Quan vam saber que aquests roures s'havien plantat per error vam pensar que la seva presència deixava de tenir interès. Però ben mirat cal considerar que aquest petit grup de roures turcs es troben ara integrats en un ambient de tipus seminatural i, per tant, convé deixar-ne constància, com un element més del catàleg de la flora dels Països Catalans.
També és interessant comptar amb la seva possible ascendència en exemplars híbrids. Quercus cerris L. s'hibrida amb Quercus suber L., els dos del subgènere cerris (2).
Consignem la citació de manera convencional, incloent-hi la matrícula dels plecs dipositats a l’Institut Botànic de Barcelona; farem un esbós introductori del lloc i del tipus de vegetació; reportarem la informació que coneixem sobre la presència d’aquesta espècie a la península ibèrica i apuntarem l’estatus que li correspon al nostre país.
≡
Quercus cerris L. al Vallès (Catalunya)
≡
Quercus cerris L. al Vallès (Catalunya)
Es van trobar, en un barrancó del voltant del santuari de la Salut (Sabadell. Vallès Occidental), uns roures amb trets clarament diferenciats dels que solem trobar al nostre país. Són sis roures, quatre de l’espècie Quercus cerris L., de capça i fullatge molt característics.
≡
Turkey oak Quercus cerris L. in El Vallès (Catalonia)
Several oaks were found in a ravine nearby the La Salut sanctuary (Sabadell, Vallès Occidental), with some clearly different features from those we used to see in our region. There are six oaks, four of which belong to the Quercus cerris species, with a characteristic top and foliage.
This reference has been consigned in a conventional way. We include a preliminary resume about the location and the type of vegetation. We will continue with all the information known about the turkey oak’s populations in the Iberian peninsula.
≡
Turkey oak Quercus cerris L. in El Vallès (Catalonia)
Several oaks were found in a ravine nearby the La Salut sanctuary (Sabadell, Vallès Occidental), with some clearly different features from those we used to see in our region. There are six oaks, four of which belong to the Quercus cerris species, with a characteristic top and foliage.
This reference has been consigned in a conventional way. We include a preliminary resume about the location and the type of vegetation. We will continue with all the information known about the turkey oak’s populations in the Iberian peninsula.
≡
≡
Quercus cerris L.
Barrancó tributari del torrent de Canyameres, al nord-est del santuari de la Mare de Déu de la Salut. Sabadell (El Vallès Occidental). 185 m. UTM 31TDG20. Bardissa arbrada amb Ulmus, Celtis, Populus, etc. 4.6.2019. Leg. et det. Romà Rigol. Dipositats tres plecs a l’Institut Botànic de Barcelona. Matrícula: BC-928371.
Quercus cerris L.
Barrancó tributari del torrent de Canyameres, al nord-est del santuari de la Mare de Déu de la Salut. Sabadell (El Vallès Occidental). 185 m. UTM 31TDG20. Bardissa arbrada amb Ulmus, Celtis, Populus, etc. 4.6.2019. Leg. et det. Romà Rigol. Dipositats tres plecs a l’Institut Botànic de Barcelona. Matrícula: BC-928371.
≡
Situació i tipus de vegetació
Barrancó sense circulació superficial, cobert per una densa bardissa arbrada, amb Ulmus, Celtis, Populus, etc. Els roures no es troben gaire lluny del punt d’unió del sotet amb el torrent de Canyameres, que pren més avall el nom del llogarret de Santiga, al molt difús interfluvi de la riba dreta del Besòs i l’esquerra del Ripoll.
Aquesta llenca de terra compresa entre Sabadell i Polinyà és un mosaic de sembrats de cereals, camps abandonats i petits bosquetons de pins i alzines. La terra és grassa i fèrtil, formada per sediments de textura variada, argiles, gresos i conglomerats cenozoics. El gruix d’aquests sediments permet la conservació d’un important romanent d’humitat en profunditat, molt favorable per al manteniment de la inèrcia vital de les plantes llenyoses.
Aquesta llenca de terra compresa entre Sabadell i Polinyà és un mosaic de sembrats de cereals, camps abandonats i petits bosquetons de pins i alzines. La terra és grassa i fèrtil, formada per sediments de textura variada, argiles, gresos i conglomerats cenozoics. El gruix d’aquests sediments permet la conservació d’un important romanent d’humitat en profunditat, molt favorable per al manteniment de la inèrcia vital de les plantes llenyoses.
