Unes cireres d'arboç especials: Cynips quercusfolii L.

Cecidis. De cecidis se'n fan a tota mena de vegetals; i en fan els insectes i àcars, però també nematodes i rotífers. També en provoquen microorganismes com ara virus, fongs o fitoplasmes.

En uns casos tenen formes ben definides; en d'altres no tant. Si són molt comuns els insectes que provoquen cecidis en inocular els ous en teixits vegetals vius, d'altres són simplement reaccions a punxades alimentàries.

Tampoc no tots són sempre relacions duals; hi ha molts insectes que són parasitats mentre s'estatgen a la cambra del cecidi. També cal considerar que l'habitacle és susceptible, un cop l'estadant en surt, de reutilitzacions posteriors, habituals en les formigues.

També pot passar que hi hagi causalitat combinada, doble o múltiple. En les malformacions de la ginesta, per exemple, hi participen àcars (gèn. Eriophyes) i els fitoplasmes que, estatjats al seu cos, aquests aràcnids transfereixen a les cèl·lules vegetals, els causants directes, possiblement, de les anomalies de creixement de la lleguminosa.

☰

"Las agallas o cecidias pueden ser definidas como 'estructuras anormales de partes de los tejidos u órganos de las plantas que se desarrollan por la reacción específica a la presencia o actividad de un organismo inductor' (planta o animal, frecuentemente un insecto) (Meyer, 1987; Shorthouse y Rohfritsch, 1992). Bajo la acción, ya sea nutricía, o bien de puesta del agente cecidógeno, se produce una reacción de la planta que incluye básicamente el desarrollo anormal o patológico de sus células, tejidos u órganos. El organismo inductor utiliza la estructura como un medio de procurarse nutrición especializada y cobijo frente al medio ambiente y enemigos naturales. Aunque en la naturaleza existen gran variedad de estructuras anormales de las plantas que son producidas por diversos animales y plantas, para ser consideradas agallas, deben ser producidas activamente por las plantas como resultado de una actividad anormal de crecimiento. El carácter fundamental de una agalla, que lo distingue de otras numerosas anormalidades que usualmente presentan las plantas, es que la reacción de la planta ante el ataque del organismo extraño incluye sin excepción fenómenos de hipertrofia (crecimiento anormal de las células) e hiperplaxia (multiplicación anormal de las células), asociados al proceso de crecimiento anormal."

José Luis Nieves-Aldrey. "Insectos que inducen la formación de agallas en las plantas: una fascinante interacción ecológica y evolutiva". Bol. S.E.A., nº 23 (1998): 3-12.

☰

Els cecidis dels roures. Són relacions ben establertes -coevolució- entre determinats tipus d'himenòpters i les diferents parts, vegetatives i generatives, de plantes del gènere Quercus. Aquests cecidis tenen, en general, les següents característiques:

• Formes definides, sovint vistents.
• A l'interior del cecidi els insectes hi fan part del seu cicle vital.
• En cadascuna de les diferents parts de la planta, fulla, pecíol, branquilló, flor, etc., s'hi originen cecidis específics, provocats per insectes específics.

☰

El grueso de las especies de cinípidos gallícolas se engloba en la tribu Cynipini. Todas las representadas en nuestra fauna (67 especies) están exclusivamente ligadas a especies de Quercus. La diversidad de las agallas producidas alcanza en este grupo su cota más alta; pueden tener una o múltiples cámaras larvales y las formas son muy variadas, predominando las esféricas, ovales, cilíndricas, lenticulares, fusiformes o más o menos pedunculadas. El tamaño varia considerablemente desde las que apenas tienen unos milímetros hasta las que superan los 4 centímetros de envergadura. Pueden ser de textura jugosa o duras y leñosas en la madurez; muchas presentan apéndices externos de forma y densidad variables, están provistas de pilosidad externa o tienen la superficie cubierta de secreciones viscosas. Algunas son caducas cuando alcanzan la madurez y el insecto emerge a partir de una larva que a pasado el invierno en el suelo en el interior de la agalla; otras permanecen en el árbol hasta la emergencia de los insectos y algunas incluso permanecen en él una vez que el cinípido productor las ha abandonado. Se forman a expensas de cualquier órgano y sus partes de la planta, tanto de las partes aéreas, tallos, hojas, yemas, amentos y glandes como de las subterráneas, estolones y raíces. 

José Luis Nieves-Aldrey. "Insectos que inducen la formación de agallas en las plantas: una fascinante interacción evolutiva y ecológica". Bol. S.E.A., nº 23 (1998): 3-12.

☰

Cecidi trobat a prop de l'església de Sant Julià d'Úixols, al Moianès, per l'amic Cèsar Pedrocchi (31.10.2020). Tenen forma d'esfera, color ocre i superfície tota pigada de petits tubercles.

Sembla que en alguns llocs reben el nom de 'cireres d'arboç' (vegeu Vilarrúbia 1936), per la semblança amb aquest fruit.

Noteu-hi l'aspecte xamós del cecidi, quan la fulla ja és a terra i morta. En els cecidis més complexos hi ha teixits de nova creació de caràcter nutritiu, estimulats per l'acció de l'insecte cecidògen.

Possiblement es tracti de Cynips quercusfolii L., però com que n'hi ha de semblants, per exemple C. quercus Fourcroy, ho deixem en condicional.

☰

Retall de 'Les zoocecídies de les plantes de Catalunya', d'Antoni Vilarrúbia (1936), on aquest cecidi hi consta amb el nom Diplolepis. És molt notable que aquests cecidis presentin parts ben diferenciades tan semblants a les d'un fruit: la cambra larval és paral·lela a la llavor i proveïda, com aquesta, d'una paret endurida. La larva seria paral·lela, és clar, a l'embrió. 

☰

Sabadell

Text: ©️ Romà Rigol

Urginea maritima (L.) Baker a Al-Hoceima

Ara que és temps d'aprendre a valorar les coses com cal, de no perdre passada i d'aprofitar-ho tot, si convé fins el rasclum de la cassola, aprofitarem algunes imatges passades pels amics, en aquest cas de l'amic Albert Herrero, mestre d'escola a Al-Hoceima, al Marroc.
Ens va passar una fotografia d'una planta florida de bona talla, si no exuberant, la ceba marinera (1) Urginea maritima (L.) Baker.

☰

Presentarem aquesta planta de forma breu i epigràfica: geòfit bulbós; propagació vegetativa; toxicitat; selecció negativa; fenologia (bulbosa histerant); planta sentinella, cultiu i autoctonia.

☰

Aquesta ceba en flor va ser copsada a la vall d'Isly, Rif, Marroc, el 25.9.20. Terreny calcari molt pasturat, amb mates, margallons, etc. Urginea abundant. Fotografia: ©️ Albert Herrero.

Notem-hi: no hi ha lluc de fulles; el ceballot és gros i parcialment visible -epigeu; l'escap té color violat. L'espiga encara s'està desplegant i la cama, llarga i ondulant com unes xurriaques, acabarà sent verdenca.

☰

Geòfit bulbós. La ceba és grossa o molt grossa, de entre 6 i 15 cm de mitjana, segons 'Flora Iberica'. Sembla que no són pas rars els bulbs que fan un pam o quasi -mida cap de nadó. Aquests bulbs poden brotar en foscor absoluta. Hi ha documentats casos de bulbs florits a l'interior del bagul d'un explorador, en una expedició naval.

Un bulb és un brot soterrat extremament contret -braquiblast-, en forma de gemma gegant, format per fulles esquamoses -catafil·les- i suculentes superposades. El bulb és la part vegetativa persistent. Dona tres menes de brots: foliars, florals i caulinars (grifolls, bulbs fills o bulbils).

☰

Propagació vegetativa. És l'estil de les bulboses, la combinació de reproducció i multiplicació vegetativa. Els bulbs fan petits bulbs -bulbils- que donen plantes veïnes independents, de manera que la planta fa grups de bulbs concentrats. En la fase vegetativa, aquests aplecs de bulbs poden donar grossos manats de fulles arramadades.

