Dues culleres d'arç

Les culleres obrades a ma amb prou feines entrarien, de gairell, en l'àmbit propi del títol d'aquest espai.

Però crec que pot ser d'interès veure la fila que fa la fusta d'algunes plantes ben conegudes.
Aprofito, a més, per aportar alguna nota sobre com obro les culleres.

Començo per la relació d'eines: xerrac o troncador -un oncle meu deia tronsador, castellanisme, però aquest troncador meu potser tampoc no passaria el filtre; destral; navalla; gúbia -també tinc un culleraire; paper de vidre; brunyidor i oli bo.

Fusta d'arç. És una fusta apreciada. Es diu sovint que és una fusta dura. No dic que no, ni que sí -hi ha una tendència a valorar una fusta dient que és dura, com si aquesta fos la qualitat excelsa de la fusta.

De la fusta d'arç blanc Crataegus monogyna en desconec els possibles usos documentats, a casa nostra. Sembla que en algunes regions ibèriques se'n feien gaiates, de branques joves blegades, amb cordill, lligades en la mateixa planta.

Balanç de l'obrat. És clar, l'anterior cullera la vaig fer de savina i la seva fusta no és gens agraïda, és revirada, gropada i donada a patir trencs de capa, desastrosos si això passa quan portes hores obrant.
La d'arç no, és una fusta bona i noble, que es retalla bé i no fila. Com a càrrec hi ha la necrosi amagada que podeu veure en el mànec d'una de les culleres. Si et surt una necrosi d'aquestes a la vora de la cullera ja la pots bandejar.

Color i vies. Color rosadenc, molt bonic, semblant al del cirerer. Vies aigualoses, delicades, suaus, molt boniques, com mandroses volutes de fum.

Manera clàssica. El boix aterrat es tallava en trossos, a pam. Cada tros s'esmitjava, fendint-lo al llarg, i així s'obtenien dos escalaborns, més o menys planejats d'una cara.

S'ensacaven els escalaborns i es duien a l'obrador, o bé es trafegaven a matxo, quan les colles de culleraires passaven el temps de recapte de boixos a muntanya, pels Pirineus.

El boix de la imatge, però, no l'he esmitjat. Amb la destral es fa, molt bé, el planejat primer. Els dos brancs clavats els faig servir de gos.

He fet, en el socó, un motlle, per a fixar la cullera a l'hora d'obrar-ne el buidat. Cullera d'arç, força avançada.

El cargol de mosses va molt bé.

Més avançada. La clau per a un bon obrat és evitar, tant com sigui possible, els senyals fets en el buidat. Després costen molt d'eliminar.

L'altra cullera, que té vies mortes al mànec.

La mateixa cullera, més avançada.

Cul de la cullera acabada, abans d'oliar-la. Té un rosat bonic, de garrinet, que després, amb l'oli, canvia força i es perd. En segon pla, brunyidor d'os.

Cullera i brunyidors. Per a brunyir la conca utilitzo una agla.

Faig les culleres del meu estil, l'estil de fer tombs. Provar diferents fustes és interessant, però recaptes motius per a voler tornar, sempre, al boix, una fusta com no n'hi ha d'altra, si més no a casa nostra, per les bones qualitats: compacitat, cohesió i homogeneïtat, però també i especialment, per la manca de dificultats i problemes en l'obrat.

I com sia que això, d'haver tret, en aquest espai, culleres de savina i arç però encara cap de boix, no va ni amb rodes, aviat en portaré una, de les més fines que he fet, perquè el boix permet, si es vol, treballar molt fi.