Capítol limitat a les imatges d'una cullera de boix, que vaig fer fa temps, uns tres anys. No comentaré res de l'obrat. La fusta de boix és bona i molt adient per obrar objectes petits, com ara boixets o culleres.
La fusta de boix. Té una gran densitat. Normalment no sura a l'aigua. És compacta i homogènia. Té pocs grops i solen ser menuts. De vegades, però rarament, presenta vies molt fosques, quasi negres. Admet un polit molt fi. Té un color groc clar molt bonic.
És millor treballar-lo en verd. En sec la fusta és molt dura. La fusta collida de fa temps se solia posar en remull, abans de treballar-la, per a facilitar-ne l'obrat.
És interessant de recordar que els poblaments neolítics ja obraven peces de boix, per exemple pintes de cardar. Es feien objectes de banya, d'os i de fusta.
Només per aquest motiu, per a sentir la personal voluntat de mantenir un fil antic, un vincle ancorat en la fosca antigor, ja val la pena de treballar la fusta de boix.
En les nostres cases, en algunes, encara s'hi poden trobar culleres de fusta de boix i pintes de banya o d'os, però com a objectes vells o més aviat residuals.
Tenen sovint el tracte condemnatori de les coses que ja no mereixen la nostra atenció, la rampoina que desvetlla el reflex gest de rebuig.
Val la pena de destacar-ho: el progrés ens porta a fer productes cada cop d'inferior qualitat. A més, es progressa enormement, en l'aprenentatge de fer les coses malament.
La cullera de les imatges és fina. Tradicionalment es feien més gruixudes i rústegues. Aquesta es una cullera fina que es podria esvorellar, si caigués al terra.
He fet culleres ovades, becudes i el·lipsoïdals.
Quan obres una cullera estrafàs la natura, te n'adones i en sents el vertigen.
Mes ara ja ho sé, mai no podré forjar la meravella de la figura d'una simple fulla, d'una bellesa que ni la ploma del poeta, ni el suau pincell del pintor ni la tremolosa corda del músic, mai no podran acabalar.
Fotografies: © Romà Rigol