☰

Toxicitat. La ceba marinera és metzinosa, conté glucòsids, sobretot al bulb. A més, té substancies mocalloses irritants, d'acció repulsiva.

☰

La selecció negativa. Amb aquesta expressió, potser llicenciosa, fem referència a les conseqüències, en el poblament vegetal, de la pastura recurrent. En llocs pasturats de temps reculats les plantes de major palatabilitat -agradables i nutritives- acaben extingint-se o gairebé. Les que hi poden prosperar són plantes que, per motius diversos, el bestiar no sol gosar ni tocar. Pot ser per ser d'extrema enterquesa, per tenir espines i agullons, o per posseir substàncies repugnants, aromàtiques o tòxiques.

☰

Urginea. Esquema hipotètic del cicle vital en tres fases separades en el temps: vegetativa, latència estival i floració. Ho exposem tot seguit.

☰

Fenologia (2). Urginea és una planta histerant, floreix abans de fullar (3). Aquí comencem en el moment de la foliació, a darreries o inici d'any. La foliació és hivernal i vernal. S'acaba abans de l'estiu. A l'estiu no hi ha vegetació -estivació o descans estival. Després de l'estiu el bulb dona l'escap amb les flors. En aquest moment i segons l'autor del treball enllaçat a la nota (2), els bulbs poden portar bulbils que donaran fillols o dividir-se en dues parts que acaben separant-se.

D'aquesta manera, el cicle vital d' Urginea té tres fases: foliació hiverno-vernal, estivació o descans estival i floració post-estival.

☰

Planta protectora, cultiu i autoctonia. Són moltes les fonts que parlen de cultiu de la ceba marinera. En aquest sentit, la nota de 'Flora Catalana' és interessant: "Hàbitat: cultivada i subespontània". D'aquesta nota se'n podria deduir que a casa nostra no es considera autòcton. Però també és interessant constatar que no apareix a la llista de Sáez i Aymerich, al seu checklist de plantes al·lòctones catalanes.

Així doncs, es pot concloure que no deu ser pas fàcil determinar sense reserves en quines àrees es pot considerar espontani, autòcton. Sembla que hi ha tendència a considerar autòctones les poblacions del migjorn català, del camp de Tarragona a l'Ebre.

Quin interès podia tenir el cultiu de la ceba marinera? Possiblement com a planta protectora o sentinella. El bulb s'havia utilitzat com a raticida. Diuen que se sembrava a l'entorn dels figuerars, per l'activitat fungicida i microbicida i perquè té substàncies repel·lents que foragiten rossegaires com rates i ratolins. Animals fitòfags grossos, com ara senglars o grues, tampoc no les toquen.

A més i per la llei de la selecció negativa, les excavacions dels talpons, que tampoc no volen saber-ne res, afavoreixen el filloleig i l'expansió de les cebes.

Ens trobaríem amb un cas, doncs, de planta utilitzada des d'antic per a protegir alguns cultius i, per tant, de corologia lligada a determinats usos de l'agre, possiblement en gran part ja extints. Caldria afegir-hi, probablement, el costum que hi ha, entre jardiners i afeccionats a la jardineria, de fer circular i regalar bulbs adormits, com si fossin caixes de sorpreses.

En fi, això ja se sap, amistançar-se amb poderosos té riscos...

☰

Notes

(1) Aquest nom, ceba marinera, no és recollit al corpus de fitonímia catalana, on sí que hi consta ceba marina. No és pas una ocurrència nostra; li vam sentir dir a un pagès del Port de Tortosa, del costat del Montsià (vall del Pastor).

(2) Aquest resum el fem a partir de la informació trobada en aquest treball: 'Aportaciones al conocimiento de Urginea maritima (L.) Baker'. L'esquema dels possibles fluxos d'energia el fem, doncs, seguint aquesta informació. Per tant l'hem fet per deducció però sense cap coneixement directe.