≡
Un caminal corre paral·lel al sotet, entre l’arceda i el fenassar. Una bardissa mediterrània de l'aliança Pruno spinosae-Rubion ulmifolii O. Bolòs (Ligustro-Rubion ulmifolii Géhu et Delelis; Lonicerion periclymeni Géhu, De foucault et Delelis), molt densa, cobreix el tàlveg i els marges del torrent. Destaquen Rubus sp., Rosa sp., Prunus spinosa, Crataegus monogyna, Clematis vitalba, Ulmus minor i Celtis australis. L’esbarzer és dominant al centre i marges del sot; l’aranyoner forma una arceda entre el sot i el camp. La bardissa i l’arceda contacten amb el fenassar (aliança Brachypodion phoenicoidis Br.-Bl. ex Molinier) del camp abandonat: Daucus carota, Jarava plumosa, Brachypodium phoenicoides, Dichanthium ischaemum, Foeniculum vulgare, Origanum vulgare, Scabiosa atropurpurea, Satureja calamintha, Hypericum perforatum subsp. angustifolium, etc.
Un caminal corre paral·lel al sotet, entre l’arceda i el fenassar. Una bardissa mediterrània de l'aliança Pruno spinosae-Rubion ulmifolii O. Bolòs (Ligustro-Rubion ulmifolii Géhu et Delelis; Lonicerion periclymeni Géhu, De foucault et Delelis), molt densa, cobreix el tàlveg i els marges del torrent. Destaquen Rubus sp., Rosa sp., Prunus spinosa, Crataegus monogyna, Clematis vitalba, Ulmus minor i Celtis australis. L’esbarzer és dominant al centre i marges del sot; l’aranyoner forma una arceda entre el sot i el camp. La bardissa i l’arceda contacten amb el fenassar (aliança Brachypodion phoenicoidis Br.-Bl. ex Molinier) del camp abandonat: Daucus carota, Jarava plumosa, Brachypodium phoenicoides, Dichanthium ischaemum, Foeniculum vulgare, Origanum vulgare, Scabiosa atropurpurea, Satureja calamintha, Hypericum perforatum subsp. angustifolium, etc.
≡
Les citacions a la Península Ibèrica
Quercus cerris no és autòcton a la península ibèrica. Sempre es fa referència als roures turcs del Monte del Pardo, pràcticament la única referència en la literatura botànica.
≡
Veurem tot seguit els comentaris que sobre aquests exemplars fan Vicioso ( C.Vicioso, 1950) i Ruiz de La Torre (R. De La Torre, 2006).
Veurem tot seguit els comentaris que sobre aquests exemplars fan Vicioso ( C.Vicioso, 1950) i Ruiz de La Torre (R. De La Torre, 2006).
Copiem de la ‘Revisión del Género Quercus en España’, de Vicioso:
“Como ya manifesté en mi citado trabajo sobre la flora soriana, el origen de esta planta en el Pardo tiene todas las probabilidades de ser artificial, però, desde luego, muy antiguos, ya que existía en los tiempos linneanos. Desde entonces se viene reproduciendo naturalmente, por lo que hoy tiene ya caràcter de planta subespontánea más que cultivada.”
Copiem de Ruiz De La Torre:
“En España no existe espontáneo. Introducido en el siglo XVII en el bosque de El Pardo, próximo a Madrid, se ha silvestrado en dicho lugar, llegando a dar híbridos fértiles con Quercus suber. Su representación queda hoy prácticamente confinada en los terrenos que sirvieron de base para la constitución del club y colónia ‘Puerta de Hierro’, así como algún resto en el Norte de la Ciudad Universitària madrileña. Recientemente se ha detectado su presencia en montes de la provincia de Burgos, región de las Merindades.”
≡
Ginés López (G. López. 2001) recull, en termes diferents, les mateixes informacions.
≡
Ginés López (G. López. 2001) recull, en termes diferents, les mateixes informacions.
Tant en la il·lustració d’aquest roure, en la monografia de Vicioso, com en el plec d’herbari que hem observat, del mateix autor, a l’Institut Botànic de Barcelona, hi consta el nom de Federico Sanz Herranz, conserge de la Escuela de Ingenieros de Montes i afeccionat a la botànica que possiblement fes tasques de col·laboració en l’arreplega de mostres.
Aquestes són les citacions clàssiques de Quercus cerris a Espanya. N’hi ha d’altres, però cal dir que són escasses o molt escasses i, si més no les que nosaltres hem pogut trobar, no tenen el caràcter de la literatura botànica convencional. Fem-ne alguns esments, de forma abreujada.
Alexis Rossell el cita en un estudi sobre els roures de Collserola, a la seva pàgina d’Internet, plantat a la riba de l’estany de Rubí (dels Alous de baix).
Hi ha diversa informació sobre aquest roure com a espècie plantada en jardins i espais verds urbans. Forma part dels catàlegs d’espècies arbòries dels gestors dels espais verds de diverses ciutats, però, en qualsevol cas, també en aquest àmbit hi és molt escàs, circumstancia força curiosa, si considerem que en molts països europeus és un arbre ornamental relativament abundant.
Si, a més, considerem que a Catalunya hi ha alguns planters –n’hem trobat un parell a la xarxa- de plantes ornamentals que el cultiven, resulta força destacable que no s’hagin trobat, fins ara i que nosaltres coneguem, exemplars subespontanis. Val a dir que en d’altres països mostra una clara capacitat per a naturalitzar-se (Danielewicz et al. 2016).
En resum, Quercus cerris L. només s’ha citat, que sapiguem, de la subprovíncia castellana nord.
≡
≡
Corologia de Quercus cerris L.
Quercus cerris L. viu, a grans trets, al sud i sud-est mediterranis i a la península d’Anatòlia. La seva àrea natural és la península itàlica, gran part dels Balcans i península d’Anatòlia, arribant, pel sud-est, a Síria i el Líban.
Els autors de ‘Flora Europaea’ consignen la corologia per països: Albània; Àustria; Bulgària; Grècia; Txèquia; França; Alemanya; Suïssa; Hongria; Itàlia; Iugoslàvia; Romania; Sicília; Turquia. Entre claudàtors, indicant que no hi és autòcton, s’hi consignen Bèlgica i Gran Bretanya. Hi ha continuïtat entre l’àrea natural i l’àrea de dispersió amb caràcter d’arbre naturalitzat, de manera que no sembla pas fàcil establir prou clarament els límits de l’àrea on el roure turc és autòcton. És comú, possiblement amb estatus d’al·lòcton naturalitzat, a bona part d’Europa central i occidental; sembla que a Gran Bretanya hi ha tradició de plantar-lo i també difusió espontània, o sigui naturalització.
≡
Notes
(1) Passem els enllaços de les entrades dedicades a aquest roure: 'Un roure que no vola sol' i 'Morfologia'.
(2) Aquest híbrid és Quercus pseudosuber Santi (= Q. crenata Lamk.). Com que el suro s'hibrida, també, amb roures com ara Q. faginea, Q. canariensis o Q. ilex, no es pot pas descartar que també ho pugui fer l'híbrid Q. pseudosuber. Ens demanem, doncs, sobre les possibilitats que alguns caràcters del roure turc es puguin infiltrar en exemplars de la població de suros o d'altres roures. Diríem, fins i tot, que al Vallès, pel que anem veient, se'n poden rastrejar alguns llucs, però no són més que intuïcions.
≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol
Notes
(1) Passem els enllaços de les entrades dedicades a aquest roure: 'Un roure que no vola sol' i 'Morfologia'.
(2) Aquest híbrid és Quercus pseudosuber Santi (= Q. crenata Lamk.). Com que el suro s'hibrida, també, amb roures com ara Q. faginea, Q. canariensis o Q. ilex, no es pot pas descartar que també ho pugui fer l'híbrid Q. pseudosuber. Ens demanem, doncs, sobre les possibilitats que alguns caràcters del roure turc es puguin infiltrar en exemplars de la població de suros o d'altres roures. Diríem, fins i tot, que al Vallès, pel que anem veient, se'n poden rastrejar alguns llucs, però no són més que intuïcions.
≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol
