gorja de la corol·la, el que en resta és el calze i el gineceu, que, a ben segur, es quedarà en res. La flor de dalt és masculina; la unisexualitat la deduïm perquè no hi veiem, al defora de la gorja, el caparró de l'estigma. Efectivament, les flors masculines observades no duien gineceu ni tampoc vestigi o lluc d'aquest òrgan.
▤

La inflorescència. Les flors s'apleguen al voltant d'una rapa (2) que es ramifica de forma molt ordenada i regular, talment com ho fa el fullatge, és a dir, oposada i decussada (3). Aquestes rapes són axil·lars, surten a l'aixella de les fulles.

Mentrestant, les bacores virginals s'estufen

Paradoxes majals. Com sabeu, es diu que el mes de maig és el mes de les flors. I en la cultura cristiana és el mes de la Mare de Déu. No volem pas furonejar en els múltiples enllaços entre creences i natura, motivats, probablement, pel desvetllar de la primavera.

Però ve molt a tomb perquè avui veurem unes flors virginals i no només virginals, també recloses al dedins d'un claustre que no té altre lluc de trànsit al món que una entravessada espitllera. Avancem-ho: aquesta espitllera és l'hostíol de la figa i les flors verges són les de la figuera. Francament, no podríem de cap manera trobar un millor exemple floral que pugui combinar aquesta dualitat paradoxal, majal i fortament polaritzada: virginitat i fecunditat.

Ho veurem a l'altre cap d'aquesta conversa, però sense pretendre de cap manera voler sortir del monacal claustre de l'enigma.

▤

Fruitar al maig! Per molt o poc que nosaltres estiguem atrinxerats, la natura segueix el seu curs. Tot i la curtedat de l'abast del radi d'activitat permès, limitat, pertot hi notem, en les juntures del paviment, a les esquerdes dels vells edificis, als escocells, en els arbres dels patis que, com la figuera de la fotografia, amb empenta malden per desbordar les morralles de les partions, i, sobretot, en els marges i motes dels espais periurbans, llucs manifestos de l'impetuós desvetllar primaveral de la natura. 2.5.2020.
▤

Calçem-nos. Com que això de la biologia de les figueres -a aquest arbre li escau la pluralitat- és una matèria malsegura que en qualsevol moment pot fer-se rossoladissa i llisquívola, com una pala de glaç, procurarem calçar-nos els grampons, o sigui no moure'ns pas gaire del camí bo dels punts i extrems considerats d'admissió i conformitat general.

Les llavors escassigallades de Catalpa bignonioides Walter

A molts, a ben segur, us hauran cridat l'atenció els fruits d'aquests arbres del gènere Catalpa, pel tirat i la fila que fan, quan pengen passivament de l'arbre, com si fossin ornaments. Són tan llargueruts i primets que ens recorden inevitablement el llegum d'una lleguminosa, però aquests arbres pertanyen a la família de les bignoniàcies (Bignoniaceae).

En aquesta breu conversa d'avui ens limitarem a veure les curioses llavors de Catalpa bignonioides Walter, plegades d'un carrer. Que fins ara no ens hi haguem fixat, ara ho entenem millor. Són molt discretes.
▤

Catalpa bignonioides Walter és un arbre de gran efecte ornamental, molt plantat als carrers i jardins. Tot en aquest arbre de l'est dels Estats Units d'Amèrica resulta vistent, si no exuberant. Les pampes són grans i les flors també, i s'apleguen en grans inflorescències, racemoses o paniculoides (1), còniques. El fruit és una càpsula cilíndrica, prima i llarga, pengívola, que tarda força en caure i es bada en dues valves naviculars, de color xocolata, estriades i força enterques.
▤

Com espasins. Els fruits arriben a fer pam i eixem de llarg. Penjants i amb les puntes afuades, semblen espasins amenaçants. De la mateixa família hi ha un arbre africà anomenat Arbre de les salsitxes Kigelia africana.

Sobre el disc de les taronges

Tots els que teniu llimoners o tarongers o qualsevol altre arbre de la família dels cítrics, haureu vist que al centre de la flor d'aquests arbres hi ha un disc prominent, una rodella que, a la manera d'una tarima o pedestal, dona assentament al pistil, al centre, i al feix d'estams, a tot el volt, com els radis d'una roda arrenquen del prominent nus central.
▤

Avui recuperarem alguna imatge per il·lustrar el disc de la flor del llimoner i hi afegirem les fetes a la fruita de casa, és a dir, imatges del ginòfor prominent i del disc persistent que solem trobar a la base del fruit, i dels senyals que hi deixen, bellament geomètrics, un cop els traiem.
▤

Flors de llimoner en diferents estadis de desenvolupament. A dalt, una flor encara vestida, amb totes les draperies -periant- florals. A sota d'aquesta, una altra en procés de despullament. Va perdent els pètals i també els estams, parcialment concrescents. A l'esquerra d'aquesta, una flor amb l'estil negre, totalment mustigat. I una mica per sota i a l'esquerra, una flor fecundada que ja ha perdut l'estil. Vegeu-hi, en algunes flors, el disc anul·lar o amb aparent forma de tortell, a la base dels pistil.

Quercus cerris L. (2): morfologia

INTRODUCCIÓ
En una entrada del passat desembre: 'Quercus cerris (1): un roure que no vola sol', vam publicar-hi la notícia de la presència d'uns exemplars d'aquesta espècie, en un barrancó proper al santuari de La Salut (Sabadell), i de les curioses circumstàncies concurrents, en aquesta molt sorprenent presència; circumstàncies revelades, a la impemsada, en una conversa informal.

En la mateixa entrada ja hi anunciàvem el capítol d'avui, dedicat a la morfologia de Quercus cerris, tot destacant-ne dos trets ben característics d'aquest roure, com són les gemmes involucrades i l'excepcional desenvolupament que tenen les bràctees del didalet -involucre- del fruit. 

Efectivament, avui veurem a pleret aquests detalls, però també els relatius a la forma de la fulla, que, com és quasi llei en aquest gènere, presenta una variabilitat interessant d'il·lustrar.
▤

Esquema de les capces d'aquests roures.

CAPCES I MIDES
Són arbres joves, de petita talla, d’uns 6-8 m d’alçària. Capces molt apuntades, amb el tronc principal recte, molt destacat i emergent, molt diferents de les capces dels nostres roures submediterranis, que solen ser enflocades o irregularment rodonenques. Les branques es disposen a tot el volt i llarg del tronc, primes i molt esteses, amb els extrems ascendents, sobretot les mitjanes, que fan un angle d’uns 45º, i les inferiors, més obertes; les de la meitat superior, en canvi, es disposen molt tirades cap amunt. Tot plegat evoca força la capça cònica de les coníferes, més que no la de les frondoses.
▤

HÀBIT
En el grup dels quatre roures turcs hi veiem dues parelles una mica diferenciades. N’hi ha dos que es troben quasi al centre del sot, envoltats per les plantes de les bardisses. L’heura, els esbarzers i fins i tot el rosers s’enfilen pels troncs, uns 2-3 m. Aquests roures tenen el ramatge singularment lax, estirat i llarguerut, inferiorment poc fullós i amb els branquillons de darrer ordre pengívols (1). Aquest hàbit tan obert pot recordar el d’un freixe, pel tirat dreturer i clar de les branques i sobretot perquè les fulles són tan estretes i llargues i tan profundament feses en gallets que, vistes de lluny, les podríem prendre per les fulles compostes d’aquest caducifoli.

La ramificació és laxa. És notable que les branques principals en llevin relativament poques d’ordre menor i que siguin d’escassa llargària. Aquest és el motiu que, en visió externa, es reconeguin bé cadascuna de les branques, amb els ramells foliosos a tot el volt, curts. L’abundor dels senyals, al tronc i a les branques principals de més gruix, deixats per branques de desenvolupament escàs, afeblit, ja despreses, suggereix que en aquests roures hi pot haver una mena de poda natural, per a regular l’aparell vegetatiu.

Ens havíem demanat si fora possible que en aquest hàbit hi haguessin pogut influir les condicions mesològiques, que fos la freturança de llum, en un entorn de plantes de bardissa, la que hagués imposat de bon inici un especial allargament dels internodis, però el posterior coneixement de la notícia de la plantació va bandejar aquest supòsit.
Ara més aviat considerem la possibilitat que en la tria dels peus plantats es combinessin varietats diferents de roure turc, un estil que en jardineria és habitual.

▤

Fulles seques, persistents a la capça, evocadores de les pelleringues ancorades en els arbres de ribera després d’una revinguda. Observeu-hi la relativa curtedat dels branquillons de darrer ordre, detall que confereix destacada i vistent preeminència a les branques principals. Els braquiblasts són escassos en aquests roures. 25.1.2019.
▤

L'escorça té aspecte suberós i és profundament clivellada, força semblant a la del suro.
▤

Parafil·les a l'entorn de les gemmes hivernants. 25.1.2019.

HIVERN I GEMMES ESTIPULÀCIES
Aquests roures ofereixen, a l’hivern, dos aspectes ben cridaners, la persistència a la capça de les fulles seques i la persistència i forma peculiar dels parafil·les gemmics o estipulacis, detalls, aquests darrers, força sorprenents per a qualsevol que conegui una mica els borrons dels nostres roures.
Les fulles a l’hivern són penjants i tenen un intens color marró, de llautó o courenc. Així desmaiades i desanimades, resulten molt cridaneres, perquè són llarguetes i tenen lòbuls profunds, molt marcats.

▤

Brot amb les gemmes estipulàcies. 25.1.2019.

10.2.2019.

LES GEMMES ESTIPULÀCIES
Les gemmes estipulàcies (2) de Quercus cerris són característiques. Ens va cridar l’atenció, en primer lloc, la presència hivernal d’aquests parafil·les, acompanyant a les gemmes de renovació. Avesats a la imatge habitual dels borrons hivernants, ben visibles i sense cap guarnit a l’entorn, aquests parafil·les involucrals persistents, envolupant els borrons, com donant-los empara, ens han sorprès força. Són primets, llargs, linears, aciculars, corbats o una mica cargolats. 
L’observació dels rams foliosos és suficient per copsar que aquests parafil·les no van en realitat associats als pecíols foliars, sinó a les gemmes de renovació, i per tant es van desenvolupant juntament amb la formació d’aquestes gemmes. A bona part de la literatura consultada, però, solen consignar-se com a estípules persistents, per exemple a l'article de 'Flora Europaea'. Prendre aquests òrgans per estípules és natural, si considerem el veïnatge de les gemmes i els pecíols.
▤

Primeres manifestacions dels parafil·les gemmics. 4.1.2019.

PARAFIL·LES ESTIVALS
La manifestació d'aquests parafil·les es produeix a l'estiu, però aleshores, amb tot el fullatge de l'any ja ben desplegat, passen més desapercebuts. Com es pot veure a les imatges, en aquest període són feixets de peces linears, de color groguenc, situats a l'aixella dels pecíols.

El creixent s’allarga fins al termini del període vegetatiu. És en ple hivern i en els rams que ja han perdut les fulles seques quan aquests involucres estipulacis, evocadors de la figura de minúsculs popets, resulten més cridaners. Aleshores s'assequen i cargolen i, en aquest estat, acompanyen les gemmes durant tot el període hivernal.
▤

LES FULLES

La variabilitat del fullatge dels roures és ben coneguda. Hi ha variabilitat relacionada amb la posició que ocupen a la capça i la relacionada amb els diferents moments del període vegetatiu.

Naturalment, les imatges, tant les preses en viu com les de les mostres premsades i les dels plecs examinats a l’herbari de l’Institut Botànic de Barcelona, il·lustraran perfectament, millor que les descripcions, la variada morfologia de les fulles d’aquests exemplars de roure turc. En qualsevol cas, és sabut que les descripcions tenen, però, la capacitat de poder suscitar la formació d’un reconeixement cabal d’aquesta variabilitat.

Les fulles són membranoses, quasi coriàcies, translúcides. L’anvers és d’un verd viu, intens, d’una lluentor atenuada, setinada. Revers de color clar, verd esblaimat, en alguns casos quasi glaucescent.

La talla és molt variable. Llarg entre 8 i 12 cm de mitjana; 5 o 6 cm les més curtes; fins a 16 cm o més (18/20 cm) les més llargues. Ample (3)4-6(7) cm.

Principalment oblongues o oblongo-obovades. També n’hi ha d’obovades o més o menys el·líptiques. Les fulles oblongues són fins a tres cops més llargues que amples i sovint tenen la làmina d’una amplària semblant a tot el llarg, o sigui que tenen els marges més o menys paral·lels; són menys abundants que les obovades, clarament dominants.

D’altres fulles no són tan llargues ni tenen els sinus tan oberts, de manera que, en ser menor la distància entre els nervis secundaris, els sinus tenen les vores menys divergents i llavors la làmina té un aspecte pinnat menys irregular. La base, en aquest tipus, sol ser més aviat truncada o ondulada, pel petit sinus central. En les fulles més amples la base pot ser subauriculada, tal com veurem en una de les mostres. Els lòbuls són sempre acuminats o apiculats; en les fulles més regulars simplement acuminulats. Són prominències obtuses, petits sortints de la vora regruixada de la làmina.

Marge en dents de serra grossos. Pel que fa al marge o grau de divisió de la làmina també la variabilitat és gran. Van de les dentato-lobulades a les pinnatipartides, quasi pinnatisectes en els casos més extrems. Les fulles dentato-lobulades tenen el marge com dents de serra molt marcats. Les dents són molt asimètriques, molt llarg el costat inferior i curt el superior; evoquen el perfil d’una ona, però sense l’àpex arrodonit. El marge té, en aquests casos, aparença ondulada o fistonada. L’extrem superior de la fulla té sovint forma mitrada, amb la parella dels lòbuls superiors fent, amb el central, com unes espatlletes. Aquest tipus de fulla té forma molt regular i sovint les vores són paral·leles o gairebé, lleument atenuades als dos extrems.

Fulles pinnatipartides. En l’altre extrem, de màxima divisió, hi ha les fulles pinnatipartides i les quasi pinnatisectes, però en aquestes hi ha més variabilitat. Hi ha el tipus que és molt oblong, de lòbuls irregulars i divergents, en alguns casos tan llargs i separats que semblen dits oberts i, per tant, els sinus són molt oberts; la base en aquest tipus és cuneada, estretida o molt estretida. Les fulles pinnatipartides són més irregulars i asimètriques, senzillament perquè els nervis solen ser alterns i els lòbuls, per tant, es troben clarament en nivells diferents. En aquest tipus els gallets són molt profunds i la franja central de la làmina molt estreta, en relació a l’amplària dels lòbuls; poden fins i tot evocar una mica l’aire digitiforme de les frondes de l’herba de la pigota Polypodium.

Lòbuls compostos. Els lòbuls secundaris són abundants a les fulles pinnatipartides i subpinnatisectes; són lobulets situats al marge inferior dels lòbuls, i sobretot en porten els centrals. Aquests lobulets indiquen que la tendència dels nervis a fer-ne de terciaris es manifesta sobretot en el costat inferior. Aquests lòbuls compostos accentuen força la irregularitat de la fulla. En alguns casos els lòbuls terminen en dos lobulets de talla semblant; aleshores són profundament escotats.

Tipus intermedis. Entre els tipus extrems, el dentato-lobulat i el pinnatisecte, hi ha les fulles simplement lobulades i les pinnatífides, que són la majoria. També en aquests casos hi ha algunes formes ben diferenciades. Hi ha les que tenen els lòbuls arrodonits, camusos, tipus poc abundant; en general, però, els tenen quasi aguts o cuspidats. També en les fulles pinnatífides s’hi aprecien dues tendències oposades: les fulles més regulars, de lòbuls i nervis consemblants; i les més irregulars, de nervis alterns, làmina asimètrica i segments molt divergents.
▤

MODELS DE FULLES
Entenent per models fulles aparentment ben caracteritzades, corresponents a formes que es repeteixen força i que hem volgut representar en aquest esquema.
El model 1 correspon a fulles més o menys el·líptiques que tenen lòbuls nombrosos, més aviat petits, poc divergents, sovint dobles, d'entrants i sortints no gaire diferents. Sovint són un punt espatulats, atenuats a la base, és a dir, més amples a l'extrem que a la base. Aquestes fulles solen ser entre pinnatipartides i pinnatisectes.

©️ Institut Botànic de Barcelona (CSIC-Ajuntament de Barcelona). Reproducció autoritzada.

A l'herbari de l'Institut Botànic de Barcelona hi ha uns plecs de Pius Font, de mostres del Marroc, que, més o menys, són d'aquest tipus profusament lobulat, retallat com uns farbalans.

Fulles del tipus que anomenem 'sinus arc parabòlic'. 24.9.2019.

El model 2, de 'sinus arc parabòlic', és d'una fulla llarga, profundament fesa i molt irregular, quasi pinnatisecta, de lòbuls poc nombrosos, molt asimètrics, amb nervadura laxa i els nervis alterns, en angle poc obert. Observeu-hi, a les imatges, la laxitud i irregularitat de la xarxa vascular.

El model 3, de dents de serra grossos, ja ha estat esbossat abans. En aquest model destaca la regularitat i la simetria de la làmina, juntament amb l'ampli fistonat de la vora, en forma d'onades. Observeu-hi la lluentor setinada del dessobre.
▤

©️ Institut Botànic de Barcelona (CSIC-Ajuntament de Barcelona). Reproducció autoritzada.

Imatge d'un plec d'Oriol de Bolòs, d'una mostra dels Apenins. Observeu-hi la forma dels lòbuls, acuminats i cuspidats, semblants al bec d'un gaig o una gralla.
▤

Recull de fulles dels roures turcs. A l'esquerra, fulles del model de dents de serra grossos, amb la base truncada. A la dreta, model de fulla de sinus-arc parabòlic, amb la base atenuada. Al centre, algunes fulles amb els lòbuls cuspidats o de 'bec de gralla'.
▤

Aquestes fulles, plegades dels mateixos arbres, són ben diferents. Són amples, paucinèrvies, pinnatipartides, de lòbuls molt amples, cuspidats, en alguns casos dobles o compostos, i la base entre truncada i subauriculada. La polimòrfia foliar, habitual en les espècies del gènere, és notable en aquest roure.
▤

Dues fulles fistonades, pinnatífides, regulars, i tres entre pinnatipartides i pinnatisectes, irregulars, de base atenuada. Revers de color també divers, verd clar o glaucescent.
▤

Fulla grossa i ampla, paucinèrvia, de lòbuls grossos, cuspidats, de bec de gralla, alguns quasi pedats. Observeu-hi alguns petits nervis sinuals. Sobre aquest punt, considerat d'interès pels especialistes en el gènere, vegeu, més avall, l'article sobre els nervis.
▤

©️ Institut Botànic de Barcelona (CSIC-Ajuntament de Barcelona). Reproducció autoritzada.

Plec de l'especialista i revisor del gènere Quercus Carlos Vicioso, d'una mostra de la localitat clàssica de referència d'aquest roure a la península ibèrica, el Monte de El Pardo. Federico Sanz Herranz, afeccionat a la botànica i conserge de la Escuela de Ingenieros de Montes, de Madrid, sembla que col·laborava sovint en la col·lecta de mostres, com es constata en aquesta etiqueta, d'un plec cedit a l'IBB.
El sintètic treball de Vicioso, consignat més avall, ha estat una guia de referència en el tractament taxonòmic del gènere a Espanya. Val a dir que, en general i en els límits d'aquest àmbit, la literatura dedicada a aquest roure és d'una magresa conspícua; d'aquí que la citació de Vicioso sigui tan constant i recurrent. Però avui no entrem més en qüestions de corologia, perquè és un apartat que mereixerà, en aquest espai, un altre lliurament, el tercer i darrer sobre els exemplars de roure turc observats.
▤
NERVIS

Hi ha (4)5-7(8/9) nervis per hemilimbe. Són predominantment alterns, també suboposats, més rarament oposats, de color groc pàl·lid. Són paral·lels i rectes, o gairebé, en les fulles dentato-lobulades més regulars. Però més majoritàriament són una mica corbats, cap al costat inferior de la fulla. És molt habitual que els nervis secundaris centrals o de la meitat superior en duguin un de terciari, més destacat que els altres de mateix ordre, en el costat inferior. Quan atenyen la vora de la làmina van associats a petits lobulets secundaris.
En el tractament taxonòmic del roures se sol atribuir interès (vegeu Vicioso, 1920) als petits nervis secundaris que es dirigeixen als sinus o entrants, no als lòbuls o sortints. Aquests nervis s’anomenen sinuals, seguint a Vicioso. Les fulles d’aquests roures en duen alguns, sobretot en el tram inferior de la fulla, però són força escassos. Poden atènyer o no la vora de la làmina. A diferència dels nervis dels lòbuls o dels lobulets, ben apreciables en tot el seu tirat, els sinuals s’aprimen ja en les proximitats de la vora, tot fent-s'hi fonedissos. Tenen un traçat més aviat divagant, mancats de la relativa dreturança i regularitat dels nervis secundaris normals. Aquests nervis sinuals no els trobem, o hi són encara més escassos, en el model de fulla més regular, dentato-lobulat, d’aspecte de grossos dents de serra.
Pel que fa als pecíols, són pilosos, tomentosos, amb la base força engrossida al costat inferior. Fan 5-15 (18) mm.

Imatge que ens permet apreciar algun detall de la xarxa vascular. Les fulles són força asimètriques i lògicament els nervis solen ser alterns, rarament oposats. El nervi principal té un color groc esblaimat, però força destacat. El pecíol fa una inflor molt característica, sempre en el costat inferior de la branca.

La imatge és del setembre i revela que els parafil·les gemmics ja s'estan retraient, com si la formació de la gemma hivernant o de renovació anés paral·lela al seu pansiment. L'opció triada d'anomenar-los parafil·les respon a la consideració de trobar poc escaients tant el nom de bràctea com el d'estípula, essent la primera un òrgan proper a les flors i anar la segona sempre associada a les fulles.

▤

En les fulles més regularment pinnatífides els nervis són principalment suboposats i alterns, també oposats, però més escassos. Xarxa vascular força regular, amb els nervis de tercer ordre formant una xarxa anastomosada. En fulles més irregulars hi sol haver nervis terciaris més o menys divagants, d'escàs recorregut.

▤

Nervis secundaris suboposats, amb alguns nervis terciaris arrumbats cap als lobulets secundaris i alguns nervis sinuals, molt menors. Revers cobert d'un toment ras, en procés de depilació.
▤

INDUMENT
L’anvers té aspecte glabre, vist a bell ull; amb lupa s’hi veuen pèls estelats curts, escampats, de baix recobriment, de 4-6(8) radis de mitjana, aplicats a la làmina. Per la curtedat i el baix recobriment, l’anvers es pot considerar glabrescent. El revers és més pilós, els pèls són més nombrosos i de radis una mica més llarguets, de manera que contacten i s’interpenetren entre ells. Tenen un color rossenc. La làmina es veu, doncs, molt finament tomentosa. Però el més visible és l’indument del nervis centrals. Duen pèls abundants als costats, relativament llarguets, compostos, fasciculats i densos, com crineres clares, un punt rossenques, i una mica embullades. També en duen els secundaris i els menors, però més curts. Aquestes crineres o serrells conflueixen en els entreforcs i cobreixen totalment la làmina. La vora de la làmina és pilosa, però els pèls són curts, no molt abundants i disposats irregularment; no fan pestanyetes regulars que permetin considerar-la ciliada.

En resum, doncs, l’anvers és glabrescent i els dessota finament tomentós, amb aspecte de feltre clarer més que no de borra.

▤

LES GLANS

Les glans són grosses, de fins a 4 cm de llarg o encara més. L’involucre és característic, tant per la forma de les esquames com per la forma del conjunt de la cúpula. Les esquames són tomentoses, inferiorment engrossides, d’aspecte quasi tuberculat o bulbós; s’afuen llarga i gradualment, tot projectant-se en apèndixs linears, rectes o sinuosos, amb l’extrem girat cap a un costat, les inferiors cap avall (reflexes).

L’involucre resulta, així, molt vistent, per les tortes combinades de la curvatura general i el gir superior, en forma de colze o tirapeu.

▤

Cúpula seca plegada del terra, força grossa, amb les esquames divergents i en forma de banya, amb l'extrem regirat, fent un ganxo semblant, en alguns casos, al d'un tirapeu. 25.1.2019.

▤

L'involucre eriçat de pues és un tret propi de les espècies del subgènere Cerris (Spach) Örsted, que inclou, entre d'altres espècies, el suro Quercus suber, el roure turc Quercus cerris i l'híbrid dels dos, Quercus x crenata Lam. o Quercus x pseudosuber G. Santi.

Les glans del roure turc tarden dues temporades a madurar. Les glans de les imatges, del setembre, probablement siguin de la fornada de l'anyada anterior. La veïna, a l'esquerra, podria correspondre a una de l'any. 13.9.2019.

▤

En aquestes dues imatges hi veiem uns fruits estivals, possiblement de l'any. Extrems de les esquames girats, com un tirapeu. En el fruit madur la gla agafa un color torrat i la cúpula un entre brunenc i grisenc, semblant al de la rama.
▤
Notes

(1) Sembla que hi ha varietats de jardineria de branquillons pengívols.

(2) Seguim la nomenclatura proposada per Pius Font (Diccionario, 1993), a l'article sobre la yema: "Yema estipulácea. Aplícase a la que está al reparo de escamas de naturaleza estipular."

▤

Algunes fonts consultades

‘Flora Europaea’. Vol. 1. G. Tutin; W.A. Burges; V.N. Heywood; D.H. Valentine; S.M. Walters et D.A. Webb.

Enllaç:https://zenodo.org/record/302862/files/floraEuropaeaVol1_OCR.pdf?download=1

‘Flora Iberica’. Vol. 1. Santiago Castroviejo i altres. Real Jardín Botánico. Madrid.

Enllaç: http://www.floraiberica.org/

‘Flora Mayor’. Juan Ruiz de la Torre. Organismo Autónomo Parques Nacionales. Dirección General para la Biodiversidad. Madrid 2006.

‘Revisión del género Quercus en España’. Carlos Vicioso. Instituto Forestal de Investigacions y Experiencias. Madrid 1950. Consultat a la ‘Biblioteca Digital del Real Jardín Botánico’.

Enllaç: https://bibdigital.rjb.csic.es/.
▤

Sabadell
Text, dibuixos i fotografies: ©️ Romà Rigol