Ficus carica L.: lleva de la lleva de profigues

En les històries amb molts elements -jo en dic efecte 'Guerra i pau', de Tolstoi- no va pas malament de desgranar-los en punts separats, com faig avui amb les profigues aterrades, vistes suara mateix -inicis de maig.

Manca de pol·linitzadors. D'acord amb l'exposat als darrers capítols sobre la figuera, mantinc el supòsit que en molts casos no hi ha blastòfagues per a fer possible la continuïtat de les seves generacions. 

Així, moltes cabrafigueres no reben postes de blastòfagues, de manera que els seus figons, o molts dels seus figons, destinats precisament a rebre'n, són amollats al terra. Si això passa en les profigues, pitjor deu ser, possiblement, en les mames d'hivern.

Profigues aterrades. Les profigues ara hi són molt abundants, en la capça. El període de receptivitat de les flors femenines té un límit; un cop depassat el límit, les flors deixen d'amollar efluvis. Són inútils. Llavors la figuera amolla les profigues al terra. Les flors masculines havien iniciat el creixent del peduncle, però es mantenien encara closes.

Marciment. Flors femenines brevistiles pansides, de profiga plegada de capça, el 30 d'abril. Vegeu-hi els estigmes escarransits i compareu, si us vaga, amb les flors il·lustrades en els darrers capítols, encara xamoses. Fa poca olor.

Com deia aleshores, som en temps de posta, però manquen blastòfagues. Que nosaltres hem interferit negativament en una antiquíssima coevolució és prou clar.

La Sagrera

Romà Rigol