Si en un faneròfit és visible la diferenciació entre el creixement vegetatiu i el procés generatiu, en els geòfits una part del vegetatiu és clandestina: d'una banda hi ha les fulles aèries visibles, de l'altra el creixement del bulb i la producció de gemmes vegetatives, processos ocults.

(3) Aquesta és, naturalment, una manera de dir-ho. Més aviat semblaria que hi ha floració postergada mitjançant estivació, fase de descans per a evitar les condicions estivals, desfavorables. Altres cops ja hem destacat la importància dels períodes equinoccials a la flora mediterrània.

☰

Sabadell

Text i il·lustració : ©️ Romà Rigol

Roques d'Aguilar

Les Roques d'Aguilar és el nom d'un serradell de la riba esquerra del riu Ripoll, a llevant del veïnat de les Arenes. El puig més alt té poc més de 600 m; una línia d'alta tensió travessa el serradell camús precisament per aquest punt. Imatge del carener del Castelló, presa des de l'obaga d'aquest serradell.

☰

Report d'una passejada del 18 d'octubre que ens dugué de l'àrea d'esplai de les Arenes al serradell dit Roques d'Aguilar (633 m). El camí es despenja per l'obaga fins al torrent del Castelló, fillol del riu Ripoll, riu que ens queda a la dreta del caminoi que, tot passant pel veïnat de Les Arenes, ens porta al punt de sortida.

☰

Introducció fisiogràfica. El paisatge del parc de Sant Llorenç del Munt és ben conegut. El rocam és de conglomerats, gresos i argiles eocènics. Aquesta ossada pot donar sòls força favorables per a la vegetació, sobretot on hi ha un bon gruix d'argiles, però hi abunden els processos erosius destructors que deixen claps de roca del tot escorxada, d'extensió variable.

Aquest tema, molt interessant, el vam tractar en tres llargs capítols que el lector pot trobar a l'etiqueta de Sant Llorenç del Munt. En aquests processos hi ha tingut un paper molt important el conreu de la vinya. 

El resum seria: el rocam massiu i el modelat rodonenc de les roques no afavoreixen gens la fixació del sòl vegetal. Quan es desmantella la vegetació llenyosa es pot precipitar la ruïna del sòl, manllevadís a causa de la precarietat de l'ancoratge.

Pinedes, alzinars i codines. El poblament vegetal no és gaire complex. En l'estrat arbori hi ha una combinació molt comuna, de pinedes de pi blanc i alzinars. En els careners denudats hi ha claps de pins pinyers, mai no gaire significatius. Els roures hi fan un paper molt secundari.

En la vegetació periforestal hi ha bosquines i brolles de romaní amb bruc. A les roques planes o codines hi ha uns poblaments molt característics, amb líquens, andropogònies i crespinells.

☰

Juniperus oxycedrus L. Gàlbuls. Les tres esquames externes de l'estròbil es fonen solidàriament, arribades a la maduresa, tot deixant-hi, a l'extrem, la marca de les rebaves.

☰

Imatge del nostre arxiu per a il·lustrar l'estròbil femení en estat receptiu, en ple hivern (25 de febrer). Així doncs calen, com a mínim, 19 o 20 mesos per a completar la maduració d'aquests gàlbuls. Observeu que els primordis seminals, ampul·liformes, duen, al clotet superior, el líquid viscós que ha de retenir el polsim fecundant. També s'hi observa la crassitud de les esquames ovulíferes.

☰

Oryzopsis paradoxa (L.) Nutt.

☰

Els còdols del massís són poligènics. Els més abundants són, creiem, de calcàries, pissarres i gresos, aquests darrers rogencs, com els que coronen aquesta bonica monjoia.Són els colors del rocam del massís: gris clar, gris mitjà i roig de fetge.

☰

El riu Ripoll.

☰

Setaria pumila (Poir.) Roem.&Schult.

☰

Dipcadi serotinum (L.) Medik.

☰

Juniperus oxycedrus L. amb estròbils masculins tendres, de color vermell clar. Quan apareixen aquests primers llucs masculins encara no n'hi han dels femenins (proteràndria).

☰

Quan en Pau s'ajaça en Pere s'alça. Bona part de les terres catalanes són un nyuc biogeogràfic: mentre a les obagues, sots i riberes hi ha tot de llenyoses de fullatge caduc, en els solans i terraprims hi ha les plantes mediterrànies, molt més ajustades de fulla. Mentre les primeres deixen de vegetar a la tardor, moltes de les segones reviscolen i donen ara noves brotades.

La moderació de l'hivern mediterrani. Aquelles tenen una fenologia ben marcada. Ara van perdent la fulla. Entre les plantes mediterrànies n'hi ha algunes, com ara gatoses i brucs, que floreixen ara. Altres lluquen precisament ara, treuen nous brots a la tardor i de cara a l'hivern. Es tracta d'aprofitar al màxim les darreres romanalles de virtut del sol.

☰

Satureja montana L. encara en flor. Mata secardina de brolles i roques, de substrat carbonatat.

☰

Brot novell, tardoral, de Pistacia lentiscus L. El balanç de les variables ambientals, temperatura, llum i humitat, és ara prou favorable per a vegetar.

☰

Erica multiflora L. florit. El lector interessat pot trobar informació sobre l'equilibri que fan algunes espècies de brucs, entre la reproducció anemògama i l'entomògama. 

☰

Brotada tardoral del bruc d'hivern Erica multiflora L.

☰

Els terrenys denudats i solellosos són ideals per a l'andropogònia Heteropogon contortus (L.) Beauv. ex Roem. et Schultes. Una altra planta que ara es troba en plena floració, si bé aquesta gramínia no només és de filiació mediterrània, sinó també pantropical.

☰

Codines quasi despullades, pinedes i matolls. No sembla un terreny gaire favorable per al garric, mai no gaire abundant. El garric necessita una permeabilitat del substrat que possiblement aquí no pugui trobar.

Es tracta de pinedes de pi blanc secundàries, pròpies del domini de l'alzinar, bosc de renovació que en alguns llocs queda totalment emmascarat i a l'ombra de la pineda.

☰

A la codina hi veiem les dues andropogònies, Heteropogon contortus i Hyparrhenia sp. La primera fa motes glauques; la segona les fa dretes i clares, com un pinzell gastat. Fan un paper clau en els primers estadis de restauració de les codines, l' edafogènesi.

☰

Cecidi de la flor del bruc. Romanalles seques de la cassanella provocada pel cecidòmid Dasineura ericaescopariae Dufour. Aquests cecidis són molt comuns i abundants.

☰

L'espiga d' Heteropogon contortus és d'allò més característica. En la primera imatge del trio hi veiem un primer estadi, quan les arestes de les espiguetes, del color del rovell, estan perfectament trenades i formen un bec llarguerut i fi; més endavant es destrenen i les arestes s'estiren. Assolida ja la reproducció, es congria del tot la deshidratació i les arestes es contreuen i recargolen, fent, elles amb elles, uns bolics d'allò més embullats.

☰

La fil·loxera: Daktulosphaira vitifoliae Fitch, afectant el fullatge d'una parra de marge, la típica Vitis rupestris Scheele que tant s'havia utilitzat com a peu d'eixartar, actualment abundantíssima en els camins.

El tema de la fil·loxera l'hem tractat ja en algunes entrades, com ara en aquesta: fil·loxera, de manera que això ens descarrega de la tasca d'insistir-hi més. Aquest tema és un bon exemple del descrèdit de la realitat: hi ha un munt de literatura sobre aquest fenomen, sobretot de tipus històric i social, i, en canvi, el petit fenomen biològic que el fonamenta i que trobem a les bardisses i marges de camins és, en general, molt poc considerat.

☰

Dichanthium ischaemum (L.) Roberty, una altra gramínia en flor. Molt abundant al massís.

☰

El cecidi dels brots apicals del càdec també és molt comú i abundant. Ja vam dedicar un capítol a aquest tema: Oligotrophus panteli, on podem veure-hi el protagonista, a l'interior d'una bossella translúcida.

☰

Ferida fresca d'un pi carener llampat. Curiosament, l'impacte va començar exactament a la base de la dicotomia del tronc, visible a la primera imatge.

☰

Molt proper al lloc on vam parar per a dinar, en una codina pobrament poblada de farigoles i lliris, hi vam veure aquest plançonet de boix. Gairebé no ho podíem creure. Un bon exemple, creiem, de la conveniència de no confondre magresa amb oligotròfia.

☰

Distribució de les pinedes i els alzinars:

• L'estrat és doble: a sota dels pins hi ha l'alzinar.
• Les pinedes tenen major extensió a les parts baixes, cultivades en d'altres temps.
• Al fondal hi ha pins alts i grossos, com correspon al superior potencial edàfic.
• Hi ha una verdor general molt intensa, delatora d'un creixement una mica excepcional, per l'abundància de pluges de primavera i estiu.
• Com que el creixement de l'any depèn del de l'anyada anterior -brots preformats-, sembla previsible, per a la següent temporada, una bona brotada de primavera.
• En teoria, seria aconsellable fer-ne tretes selectives, sobretot de pins, per a regenerar l'alzinar, però en aquest tipus de terreny possiblement no hi hagi viabilitat econòmica per a fer aquestes actuacions. Només fem aquesta nota per a posar en evidència que la nostra societat no està preparada per a la gestió dels boscos (2).

☰

Saltador de roca, insecte d'aspecte arcaic. Microcorifis. Família Machilidae (maquílids).

☰

Fragment de les claus de la "Guia dels insectes dels Països Catalans", de Juli Pujade i Victor Sarto, editada per Kapel.

☰

Colonització de les roques. Amb aquesta sèrie d'imatges hi hem volgut representar el procés de colonització de les codines a càrrec de plantes vasculars precursores com ara Heteropogon contortus i Sedum album.

Hi ha desplaçament lliure de còdols; els còdols barren el pas a d'altres de menys empenta i comença la reunió de rocs; la barrera fa possible la retenció de pedres i partícules menors, sobretot en llocs topogràficament adients, replanells i clotelles. Els sediments solts són estatge adient per a la germinació de les llavors dels crespinells. Les de l'albellatge contort són de mena ancoradissa -aresta cargolada- i poden germinar en un petit i simple greny o badiu.

☰

Diverses imatges d'aquest liquen de roques calcàries. Toninia sp. (T. sedifolia?).

☰

Aquest aladern de roca ens evoca la varietat prostrada que consignava Francesc Masclans, a la seva popular guia. Sembla que actualment hi ha tendència a portar els aladerns de roca de fulla menuda -diferents del de la imatge- al tàxon de Willkomm Rhamnus myrtifolia. 

☰

Líquens i molses fan un important paper a les roques, capturant humitat i partícules remogudes. Els clotets deixats pels còdols despresos, en forma d'embosta,  també són un nínxol molt propici per a retenir sediments i acollir llavors.

Al centre, Asplenium ruta-muraria L. A l'esquerra, Asplenium trichomanes L.

☰

Una petita balmeta ofereix oportú redós a molses i a algunes plantes vasculars. Al centre, les grans i corrugades fulles de Ramonda myconi (L.) Rchb. Als costats, les fulles llargues i pinnades d'Asplenium trichomanes L.

☰

Ramonda myconi (L.) Rchb. en flor, a mitjans d'octubre.

☰

☰

Notes

(1) Les andropogònies són una tribu de les gramínies.

(2) Sense entrar en qüestions de productivitat, hi ha una gran extensió de terreny forestal esglaonat, del Vallès al Bages, amb una accessibilitat molt precària, que és un veritable polvorí, en cas de foc de massa. De precedents desgraciats n'hi ha, com sabeu. Si això importa gaire a algú, ho desconeixem.

☰

Sabadell

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol