22 d’agost del 2019

Fer com en Batalla, que tirà al tudó i matà la gralla

Les qualitats literàries d'en Josep Carner són ben conegudes. Tenia un admirable domini de la llengua que es pot gaudir i admirar en les seves magistrals traduccions de caràcter recreatiu, per exemple, en la que va fer dels 'Documents pòstums del Club Pickwick', de Dickens (1).

Imatge de l'índex del primer volum de 'Pickwick' amb els encapçalaments dels capítols, de caràcter sorneguer i anunciadors de les sucoses plagasitats que entrevien les divertides aventures emocionals de Pickwick i els seus amics. El títol d'aquesta entrada l'hem tret del títol del capítol VII.

21 d’agost del 2019

Flora dels badalls del ciment (1)

El món roda. A la pell de món hi hem posat uns pegats de ciment que ronquen, es queixen i badallen. Als badalls del ciment també hi arrelen algunes plantes. Surten a la junta del panot que badoca, al peu de murs i façanes, als escocells regaladament pixats...arrelen de fet a qualsevol lloc, per exigu i escanyat que sigui. En veurem algunes mostres.


En aquesta imatge hi veiem un exemplar de Filamaria Erodium sp. No és una flora especialment atractiva, probablement, però només cal que fem un petit saltiró, un capgirell de l'esguard que ens permeti, com diu Daniel Climent (1) en aquest vídeo, 'canviar la manera de mirar', per a que allò que ens semblava mancat d'interès, tot d'una deixi, inesperadament, una petita empremta al nostre magí. La bellesa del món també hi és en aquestes plantes, per molt petites, grisenques o fumoses que ens puguin semblar. I inoportunes, perquè eixint tan avorades als marges, voreres i racons, semblen posseir un caràcter furtiu, sospitós; però en realitat són exponents d'un fenomen molt interessant: les plantes poden conquerir qualsevol espai capaç d'acollir un sarpat de partícules de terra, per pobre i magre que sigui. Fenomen recolzat molt especialment en allò que expressa el terme de la botànica angiosperma. Doncs sí, la llavor encabida en un got té l'eficiència quasi absoluta de poder arribar, gairebé, a qualsevol lloc.

18 d’agost del 2019

Monistrol de Calders, la plana i el fum

Monistrol de Calders. Moianès. 13.8.2019.
Apunt de geografia física. Entremig del Pla de Bages i l’altiplà del Moianès (Moià i Castellterçol) hi ha un retalló de país no pas gaire petit, puntualitzat pels pobles de Talamanca, Monistrol de Calders (1) i Granera, tot corrugat per una xarxa de sots molt actius, que tenen forma de canal esglaonada de roca. Aquests sots i rieres són els desguassos d’un territori inclinat cap al Llobregat i entreviat de capes sedimentàries de partícules de mida diversa, entre les quals n’hi ha alguna d’argilosa, impermeable (2). Els boscos i els materials sorrencs fan d’esponja, mentre que les argiles –limolites- possibiliten una bona circulació superficial de l’aigua pels sots i rieres que tenen dos trets de caràcter oposat: la inclinació del Moianès proporciona inèrcia i empenta, però la fesomia esglaonada de les lleres l’esmorteeix i emmorralla tot un rosari d’embassades d’allò més apropiades per a aprofitaments ara ja caducs, com ara els molins fariners. Aquesta ha estat doncs, la impressió més favorable: tot i la sequera severa, la regió és molt rica en aigua. Però, llavors, per què aquest territori, actualment un tapís forestal en procés de regeneració, té una vitalitat tan migrada? No hi ha gaires alternatives: per la crida de la plana i el fum (3).

15 d’agost del 2019

Vitis riparia amb fil·loxera

Apunts de morfologia de Vitis riparia, espècie americana d'empeltar, i brots atacats per la Fil·loxera Daktulosphaira vitifoliae.

En el recull d'avui hi veurem la morfologia foliar de Vitis riparia, una de les principals espècies de vinya utilitzades (1) com a patró o peu d'empeltar les varietats europees. Aquesta vinya americana es troba naturalitzada a la vegetació de ribera. Sembla que és força fàcil de distingir, a bell ull, però mantenim la reserva perquè sempre hi ha la possibilitat d'una possible ascendència que no sapiguem reconèixer. 
El report és d'una riera de l'Espai Rural de Gallecs (Vallès Occidental), on l'exemplar de vinya americana hi fa un tapís continu que s'alça cap als arbres com un llençol estès. Un d'aquests tapissos mig flotants que solen formar les lianes a les bardisses, amb la particular fermesa de tot allò que cedeix a la pressió. Les lianes fan xarxa: creen trames excepcionalment poderoses a còpia d'assegurar gran quantitat de fermalls -en Vitis els lligalls són les rosques dels circells.

11 d’agost del 2019

La ufana tardoral de l'alzinar

Estàvem esmorzant i ma mare ha fet, tot esbargint la mirada pel finestral:
"No hi ha manera de que plogui."
Afegint-hi, tot seguit, girant el cap cap a mi:
"Això és molt greu."

Creiem que no es pot dir millor i no ens esplaiarem sobre un tema tan delicat com aquest. Hi ha sequera general severa, mantinguda durant tot l'any, perquè les pluges caigudes han estat, en la majoria de llocs, irrellevants; i alguns valors alts de pluja corresponen a xàfecs violents, totalment inútils per atenuar la sequera.
La tardor passada, en canvi, va ser molt més plujosa de l'habitual, amb pluges mantingudes i valors relativament alts.


CRIPTOGÀMIA EMERGENT
El recull que portem avui és de la reviscolada de l'alzinar de la passada tardor. L'alzinar penombrós, quasi negre, sembla respirar tot de llum interior quan les molses s'estufen d'una verdor turgent i tendral; els bolets semblen coberts d'un bany de vernís, perfectament retallats damunt la virosta xopa, com la fruita d'un bodegó barroc damunt del fons negre del llenç; els líquens de les escorces, del color de la crema d'espàrrecs, s'estenen i s'ondulen com farbalans de gelatina; fongs i floridures blanques esquitxen el terra com esparracades de nata, com gitades siderals escassigallades... totes les joies del bosc, habitualment sobri i sever, s'omplen a caramull de vida, de color i de llum.


Sí, no hi ha dubte, per veure l'alzinar ben mudat i xamós, amb el fullatge rutilant i tot l'espectre del setí en la fosca verdor de les plantes de la selva mediterrània, cal viure'l quan s'ha amarat de l'aigua de les pluges autumnals i la fusta torna a sabar, a tota pressió, a nodrir els brots de tardor.

TARDOR FECUNDA
És la ufana de la selva mediterrània a la tardor, període normalment molt favorable, perquè és el període de més pluja -si més no a les comarques no allunyades del mar- i es combina amb la moderació tèrmica, quan el sol, embriac i desalenat de la gran volada estival, es va acotant, acotant...


Si voleu entrar en l'alzinar fosc i gairebé regalimós d'un sot del Vallès i badar-hi una mica ho podeu fer en aquest enllaç.
Hi veurem alguns bolets; molses i hepàtiques; el becut de la gla; la desclosa d'una gla d'alzina; glans verolades a l'arbre; un fong resupinat; uns esporogonis gràvids...

Sabadell
Textos i fotografies: © Romà Rigol

9 d’agost del 2019

La Fil·loxera viu a les bardisses

Avui mateix l'hem trobada i no és la primera vegada. Ja l'havíem vist, en manifestacions molt més severes, en una riera del Parc Agrari de Gallecs.

En aquest titular hi hem utilitzat intencionadament la forma del present, per tal de remarcar que la fil·loxera és un element més de les nostres bardisses. Dit en termes més propis de les ciències de l’agre, els sòls europeus són fil·loxèrics.

No volem multiplicar estolons d’una temàtica, la biologia de l’homòpter de la fil·loxera, que ens resulta del tot desconeguda. Tampoc no hi ha cap motiu per aprofundir la història d’aquesta plaga agrícola, molt ben coneguda i documentada. Sobre aquest punt, recomanem la consulta d'un article sobre les vinyes naturalitzades d'Emili Laguna, reportat i enllaçat més endavant. 


Figura 1

Figura 1. Ceps ferals. Són molt comuns i estan molt estesos pels marges dels camps i les bardisses. Els ceps americans que es van importar per empeltar s’han estès a pleret per l’entorn agrícola, a partir de fragments de tiges o bé de rabassoles descolgades, tal com apunta Laguna. Vitis rupestris és la varietat de cep americà d'eixartar més estesa, en condició de planta agrícola naturalitzada. És una planta fàcilment distingible per la mida de la fulla, més aviat petita; làmina glabèrrima; l'amplitud de les dents ogivals; la forma general, més o menys reniforme; els mucrons obtusos de les dents; la dent central més allargada, juntament amb les centrals dels hemilimbes, també poc o molt sobresortints; i la manca de sinus basal. Comenta Laguna que aquestes plantes no solen fruitar, que corresponen a peus masculins. Pel que hem pogut observar, la brotada d'aquestes vinyes margeneres és força anterior a la de les varietats cultivades. Podeu trobar els brots d'aquesta vinya eixint de les rabasses de les cultivades, si el pagès no els ha eliminat encara. La fotografia és d'un barrancó proper al parc periurbà de la Salut (Sabadell). 9.8.2019.

Flors de salzes

Els salzes ofereixen al naturalista i a l'afeccionat a la fitologia tot un ventall de temes per esplaiar a cor què vols les observacions: la forma, conformació i color dels branquillons, dels borrons i les seves escates -catafil·les-, de les estípules, del fullatge i de l'indument que el vesteix, la forma de les flors i els bonics aplecs dels grups florals, semblants a una espiga, més tard les capselles badadisses i les menudes llavoretes, abillades amb plomallons d'una encisera tenuïtat...


També perquè, tant si ens plau com si ens desplau, és d'allò més fàcil trobar exemplars amb caràcters que no encaixen a la perfecció amb les descripcions de les espècies. Variabilitat i polimòrfia en bona part deguda a la tendència dels salzes a hibridar-se i que podria ser un bon esperonament a la curiositat, si poguéssim tenir l'esperit prou propens a acollir sense condicions el que la natura ens ofereix i no tant donat a esperar la trontolladissa confirmació d'allò que esperem veure. 

7 d’agost del 2019

La Parraca i llucs llucats a tot estrop

Baixem amb la família al riu Ripoll, a prendre una mica l’aire. La calor és intensa, però res té a veure amb la d’aquells nefastos dies de les abrusadores bravades africanes. En ple agost algunes plantes de la ribera es troben encara en flor i n’hem pres algunes imatges. No en dubtem pas, les flors tenen una atracció poderosa i ofereixen un dolç sopluig a l’esperit i a la imaginació. Són les flors de l’esbarzer, d’un rosat deliciós; les de la comuna campaneta o corretjola, que semblen fanalets oblidats a la bardissa; les de la verdolaga, esbatanades al cel, ben grogues; les molt allargassades del lligabosc japonès, apropiades per a les voliaines de trompa molt llarga; i les de la Parraca, enravenada i aspriua composta que mereixerà una mica més d’atenció, sobretot perquè exhibeix un indument heteròtric fabulós, molt semblant al del seu germà, l’Arpell. A més d’això, ens fixarem en el particularíssim tarannà de l’esbarzer, tot fent-nos acompanyar, altra volta, de les visions de David Attenborough, i en algun detallet de la flor que motivarà alguna precisió botànica.

Flors estivals d’esbarzer Rubus sp. Els brots florals experimenten fototropisme (inserits en diferents línies generatives, els que no són superiors es corben cap amunt, tarannà compartit, d’altra banda, pels brots foliosos). Les poncelles tenen forma de carabassa. Sèpals reflexes en l’antesi. Filaments estaminals de color malva o violat clar. Com sabeu, la biologia floral, també la sistemàtica, és molt complicada en aquest gènere. Les poncelles de la mostra duien les anteres ja obertes, encara al dedins de l’embolcall del calze, detall suggeridor de possible apomixi (fructificació, o formació de la llavor, sense fecundació, fenomen habitual en poblacions clòniques, estabilitzades localment, per exemple de Setembrines Coniza).

4 d’agost del 2019

Aconseguirem matar la cràssula ovada?

A la terrassa de casa hi tenim algunes plantes arreplegades del carrer. La gran ciutat destaca també en això, genera una quantitat de rebuig descomunal i, entremig d'aquest espectacular mostrari de rebuig, hi podem trobar el més inversemblant, com, per exemple, mobiliari o material d'oficina -com ara telèfons de taula- en perfecte estat. I també, naturalment, plantes, testos i grans torratxes amb plantes normalment neulides o esllanguides, si no ja mortes, en pública i cadavèrica exhibició.

En aquesta fotografia hi veiem el fullatge carnós, rebotit i lluent de la Cràssula ovada -alguna varietat de Crassula ovata (1)-, una planta comuníssima en tota mena d'espais domèstics i urbans. Notem-hi la forma cuneada o de tascó de la fulla, la tendència a afectar forma de cullera (còncava) però també a la convexitat (vores tirades una mica cap avall), la disposició decussada de les fulles, oposades i les de cada nus en eixos successius transversals, així com la relativa densitat de la capça, precisament degut a aquesta disposició en creu i a que el fullatge es concentra als extrems de les branques.

1 d’agost del 2019

Sant Llorenç del Munt, dinamisme i erosió (3)

El tercer lliurament d'aquesta sèrie se centra en alguns aspectes geomorfològics de gran influència en el paisatge i també en aspectes ecomorfològics de les plantes associades al medi rupestre.

Les codines. El mot ‘codina’ té arrelada en la nostra llengua (per exemple, en el topònim Sant Feliu de Codines). En la literatura botànica de Montserrat i Sant Llorenç del Munt hi sol constar l’apartat dedicat a la vegetació de codina. Una codina és una superfície de roca planera o moderadament inclinada (un rocallís [1]), més o menys massiva, poc o gens accidentada, sense badius o gairebé, acollidora o no de fragments de roca de qualsevol mida (polsinosa, sorrenca, gravosa o més grollera).
Les plantes més típiques de les codines, per exemple els crespinells Sedum, arrelen en aquests cúmuls de disgregats, tot sovint reduïts a exigües capes de partícules de roca, una mica de polsim, sorreta i poca cosa més. Atesa la magresa, la manca d’articulació i l’escassa o nul·la cohesió d’aquests dipòsits, no són gaires les plantes capaces d’arrelar-hi i, per tant, el grau de recobriment sol ser-hi baix o molt baix. Vistes de lluny, ni s’aprecien, les petites plantes que s’hi fan.

Comòfits. Les plantes que ancoren les seves arrels o altres parts vegetatives en aquests dipòsits més o menys incoherents s’anomenen comòfits, però les que, com ara els crespinells, no tenen altra arrapada que la que els procura un magre sarpat de disgregats dipositats a la roca i, per tant, tenen les arreletes escampades entre aquests materials més o menys solts, es poden anomenar exocomòfits (2). Val a dir, en qualsevol cas, que moltes roques d’aspecte massiu tenen petites escletxes favorables a l’arrelada de petites plantes, circumstància que es dona, en els conglomerats, quan s’inicia la desadherència d’un còdol del ciment de la roca. Certament, però, hi ha pudingues massives de ciment calcari molt fort, sense ni tan sols la més escanyada de les llivanyes. Com sabeu, aquestes roques no duen altra flora que no siguin crostes de líquens i algues (cianòfits).


Figura 1
Figura 1. És tal la variabilitat de les Agulletes de bruixa Erodium cicutarium que ens va semblar interessant recollir-ne uns apunts en un article publicat a la revista 'Miconia', que trobareu en aquest enllaç. Aquesta herbeta presenta el que alguns anomenen 'formes de fam', exemplars minúsculs i escarransits, adaptats a condicions desfavorables, com ara manca de sòl, pastura recurrent, etc. Aquestes formes són el motiu principal d'aquest article. Un cop més, ens demanem si aquestes manifestacions extremes serien possible sense el concurs de les formigues.