Muscari: flors musques i moscades

Estesa de Muscari neglectum Guss., copsada en un retalló d'herbes de Barcelona. Fotografia gentilesa de Joan Cuyàs Robinson.

Avui, per excepció i a suggeriment d'un amic, veurem si hi pot haver alguns enllaços entre uns determinats mots que podrien semblar propers. Això sense pretendre afinar ni poc ni gaire o ser resolutius, perquè som llecs en tot això i, com sabeu, és una matèria prou difícil, el rastreig dels mots, fins i tot per als més entesos.

Els elements són els següents: la planta bulbosa Muscari neglectum, actualment adscrita a la família de l'espàrrec; el mesc i les seves variacions, molt infiltrades en la nomenclatura de plantes i animals; i l'adjectiu català musc, de presència actual, que sapiguem, molt pobre o residual.

És aquest darrer element, l'adjectiu musc, el que ha retret el nostre amic, com a suggeridor d'una possible relació, insospitada per a nosaltres, amb la planta bulbosa esmentada. Però ja avancem que aquest llorigó restarà pregonament aombrat.

El mot Muscari sembla que cal relacionar-lo amb el mesc. Així es proposa, si més no, en la nota etimològica preliminar de l'article corresponent, a 'Flora Iberica'. El mesc és un perfum que s'obté de determinades vísceres de diversos animals. Sembla tenir un caràcter tan poligenètic que ens limitem a reportar un nom nostre i proper: el del gat mesquer, que, com sabeu, no és gat sinó vivèrrid, Genetta genetta. A casa sentíem sempre aquest nom, gat mesquer, no geneta.

Com dèiem, la referència al mesc, al capdavall a un perfum agradable, és molt abundant en la nomenclatura botànica i això és tan comprensible que no requereix més aclariment. Aquest tema donaria per a un bon opuscle, però limitem-nos només a algun exemple. 

Un de molt conegut és el de la nou moscada, la llavor aromàtica i nutritiva que s'empra per a cuinar. Saxifraga moschata equivaldria a saxífraga moscada, o sigui a 'trencapedres o trenca-rocs perfumada, olorosa..'. Un exemple més proper i, sobretot, més il·lustratiu, és el del vi dolç anomenat moscatell, forma xica de moscat, quasi segur també derivat de mesc.

En el camp de la fàunula cuirassada hi trobem un exemple bonic, el de la mosca d'olor, que no és mosca, sinó escarabat, banyut i, és clar, perfumat. Aquí ens trobem amb un possible nou cas de creuament entre els mots mosca i moscat, exemple de similitud sense homologia.

Aromia moschata subsp. ambrosia és un escarabat cerambícid que té el costum d'amollar un perfum dolç quan, per qualsevol contingència imprevista, canvia d'humor. Aquest gormand banyut que es deleix per la saba dels salzes havia tingut, a casa nostra, uns usos domèstics ben curiosos, tal com ho exposa en Vilarrúbia (1), de forma ben sucosa, com sempre:

"Entre els polsadors era una cosa corrent la mania de millorar l'aroma de llur tabac tirant dins la gerra que el contenia diverses classes de licors o altres potingues aromàtiques. Però els veritables sibarites, que es transmetien la fórmula de pares a fills com un secret de confessió, no hi posaven altra cosa que alguns exemplars de mosca d'olor (Aromia moschata)."

"La seva principal característica és la d'exhalar, àdhuc post mortem -que és quan era utilitzada-, una deliciosa fragància de mesc tirant a rosa, molt semblant a la del veritable mesc que s'extreu d'una bossa que porta el gat mesquer sota la pell de l'abdomen."

"L'olor agradable que desprenen aquests minúsculs pebeters de perfums orientals, fa -o feia- que les senyores, oblidant llur instintiu horror als escarabats, també els cerquessin i els guardessin per tal d'embolicar-los entremig dels mocadors i dels guants perquè fessin olor."

No entrem ara en el mot ambrosia, un altre fitònim, perquè acabaríem fent més brancs que el julivert d'isard. Passem a la relació de Muscari neglectum amb el calendari. Aquesta planta floreix en aquest temps, quan el invierno está feneciendo, com va dir dissabte un locutor de 'Radio Clásica'. O sigui, en temps de quaresma. En la carta cromàtica de la litúrgia cristiana el color associat a la quaresma i la penitència és el morat, mot, el d'aquest color, pertanyent a una complexa gama semàntica que ha merescut una preciosa rastellera de puntualitzacions en l'article que Gil Tormes va publicar al seu blog i que podeu trobar en aquest enllaç.

Aquest vincle directe Muscari-morat-quaresma el recullen alguns noms de la planta, per exemple el castellà nazarenos o els catalans quaresmes i clau de Nostre senyor (2).

Amb això ja arribem a aquest possible vincle, insospitat, que ens ha suggerit el nostre amic, perquè la paraula Muscari porta a la cogulla l'adjectiu musc, que significa morat fosc o moreu, el que en terminologia botànica equivaldria a atropurpuri. Recordareu, per exemple, la barretina musca. Casualitat o vincle veritable? Podria algú furonejar fins a desencauar aquest llorigó?

El cromatisme és cosa de molt de pes. No és natural que la barretina de xeixa, l'estrenyacaps de dormir, fos del color de la xeixa? Creieu que algú podria dormir prou placèvolament cofat amb barretina musca? Diríem que el morat és un color dolorós, morbós com un nyanyo, o desesperat, si no fos que aquest caràcter ja el va atribuir, Josep Pla, al color groc.

En fi, si voleu acotar-vos de genollons com un penitent, ho podeu fer per a flairar i fitar les flors moscades i musques del clau de Nostre Senyor, ara que som en el temps de tot plegat, de la flor, de la contrició, de l'adoració...

Notes

(1) 'Els nostres insectes' Joaquim Vilarrúbia. 1989. Barcino.

(2)  Podeu cercar tota la relació de noms en el 'Corpus de fitonímia catalana'.

Sabadell

Romà Rigol