Enhorabona, Puri Canals!

 

El president de la Generalitat Quim Torra i Purificació Canals, mostrant el guardó rebut. Fotografia: ©️ Departament de presidència de la Generalitat de Catalunya.

Enguany la biòloga tarragonina Purificació Canals ha rebut la Creu de Sant Jordi 2020, concedida pel govern de la Generalitat de Catalunya. 

El govern català concedeix aquests guardons a entitats i persones que, per les seves trajectòries i activitats, han tingut i tenen un protagonisme destacat en la societat catalana. 

El lliurament de les Creus de Sant Jordi d’enguany es va fer el 21 de setembre, al Palau de la Generalitat, en acte presidit pel president del govern, Quim Torra, i en les condicions de discrecionalitat imposades per l’epidèmia.

☰

És important reconèixer públicament la feina de les persones i entitats que treballen per al bé general de la comunitat. Puri Canals ha dedicat bona part de la seva trajectòria a la defensa del medi natural i a la necessitat d’elevar aquesta defensa al nivell preeminent que li pertoca. Perquè, com tots sabeu, el medi natural no és un escenari que triem i visitem, com l’escenari d’un teatre, amb uns horaris, una il·luminació i unes tramoies, sinó que és l’entorn mateix que fa possible la vida de tots i de la comunitat.

☰

No és aquesta, justament, la paradoxa més sorprenent? La defensa de la nostra llar, de la nostra casa, de la hyle que bressola la humanitat, resulta, en la nostra societat actual, xocant, incòmoda, fins i tot enutjosa. 

Per això és important reconèixer la tasca de totes aquelles persones que lluiten per denunciar que no podem seguir sostenint la nostra societat amb uns pilars bastits en la destrucció i el maltractament.

☰ 

Els nostres semblants no són els nostres parents, ni els amics, ni els coneguts, ni els desconeguts, sinó tota la comunitat del planeta, inclosa la hyle de les engrunes desanimades, que, al capdavall, de les engrunes minerals som i venim tots.

☰

Copiarem, fil per randa, l'article que Lluís Xavier Toldrà va dedicar a la guardonada, al número 38 de la revista 'L'Agró Negre', publicada per DEPANA, la Lliga per la Defensa del Patrimoni Natural.

☰

"Us volem fer avinent que l'ex presidenta de DEPANA ha estat guardonada enguany amb la Creu de Sant Jordi. Un premi que l'honora per la seva trajectòria personal i professional, del qual ens n'alegrem profundament. Doctora en biologia, va començar l'activisme a la seva Tarragona natal com a membre del grup excursionista de la ciutat 'L'aglà', amb, entre d'altres, l'oposició al mini-transvasament de l'Ebre i la defensa de l'espai litoral de la Punta de la Móra.

Posteriorment va ingressar a la junta de DEPANA, tot possibilitant la Lliga d'entitats al 1992, i esdevenint-ne presidenta del 1994 al 2010. Durant el seu exercici l'entitat va obtenir el primer projecte Life a Catalunya destinat a una ONG (precisament adreçat a la conservació de la Punta de la Móra), a banda d'encetar una intensa tasca de caire internacional. També va ser vicepresidenta de la Unió Internacional per la Conservació de la Natura UICN durant quatre anys, tot aconseguint que el Congrés Mundial d'aquest organisme se celebrés a Barcelona durant el 2008.

Actualment presideix MedPan, l'entitat que aplega els gestors de reserves marines mediterrànies, amb seu a Marsella. És una de les primeres autoritats mundials en conservació d'espais marins i litorals i una referència en la temàtica del canvi climàtic. Actualment és vocal del Consell assessor per al desenvolupament sostenible (CADS).

Aquest reconeixement fa justícia a una vida dedicada a la natura i la seva defensa, cosa que era increïble que fins ara hagués passat despercebuda per als nostres governants. Mentre preparem un article més ampli sobre aquest premi, la nostra més sincera felicitació!

©️ Lluís Xavier Toldrà. 'L'Agró Negre'. DEPANA.

☰

Fotografia: ©️ IISD Reporting Services.
☰

Clouem aquest capítol amb el missatge de Puri Canals dirigit a DEPANA, del 22 del corrent, l'endemà del lliurament dels guardons:

"Benvolgudes/benvolguts:

Com ja sabeu, com a mínim per l'Agró Negre, enguany la generalitat ha tingut la idea d'atorgar-me la Creu de Sant Jordi per la meva trajectòria professional com a biòloga, però en particular per la dedicació al Medi Ambient i la conservació marina i costera.

En tots aquest anys de treball i d'activisme són moltes les hores que vaig fer aquestes activitats en nom de DEPANA, compartint esforços, i també algun que altre triomf, amb vosaltres i altres persones que han col·laborat amb l'entitat. No puc fer-ne la llista perquè seria massa llarga, ni tinc les adreces de tothom, però els que esteu en aquest correu, segur que compliu, en diferents moments, per diferents motius, de forma directa o intensa, amb aquestes condicions.

Cap de les coses que fem a la vida la fem sols (només morir) i, és la suma d'esforços individuals, que esdevenen esforços col·lectius, el que fa avançar les societats i les transforma. Tant de bo el reconeixement d'aquest treball de conservació de la Natura -en altres temps no gaire allunyats criticat i atacat- esdevingui quelcom normal i una prioritat pel país. I que siguem moltes les persones i les entitats reconegudes per aquest motiu.

M'hauria agradat poder convidar-vos a tots a l'acte d'ahir, o com a mínim a una representació de DEPANA, però només mon pare ha pogut acompanyar-me (i excepcionalment mon tiet per portar-li la cadira de rodes). Sense DEPANA, moltes de les meves activitats en aquest camp no haurien estat possibles, és per això que vull compartir amb tots valtros aquest reconeixement i agrair-vos el camí fet conjuntament.

Encara que no es vegi estic ben somrient darrera la mascareta.

Seguirem treballant. Que encara ens queda molta feina!

Fins aviat. Una abraçada.

Puri"

☰

Sabadell

Romà Rigol

La jonquereta de jonquet de galàpet

El capítol d'avui fa joc amb l'articlet que vam incloure al document que trobareu en aquest enllaç. En aquests moments no en fa gens la fila, de jonquereta, però aquest és, justament, un dels trets d'aquest espai: té una fesomia molt canviant, segons la temporada.

≡

Mutabilitat. La jonquereta de Juncus bufonius és verno-estival i prospera a compte de l'aigua que amara el sòl durant l'hivern i la primavera, quan el sol no té encara prou virtut per assecar-lo. Després de la discreta ufana del jonquet, queda encara un romanent d'humitat que fa possible la vida de tot de plantes ruderals i arvenses, de manera que l'aspecte del lloc va canviant amb el temps.

Efectivament, les terres al·luvials de l'espai rural de Gallecs són bones terres agrícoles. Pel que fa a la humitat i l'aigua que amara periòdicament el sòl, plantejarem més avall una hipòtesi. 

≡

Clotes i espais humits. Val a dir que més aviat curtegem d'espais que s'estanyen. Aprofitem per a dir que en el parc agrari de Gallecs seria molt fàcil crear-hi clotes favorables per a les plantes higròfiles o amfíbies i tota la fauna associada, amfibis, odonats, etc. Només cal fer una petita excavació en un terreny ben planer, preferentment no gaire lluny d'un sot i a sota d'algun talús, per a facilitar la recepció de l'aigua traspuada de les capes superiors.

≡

Les imatges d'aquest capítol són de dos períodes, algunes actuals, d'aquest setembre, i d'altres estivals, del 8 de juliol de 2018. A la fotografia, peculiar plasticitat del llot d'aquest espai canviant, de vegades totalment xop, negat, altres simplement humit i fangós, o bé sec en superfície, com mostra aquesta imatge actual. Sobre aquesta curiosa plasticitat en farem algun lluc.

≡

Ecologia: sòls tarquimosos de negada temporera. El lloc té una mica de molla, tot i que l'aspecte és molt discret. Es tracta d'un braç de terra que comunica dos camps situats a prop del sot de la riera de Gallecs. Hi ha remoció i la compacitat deguda al pas de maquinària. Com dèiem, el sòl pot ser molt humit o fins i tot moll i enaiguat. Creiem que aquest braç de terra rep aigua per fluència lateral de les capes de terra superiors, que traspua pel talús. El pisonat produït pel pes de la maquinària contribueix, a més, a reduir la porositat del sòl, a fer-lo més impermeable i a afaiçonar-lo amb un perfil lleument enfonsat (subsidència), apropiat per a que, de tant en tant, es negui i es creï un ambient tarquimós.

Espai rural de Gallecs: males herbes

A l'espai agrari o rural de Gallecs li hem dedicat alguns capítols. El lector interessat pot trobar-los mitjançant el cercador del blog. Avui és el darrer dia d'estiu. Alguns camps estan llaurats i polits, però d'altres estan totalment envaïts per males herbes.

Aquesta expressió, males herbes, és d'ús molt comú i pot semblar massa indefinida o poc adient, però en el medi agrari hi té el seu sentit més exacte, aplicat, sobretot, a aquelles plantes que manifesten una forta capacitat per infestar camps de cultiu. Avui en veurem dos bons exemples.

≡

Malherbologia. El coneixement de les plantes que infesten els camps de cultiu és força important. La universitat de Lleida el desenvolupa a la càtedra de malherbologia i ecologia vegetal, encapçalada per Jordi Recasens, a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Agrària.

Recasens i altres botànics d'aquest grup han publicat nombrosos treballs centrats en les herbes arvenses, plantes messicoles, dels cereals d'hivern, herbes dels camps regats, etc.

Erigeron bonariensis L., anual o biennal

En l'anterior capítol, titulat 'Marginalitat i documentació', vam dir que Erigeron bonariensis L. (1) és un teròfit, de rabassola gruixudeta. Sembla que això no és del tot exacte i mereix alguna breu puntualització.

'Flora Iberica'. Només aquesta font s'aparta una mica (2) de la informació més general sobre el tipus biològic (biotipus, forma vital, formes biològiques, etc.) d'aquesta coniza, perquè hi consta com a "hierba anual o bienal":

"Hierba anual o bienal 14-123 cm, con raíz pivotante y algunas secundarias, frecuentemente con rosetas de hojas basales."

☰

Agafar embranzida. Entre l'herba anual i la biennal hi ha la diferència periòdica. És sabut que algunes plantes perennes es captenen com a anuals en condicions desviades de les habituals. I que algunes anuals es captenen ocasionalment com a biennals. Deu ser el cas d'aquesta coniza, atès que en la majoria de fonts hi consta com a anual.

Diem 'agafar embranzida' perquè la planta biennal es pot beneficiar de diferents períodes favorables. La fase generativa (reproductiva) es posterga i s'assoleix després d'un creixent vegetatiu en diferents fases. En el període hivernal la planta concentra energia a les parts inferiors, o sigui la rabassola i les fulles basals. A compte d'aquesta energia concentrada, la planta fa, al segon any, la darrera estirada, la cama foliífera i el ram de capítols. La cloenda del cicle vital s'expressa primer amb la pèrdua de les fulles basals, exhaurides.

☰

Imatges de dos peus de coniza. El peu de dalt, florífer, ja hauria perdut les fulles basals, de la primera fase vegetativa. Podria ser un peu biennal. El de baix, en canvi, sembla un peu de l'any, amb força fulles a la base.

☰

Notes

(1) A les flores, en general, aquest tàxon consta adscrit al gènere Conyza. Suposem que L. Sáez i P. Aymerich tenen els seus motius per a recuperar el tàxon linneà, en el seu catàleg crític de les plantes al·lòctones de Catalunya. Sembla que les investigacions genètiques han demostrat que Erigeron i Conyza comparteixen grup monofilètic.

(2) Ja fa algun temps, més d'un any, que es va publicar el darrer volum de les compositae (tercera part del volum XVI), però a la pàgina web de 'Flora Iberica' encara no hi ha l'accés a aquest volum, ni se n'ha informat de la seva publicació, a l'apartat de notícies. A tot arreu les oques tenen bec.

☰

Sabadell

Text i fotografia: ©️ Romà Rigol

Marginalitat i documentació

Ja ens hi hem referit sovint i en diversos capítols, a les plantes que viuen associades al nostre medi, en el sentit estricte, o sigui l'àmbit plenament sinantròpic, que, com tots sabem, pot ser, aquí i allà, molt agradable i ben arranjat, i també, ençà i dellà, molt degradat i embrutit.

Dissabte vam anar un cop més amb la família al santuari de la Salut i vam poder copsar aquesta dualitat, tant fortament polaritzada, com la realitat i el desig de Cernuda.
≡

Guarnits de casori. Hi havia casori a la una i els floristes en feien els preparatius, tot parant, al gran porxo del santuari, grans testos curulls d'esplendoroses flors, enormes poms d'hortènsies, dàlies de color crema molt clar, com el de l'albada quan ja s'extingeix el llostre, i roses blanques escampades, com guindes que s'escampen curosament en un pastís.
També hi paraven alguns fanals d'espelma, com els que hem vist als cines, dels que fan una gàbia amb les cares de vidre i una anella al tuc, per a penjar-los o dur-los a la mà.

≡
Segona posició. La jardineria és, precisament, una de les activitats que genera més introduccions de plantes foranes a casa nostra, darrera, només, de l'agricultura. Pouem la dada del document que presentarem més avall, que ens servirà per a perfilar els tàxons d'aquest capítol.
Qui sap quin plec de criptobiodiversitat no allotgen aquests rams de dàlies i hortènsies! Per a posar-ne un exemple, ben versemblant, citaríem la caparreta ratllada australiana Icerya purchasi, una caparreta que pel que portem vist sembla trobar-se en ple procés expansiu.
≡

Plantes de l'erm sollat. Només cal fer unes poques passes per a sortir del porxo del santuari i trepitjar l'erm del voltant.
D'acord, no són pas plantes gaire xamoses ni engrescadores, però certament ofereixen tot de llucs peculiars i interessants.
En llocs com aquest hi concorren tot d'elements particulars. Hi ha un trepig molt sovintejat, propi dels espais on es desbrida i s'esbrava l'esbarjo més diversificat.

Naturalment, hi ha també els residus corporals dels gossos. Hi ha els nostres residus diversos, sobretot restes de menjar i begudes, no sempre gaire naturals. També les segues periòdiques i les tasques diverses dels arranjadors, constants esbarriadors de llavors de plantes vingudes dels llocs més inversemblants, d'arreu del món.
Són diàspores aferrades a les sabates, a la roba, a les eines, als vehicles, sobretot rodes...qualsevol diria que tenen detectors de tot allò que es belluga.

≡

Un document de referència. El breu capítol d'avui ve molt a tomb per a referir-nos a un treball de Llorenç Sáez i Pere Aymerich. Aquests autors han actualitzat, fins al 2018, el catàleg de plantes de casa nostra que no es consideren autòctones, en article publicat a 'Mediterranean Botany' el novembre de 2019.

Molses i altres llucs de les obagues de la Tolosa (i 2)

Briòfits. Vam deixar el primer capítol d'aquestes obagues quan fèiem atenció a algunes molses. En algunes comunitats forestals les molses hi poden fer un gran paper, com ara en aquestes obagues, al bosc, a les clarianes, marges, etc. És natural, doncs, que aquest paper sigui destacat, tot i que ho fem com a simples observadors encuriosits.

≡
Relació d'alguns briòfits -molses i hepàtiques- de la zona, copsats amb l'ajut de l'amic Cèsar Pedrocchi:

• Eurhynchium striatum (Hedw.) Schimp.
• Plagiomnium undulatum (Hedw.) T.J. Kop.
• Ctenidium molluscum (Hedw.) Mitt.
• Rhytidiadelphus triquetrus (Hedw.) Warnst.
• Hypnum cupressiforme Hedw.
• Neckera crispa Hedw.
• Fissidens sp.
• Metzgeria furcata (L.) Dumort
• Radula complanata (L.) Dumort
• Frullania dilatata (L.) Dumort
• Lejeunea cavifolia (Erhr.) Lindb.

≡

Rhytidiadelphus triquetrus (Hedw.) Warnst. s'agrada dels sòls humits i humífers.
≡

A l'escorça d'aquest faig s'hi feien unes barrufes molt curioses, de la mida d'una avellana, aparentment dotades d'hostíol. Al voltant de la del mig hi ha un petit clap de l'hepàtica Radula complanata (per a més detalls introduïu el nom al cercador del blog), molt comuna a les corfes de diversitat d'arbres.
≡

Neckera crispa Hedw. entra en el grup de les molses distingibles a bell ull, fins i tot per als lloscos, com nosaltres.
≡

Miquel Jover, a la primera fotografia de dalt (de l'arxiu personal, d'una activitat hivernal), i Cèsar Pedrocchi, a la segona, són els principals impulsors del grup de briologia de 'Flora Catalana' (floracatalana.cat), associació de divulgació de la fitologia catalana, articulada territorialment en grups locals. La secció de briòfits (vegeu-la a la pestanya superior de la pàgina web) ja fa molt bona fila.

Rubus ulmifolius Schott, nitròfil i invasor

L'hàbitat de l'esbarzer és la bardissa, mot derivat de barda, 'brossa amb què es cobreixen les tàpies i es tanquen les entrades dels horts o vinyes closes".

L'articlet del diccionari de Francesc de Borja Moll ens situa en una perspectiva matisada i interessant, perquè relaciona clarament l'esbarzer amb l'àmbit sinantròpic.

Així doncs, en el breu capítol d'avui volem destacar que Rubus ulmifolius L és, també, nitròfil, ruderal i invasor sense brida.

≡
Invasor. Sembla que hi ha alguna mena de recança estranya en reconèixer que algunes plantes autòctones són invasores. Sempre associem aquest caràcter amb les plantes al·lòctones. 
Potser per això ens va cridar l'atenció com s'expressa l'escriptor i divulgador Daniel Climent, amb el seu estil planer i directe, en aquest vídeo: 'Vídeo de Daniel Climent: Albarzer Rubus ulmifolius'.
≡

Bardissa amb esbarzer comú i lianes al·lòctones. Les llargues branques pengen com garlandes, en un efecte força ornamental. No cal insistir en les qualitats excepcionals d'aquestes lianes: grimpen, s'estiren, jeuen, cauen, pengen...en la blanesa de la seva arquitectura rau precisament el seu èxit.
≡
El lloc. Trinxera del riu Ripoll, a la Cobertera (Sabadell. El Vallès occidental). Observeu-hi l'extensió de la bardissa d'esbarzer amb abundor de plantes al·lòctones.
≡

Mantell de lianes atapeïdes i flonges, com gegantesc coixí de molses. Aquestes bardisses possiblement pertanyin al col·lectiu, per no dir garbuix, de comunitats que trobem habitualment en marges de terres grasses, torrenteres, arenys, codolars, etc., relacionables amb l'Arundini donacis-Convolvuletum sepium Tüxen et Oberdorfer ex Bolòs 1962 (= Calystegio sepium- Arundinetum donacis, nom proposat per Ninot, Masalles, X. Font i Vigo).
≡

Imatge aèria que dona idea de l'extensió d'aquestes bardisses ruderals amb R. ulmifolius dominant. Fotografia: ©️ Institut Cartogràfic de Catalunya.
≡
Temperament i ecologia. De fet, aquest elements tenen un temperament i unes formes força ben caracteritzades. Pel que fa a l'ecologia aquestes lianes es fan en espais assolellats i calents, en talussos i marges de terres agrícoles, amb abundor de substàncies nitrogenades al sòl i un romanent d'humitat quasi permanent.
Pel que fa al tipus vital són predominantment perennes, molt vigoroses i vividores; la majoria, si més no les dominants, fan tornes; d'internodis llargs; creixent molt ràpid; làmines grosses i versàtils, en general palmatinèrvies.

Euphorbia serpens Kunth

Euphorbia serpens Kunth (Chamaesyce serpens [Kunth] Small). Capítol dedicat a aquesta lleterola que fa joc amb l'anterior: 'Esperant el mecànic'.

Herba anual, prostrada, rèptil, carnosa, blana, força foliosa, glauca o rosadenca, pròpia de camins, paviments, espais trepitjats i compactes.

És dorsiventral. Les fulles, flors i fruits estan més o menys encarats cap amunt, de manera que si pleguem la planta i la lluquem per baix només hi veurem el dors de les fulles i uns nyucs especials.

≡

Paraules clau: Euphorbia serpens Kunth; Chamaesyce serpens (Kunth) Small; ramificació monopòdica; estípules membranoses; fulles reticulades i retuses; distíquia; anisofíl·lia; gemmes aèries radicants; càpsula; esquizocarpi; monocarpi o mericarpi; elateri sec; dehiscència loculicida; ciati -copa-, inflorescència de les eufòrbies.

≡

Monopòdica. Si la coloració d'aquesta planta resulta cridanera, per la combinació de tons rosats, rosadencs i verd molt claret, també ho són l'hàbit i la regularitat de la forma. Com l'avet o els pins, l'eix central aquí té un creixent indefinit, fins que s'esgota, alhora que dona brancs laterals que repliquen la mena, en un grau secundari.

≡

Distíquia i anisofíl·lia. Trets constants i relativament conspicus. Les fulles són oposades, rodones, cordades, asimètriques. Hi ha, com en les fulles de l'om, anisofíl·lia: les d'un reng no són iguals a les de l'altre. La xarxa vascular de la fulla és intricada; pot evocar els alvèols del pulmó. Són retuses: tenen l'extrem com mossegat o escapçat, truncat, amb un petit entrant que pot ser marcat, lleu o nul, i un mucronet al mig. Vora de la làmina aixamfranat, pla.

Fullatge dístic, disposat en dos rengs oposats. Les estípules són, sens dubte, un tret força distintiu. Són membranoses, àmpliament triangulars -deltoides-, amb la vora fent tot de filagarses irregulars -fímbries o lacínies. De color rosa, semblant al de la càpsula dels bonets de capellà Euonymus europaeus.