2 de gener de 2021

Indument i fulles de Rhamnus alaternus L.

Rhamnus alaternus L. és polimorf, o sigui variable pel que fa a l'hàbit, l'indument, les fulles i altres aspectes. En aquest capítol hi veurem dues formes de Rhamnus alaternus L. força ben diferenciades, una d'arbrets de marge i espai obert, que ja van ser objecte d'un capítol sobre les poncelles, i l'altra de peus juvenils de bosc.
Són, per tant, dues formes extremes, una plenament exposada als elements ambientals i l'altra d'alzinar d'obaga.
La variabilitat en les espècies del gènere és prou coneguda i ha donat lloc a un devessall notable de descripcions d'unitats taxonòmiques menors.
Salvador Rivas Martínez és autor d'una de les monografies genèriques de referència, inspirada en un marcat esperit analític, jordanià. També és, juntament amb José M. Pizarro, l'autor del gènere a 'Flora Iberica'. El lector d'aquests articles pot apreciar l'estil detallista i minuciós d'aquest botànic, mort l'agost d'aquest any passat.
Aquestes són les dades de la monografia de Rivas Martínez: 'Estudio sistemático-ecológico de las Rhamnáceas españolas'. Anales de la Real Academia Nacional de Farmacia. 1983. Vol. 28. Pàgines 363-398. Per a disposar d'aquest estudi es pot contactar amb el servei de secretaria d'aquesta publicació.
El retall següent recull la relació de formes descrites, de tres subespècies de R. alaternus L.:

Una revisió genèrica. La van proposar els mateixos autors del gènere a 'Flora Iberica', S. Rivas Martínez i José M. Pizarro, en publicació de 2011:
En aquesta publicació, de caràcter més sintètic, s'aclareix la relació de formes desgranada en la monografia de 1983 i el tàxon linneà R. alaternus queda esbrancat en tres, la forma corresponent a la subespècie de la nominal, una forma de fulla més petita (neoparvifolia) i la subespècie munyozgarmendiaea.
Hi aporten dades corològiques i iconografia de molt d'interès.
Resum. Es comparen les fulles d'uns peus de Rhamnus alaternus d'ombra i de sol. Es detecten algunes diferències morfològiques, aparentment poc rellevants, que es poden resumir així:
  • Les fulles d'ombra són de mitjana més grans que les de sol.
  • Les fulles d'ombra són primes i mollars, mentre que les de sol són dures, enterques com les d'una alzina o qualsevol altre esclerofil·le.
  • Moltes fulles d'ombra tenen el marge amb dents agudes i llarguetes; les dents de les fulles de sol són més petites, reduïdes a un petit sortint o nul·les.
  • Les fulles de sol són parcialment lepidotes -capa de minúscules esquames serícies- o furfuràcies -casposes.
  • Els brots més tendres són pubèruls -quasi glabres- en els peus d'ombra; són tomentuloso-furfuracis els brots generatius dels peus de sol.
Rhamnus alaternus L. és un element característic del lignetum mediterrani -formació durisilva- de casa nostra. En les formacions forestals de pins i alzines sol tenir-hi una presència abundant o molt abundant. És ampli l'espectre de tolerància als diferents graus de cobertura, de manera que viu tant en comunitats obertes, pinedes, màquies i bosquines, com en alzinars densos i ombrívols.
Hàbit característic. L'hàbit de l'aladern és conegut i força ben caracteritzat. Té una estructura clara, oberta i poc foliosa. Només duen fulles els ramells de darrer ordre, que són primets i disposats en angle força obert respecte dels brancs que els han originat. La capça sempre és clarera i fins i tot escardalenca.
Per això mateix contrasta força l'hàbit dens i tancat dels aladerns que vam veure en el capítol 'Rhamnus alaternus L. de marge i poncellats'.
Són aquests peus de marge, inusualment forruts, els que ens han servit per a fer la comparativa amb els peus forestals d'obaga. La comparativa ens porta a considerar que possiblement es tracti de simples variacions de la forma genuïna del tàxon linneà. Però, ultra les valoracions, interessa documentar-ho.
Peu de sol. En les branquetes s'hi aprecia abreujament dels internodis -braquiblasts-, estil vegetatiu que la plena exposició a la llum estimula especialment.
Pel que fa a les fulles, s'hi veuen els trets inconfusibles de l'espècie: làmina lluent; rivet marginal claret; àpex acuminat; nervis escassos, arcuats i ressaltats, etc. En aquest cas les dents són escasses, espaiades i poc destacades. Les fulles en general són petites, dins del rang de l'espècie. Fan menys de 4 cm. Hi abunden fulletes d'uns 2 cm.
Capça tancada de peu de sol. Podria tractar-se d'un hàbit afaiçonat per retallades recurrents. Més imatges en el capítol enllaçat més amunt.
Un tret destacable d'aquest peus de sol és l'indument tomentulós-furfuraci dels brots tendres, especialment dels florals.
Indument tomentulós, poc embullat però relativament dens, amb tot de partícules d'aparença casposa, en els brots florals i en els pecíols d'un peu de sol.
Fulles de peus d'ombra. Són més grans, més fosques i més primes. Destaca especialment, en les fulles dels peus selvàtics observats, el marge fortament dentat, subespinescent.
Fulles dentades. Làmina paucinèrvia, d'àpex acuminat. Nervació camptòdroma: els nervis secundaris es corben i no atenyen la vora. Nervis més grossos molt ressaltats al dessota. Marge molt dentat, amb dents acròpetes -encarades cap amunt-.
Dents glandulars. Un dels trets més característics de Rhamnus alaternus és el rivet foliar, engrossit i hialí -translúcid. Dents corbades, en forma de ganxo, però també, de vegades, dirigides cap als costats.
A l'extrem de les dents s'hi sol veure un petit mucró de color vermell fosc. Segons els autors de 'Flora Iberica', les dents són glanduloses i duen una secreció mucilaginosa a l'àpex.
A la base del limbe hi conflueixen el nervi principal, la primera parella de nervis secundaris i el rivet engrossit. Als entreforcs hi ha els domacis, tema tractat en un capítol que trobareu en aquest enllaç.
Pel que fa a la pilositat, la làmina és glabre o glabrescent. Només hi ha alguns pèls escampats al llarg del nervi principal i dels altres, però molt escassos i de mal veure.
Blanesa i enterquesa. Al mig, fulla dentada de peu de bosc ombrívol. Les altres dues són d'un peu de sol. La primera té la làmina molla; les altres la tenen tibada i amb aquella forma lleument convexa que és tan habitual en esclerofil·les com l'ullastre, l'alzina, etc.
Petita dent en una fulla d'un peu de sol. Aquests petits sortints són molt comuns en les fulles de l'espècie.
Variabilitat de la vora. Les fulles van de senceres a fortament dentades. Diríem que les formes intermèdies són les més abundants. Són escasses les llargament dentades; potser no tant les de làmina sencera, però en molts peus hi ha fulles de marge íntegre i fulles subdentades -petits sortints.
Pel que fa al mucró de color mangra de les dents, n'hi ha que en duen i d'altres que no. Recordem que es tracta, segons els autors de 'Flora Iberica', d'un exsudat mucilaginós.
Lògicament, R. alaternus és un bon rebrotador. Val a dir que ens va caldre fitar bé aquestes fulles per a reconèixer-les. Aquestes fulletes tenen la blanesa pròpia de les novelles i forma el·líptica o rodonenca. Són força dentades o denticulades i són una mica, molt poc, piloso-furfuràcies, al tram inferior del nervi, al dessobre de la làmina.
Fulla de peu d'ombra posada a contraclaror, per tal d'evidenciar-ne la relativa translucidesa. Dents abundants i força agudes. S'hi observa bé la xarxa vascular, amb els nervis menors que s'uneixen i no atenyen la vora. Els nervis secundaris tenen, de baix a dalt, un desenvolupament decreixent, tret típic del tàxon.
Fulla opaca, més gruixuda, de peu esclerofil·le, de sol. Destaquem que són moltes les espècies del lignetum mediterrani que tenen un notable grau de tolerància a l'espectre d'exposició, vegetant tant al sol com a l'ombra.
Exemples de fulles grosses (Ruiz de la Torre: laurifolio) de peus de bosc ombrívol. Observeu-hi l'amplitud dels internodis. Possiblement es tracti de rams estèrils de rebolls (G. López: el epíteto específico, alaternus, tiene el significado de árbol estéril; R. de la Torre: sus renuevos tienen poca vitalidad).
Fulla grossa de peu d'ombra. Aquesta fa uns 9 cm, talla una mica extrema. La mitjana de la banda llarga de l'espectre ronda els 6 cm. Sembla que els rebolls de bosc són els que fan fulles més grosses.
Peu de sol poncellat, amb fulles de marge íntegre. Les fulles de peu de sol són en general més estretes que les típiques, de vegades quasi oleoides. Tenen el dessota de color verd-groc -o groc verdenc- i costa de trobar-ne que no estiguin pigades de punts foscos.
Pecíol canaliculat. Els cavallons de la canal del pecíol tenen continuació en el rivet de la  làmina. La secció del pecíol mostra, molt bé, a la part superior, el canalicle i la parella de cavallons rebotits. Per tot plegat i comptant-hi també els bonys dels domacis, ens adonem que és una fulla molt ben caracteritzada.
Pecíol d'una fulla de peu de sol, amb dens revestiment piloso-furfuraci.
El revestiment piloso-furfuraci segueix per la part inferior del nervi.
Caspa llevadissa. Va bé blegar la fulla per poder apreciar la minúscula borralla casposa de la làmina. Aquest indument furfuraci parcial el trobem també al dessobre de les fulles, en peus de sol. És molt escàs, irrellevant o nul, en fulles de peus d'ombra. Suposem que es tracta, pel caràcter inconstant apreciat, d'un revestiment llevadís i temporer.
Hàbit tofut en peu de sol de marge, a la primera imatge. A baix, hàbit molt clarer i lax, de marcada escassessa foliar, en peu forestal. Gosaríem dir que R. alaternus té un temperament principalment fotòfil (R. de la Torre: especie de luz).
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol