31 de juliol del 2020

Lianes (2): sobre la qualitat grimpaire de Smilax


Mancades de la solidesa i rigidesa necessàries per a mantenir-se dretes i independents, les lianes tenen uns mecanismes per a vegetar i desenvolupar-se amb notable enterquesa, molt interessants. Vam tractar aquest tema, de forma general, en el capítol 'Lianes (1): nucs i arraps'.
Qualsevol observador pot veure que en els alzinars, sobretot en els que es fan en vessants i fondals de sòls grassos, les lianes hi solen tenir una presència significativa. Per exemple i especialment, Hedera, Clematis i Smilax.
Són plantes molt vividores i vigoroses que tenen uns mecanismes per a grimpar molt eficaços. Avui ens limitarem a recollir el sistema de fixació per mitjà de circells de la liana mediterrània Smilax aspera L., l'arítjol, comuna en els alzinars, garrigues, bardisses i bosquines.

Fer xarxa. Mercès a la capacitat que tenen per entrellaçar-se, elles amb elles, les lianes poden construir grans entramats, sovint endimoniadament embullats, creixent i elevant-se sense límits aparents.

Espines i circells. El funcionament dels circells és prou conegut. S'enrosquen fermament al voltant dels suports, però en l'arítjol, potser més que en altres lianes, s'enrotllen molt sovint al voltant del propi pecíol o tija, en el cas que no contactin amb cap suport; tenen una volubilitat desfermada, aparentment sense brida. Els de la imatge semblen un bolic d'espaguetis.

El material observat. Es tracta d'arítjols joves de dos indrets del Vallès, el sot del riu Tort, tributari de la riba esquerra del Ripoll, i la vall del sot del Sabater Vell, als vessants orientals del massís de Sant Llorenç del Munt.
En el primer lloc vam observar exemplars enfilant-se pels troncs; en el segon es tractava de peus petits, de dos a quatre pams de llarg, agrupats en manats laxes, possiblement eixits de rebrot de rizoma, en un alzinar esclarissat (1).
Les fulles són encara petites i tendrals. Però les espines (2) retroflexes, encara no endurides, ja tenen la qualitat travadissa que permet que els llucs s'elevin de forma col·lectiva, recolzant-se entre ells.
Les espines s'escampen al llarg de la tija sense ordre aparent, assentades a les costelles de la tija, rectes o retroflexes, de vegades llarguerudes, altres cops àmpliament còniques, alternes habitualment, no rarament oposades.

Contrarosca. La imatge permet veure un fenomen que vam descriure en l'enllaç subordinat al ja consignat ('Lianes (1):...'), particularment manifest en els circells de Bryonia dioica Jacq.. Quan es completa l'escanyada de la rosca i s'atura el desplaçament, l'empenta del circell en provoca una altra d'inversa, un  punt d'inversió i una contrarosca.
Observeu, a l'extrem, l'atròfia d'un dels circells de la parella, i, al centre de la tija, un rudiment sec de brot amb circells. Sembla que no és pas inhabitual de trobar beines amb circells que no han desenvolupat fulles.

La volubilitat dels circells és molt apropiada per assegurar una aferrada en qualsevol irregularitat, com ara el badiu de l'escorça del pi de la imatge.

Espines marginals molt finetes, també al llarg de la cara inferior del nervi principal (3). Pel que fa a la variabilitat morfològica de la fulla, és interessant la nota que 'Flora Iberica' dedica a aquest punt. No se li atribueix, però, cap valor o dimensió taxonòmica.

Recolzar i assegurar. Els circells aferren de forma solidària i les espines traven, combinació que recorda la tècnica dels escaladors. Els circells s'escamarlen, a la cerca d'ancoratge.

Un conjunt força especial. La imatge il·lustra bé els components de cada brot foliar. Es tracta de diferents parts de la fulla i dels parafil·les que l'acompanyen: hi ha la làmina, el pecíol, l'eixamplament basal o beina estipulàcia i, a l'extrem d'aquesta, els dos circells oposats.
En relació a la natura de l'òrgan que fa de circell, sembla, doncs, que és foliar o, si es vol afinar, estipular.
Més endavant, quan la fulla ja és madura, el dibuix d'aquest estípit es defineix més (5): als costats porta unes ales que es perllonguen, a l'extrem, en els circells.
La sensibilitat dels òrgans de les lianes és un tema molt complex que pot involucrar la turgència cel·lular, les fitohormones, la transmissió elèctrica de senyals, etc. L'estil rèptil dels circells suggereix activitat, no passivitat. Se sol dir que són especialment sensibles a determinat tipus de contacte, com ara frecs lleus o asprius; no tant a la pressió o el tust.

Forma part de la natura de les lianes la preeminència de l'allargament de la tija -llargs internodis-, amb brots successius d'escàs desenvolupament; la ramificació, en canvi, és escassa o nul·la en aquestes tiges enfiladisses.
La imatge de detall mostra la base engrossida del pecíol o beina; els dos circells exploradors; el pecíol i la làmina, botida i lluent, encara petita i tendra.

Tres brotets tendres a l'extrem d'una tija enfiladissa. Els circells s'allarguen quan les fulles són encara rudimentàries. Aparentment no tenen dorsiventralitat i poden corbar-se sobre tots els costats. 

L'extrem tendre sembla sostenir-se per turgència pròpia i alguna forma de tropisme (4). En aquest estadi la tija no presenta costelles. Les fulles se solen disposar encarades cap avall.

Rubia peregrina, a la dreta, és una planta lianoide escabrosa, amb tot de dentetes marginals i caulinars. El circell de l'arítjol de rebrot ha aferrat una de les fulles de la rubiàcia.

Els lligalls són intricats, nuosos, sobretot si la parella de circells actua combinada. En primer terme hi veiem l'anomenada beina, la base del pecíol amb unes expansions marginals, a manera d'aleta estreta i llarga, i els rudiments de la parella de circells.

Hi veiem que un cop els circells han fet uns tombs sobre la tija engrapada, tendeixen a apartar-se'n, mentre que els de Vitis, per exemple, de capteniment més regular, solen fer una sola abraçada.

Lligar i relligar. En aquest cas hi ha una simetria curiosa: un circell del nus de l'esquerra corre paral·lel a la tija, fins al nus de la rama veïna, mentre que un circell d'aquest nus, al seu torn, baixa fins al nus inferior.

Circell lligant un nus de Phillyrea.

Circells sense làmina. Al nus del centre de la imatge, un altre exemple de pecíol mútic, sense làmina. Sembla que hi ha força nusos que originen circells sense la fulla corresponent.

Els circells fan les tortes més capricioses, ara enroscant-se, ara allargant-se; capteniment aparentment aleatori força sorprenent.

Resum. Smilax aspera L. fa dos circells estipulacis aparionats, situats en una expansió basal del pecíol, a manera de beina incipient. Aquests circells tenen una gran volubilitat i adopten sovint formes molt intricades.
La presència dels circells, com la de les espines, no sembla tenir cap ordre ni patró, fora del corresponent al control  individual de cada exemplar.

Notes
(1) Les plantes rizomatoses solen respondre bé a les estassades i altres tràngols semblants. Ruscus aculeatus, per exemple, també pot rellucar generosament.
(2) A diferència dels agullons, que són merament epidèrmics, les espines tenen incardinats els teixits interns en els de la tija.
(3) Vegeu la 'Flora dels Països Catalans', sobre les subespècies de fulla espinosa o inerme.
(4) En els circells hi sol haver, segons les consultes fetes, haptotropisme, quan un estímul o contacte, en un costat, provoca un creixent de les cèl·lules del costat oposat i, d'aquesta manera, el circell es cargola sobre el punt estimulat o excitat.
(5) Remetem al lector interessat en aquest punt a dues fonts acreditades: la il·lustració de 'Flora Iberica' i la del 'Diccionario de Botánica', de Pius Font, a l'article dedicat al zarcillo, acompanyat d'una làmina de dibuixos de circells foliars.

Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

28 de juliol del 2020

Hartigiola i Mikiola, dos cecidòmids de Fagus sylvatica

Les fulles del faig tenen uns cecidis molt comuns i coneguts, llisos i brillants, vermells quan són madurs, provocats per una mosqueta de la família dels cecidòmids Cecidomyiidae: Mikiola fagi Hart.
Molt menys coneguts són els cecidis provocats per un altre cecidòmid: Hartigiola annulipes Hart. Vegem-los tot seguit.
Cecidis gemmiformes, al dessobre de fulles de faig, en procés de maduració. Són provocats per la mosqueta Mikiola fagi Hartig. 12.8.2018.
Aquests cecidis són molt comuns i trobadissos, però no solen agrupar-se tant, en una sola fulla, com veiem en aquesta imatge.
Tret del llibre 'Les zoocecídies de les plantes de Catalunya', d'Antoni Vilarrúbia, publicat el 16 de maig de 1936 pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona.
Ram de fulles de faig, molt pigades per uns petits grànuls filosos, de color blanquinós. Obaga de Puigbó (el Ripollès). 19.7.2020.
Sembla que aquests petits cecidis també acaben tornant-se vermells. Són els habitacles dels ous i les larves del cecidòmid Hartigiola annulipes Hartig.
Diuen que aquests cecidis són més abundants a les fulles dels rams superiors de la capça; potser per això no són gaire coneguts.
Aquests autors consideren Hartigiola annulipes nova per a Catalunya, en publicació de 2003, nota que confirma que aquesta agalla deu ser escassa o rara. 
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

27 de juliol del 2020

La ribera de la riera de Vallfogona del Ripollès

Introducció geogràficaLes suaus onades de muntanyes del Ter mitjà s'estenen àmpliament pel baix Ripollès, fins al nord d'Osona, ben encatifades de prats de pastura i ben enflocades de boscos mixtos de caducifolis; formen part dels Prepirineus orientals, per bé que sembla que hi ha reticències a reconèixer aquesta filiació (1).
En aquest tram del Ter l'estructura hidrogràfica té forma d'espina de peix: els afluents principals tenen el mateix tirat, llevant-ponent, que els plegaments principals, les serres de Milany, Santa Magdalena i Puig d'Estela.
La riera de Vallfogona té el mateix tirat, però només al primer tram. No gaire lluny de Ripoll, a l'altura de l'ermita de Sant Bernabé de les Tenes, les aigües es veuen obligades a fer una colzada cap al sud (2).
Si a l'altura de l'ermita i del vell molí de les Tenes la vall encara presenta aquelles delicioses dilatacions de prats de ribera bellament guardats per boscatges atapeïts, a mesura que seguim el tirat de les aigües anem veient que les riberes es van estrenyent i finalment acaben escanyant-se, a l'altura de la granja de Vinyagarsa.

Les espècies: Corylus avellana; Fagus sylvatica; Alnus glutinosa; Tilia cordata; Fraxinus excelsior; Buxus sempervirens; Prunus domestica; Rhamnus frangula; Lonicera xilosteum; Holcus lanatus i H. mollis; Festuca grup rubra; Arrhenatherum elatius; Brachypodium sylvaticum; Sambucus ebulus i S. nigra; Cornus sanguinea; Lolium multiflorum; Prunella laciniata; Geranium nodosum; Genista cinerea; Trifolium repens; Pastinaca sativa; Coronilla emerus; Cydalima perspectalis; Salix atrocinerea; Carex sylvatica; Dactilys glomerata; Lotus corniculatus; Centaurea cephalariifolia.

Reserva Natural Fluvial riera de Vallfogona. Aquí, a l'altura de Vinyagarsa, comença el tipus de curs fluvial anomenat confinat (!), quan les aigües van encaixades entre muntanyes; i aquest és, justament, l'extrem nord de l'anomenada 'Reserva Natural Fluvial riera de Vallfogona', figura administrativa espanyola destinada a la catalogació de cursos fluvials en bon estat de conservació i amb baix grau d'alteració (3).

La grassesa ataconada. Aprofitem per a destacar, doncs, aquesta estreta vinculació, dels prats de dall de l'Arrhenatherion amb el relleu: es fan als plans o replans de les valls, acollidors de cúmuls d'esbaldregalls i materials fins treballats per l'erosió dels vessants i trasbalsats pels batecs i les pulsions de les aigües.
Nosaltres vam festejar, és clar, la grassesa d'una d'aquestes llenques de ribera, els prats d'al·luvions i col·luvions que hi ha a l'altura de Vinyagarsa. I també, més amunt, els prats dels plans del Molí de les Tenes i dels Quintans (4) de la Barraca.

La vall de la riera de Vallfogona potser no amaga cap joia brillant, però té la bella harmonia del solc i el crestall obrat pel xapo del pagès, amb vessants dolçament estesos, com davantals, coberts de boscos molt variats, pins, roures i faigs; avellanoses i boixedes fosques, arraulides al replecs; prats de sega, farratges i pastura, als riberals i replans on s'han bastit les cases de muntanya; i boscos de ribera finament entreviats, amb verns, freixes, tells, trèmols, pollancres...

L'entorn. Imatge de la vall pregona de Vallfogona, presa des de Puigbó, a 1130 m. Al lluny hi veiem tres ones de muntanyes. La primera és la serra de Llaés (o Llaers), amb el tossal camús del castell i els llargs estreps de ponent de la serra de Milany, a l'esquerra. Darrera hi ha la serra de Bufadors. La darrera ona, més elevada, és la de les serres de Curull i Bellmunt, al límit comarcal amb Osona. El mantell forestal és variat: hi ha pinedes i rouredes xeromesòfiles combinades amb fagedes, avellanoses i altres frondoses mesòfiles.

20 de juliol del 2020

Un fong efús i merulioide

Hem dedicat altres capítols a aquesta mena de fongs tan curiosos, de manera que suggerim al lector amistós que desitgi veure'n més informació que miri els següents enllaços: 'El sot del riu Tort' i 'Prodigiosos fongs d'escorça'.
En qualsevol cas, no és una matèria que coneguem prou bé com per a que puguem sortir del camp de les generalitats que expressa el mateix títol d'aquesta entrada; però aquestes limitacions i la coneguda complexitat de la ciència de la micologia no ens han de portar pas a renunciar a recollir aquests interessants fongs que trobem aplicats a l'escorça de troncs i branques més o menys revellits, renocats o podrits.

Introducció. Són molts i molt diversos els fongs i bolets que viuen a la fusta -lignícoles-, paràsits els que viuen en fusta viva, sapròfits els que ho fan en fusta morta. Els bolets de soca són probablement els més coneguts i a més solen ser força vistents. El fong d'aquest capítol té forma de crosta, aplicada a l'escorça d'un branc aterrat.
El lloc i l'ambient. Ribera de la riera de Vallfogona del Ripollès, a l'altura del vell Molí de les Tenes. Bosc de ribera mixt amb domini de l'avellanosa, com a bosquina baixa, i  la verneda, com a bosc de ribera alt.
L'arna mortal. A la fotografia hi podeu veure algunes papallones del boix Cydalima mortes, entre la fulla seca d'avellaner i la branca i a la pedra de la cantonada superior esquerra. Se'n veuen a milers al sòl humit de la ribera (1).

Fong efús. Es diu efús del fong - o liquen, etc- estès i de forma no clarament definida, amb l'aspecte d'un vessament o d'una gitada. Com que la part externa o visible del fong és la part fèrtil, al contrari del que veiem en els bolets típics, que la tenen a sota del barret, es diu que és un fong resupinat, o sigui invertit respecte d'un tipus que es pren com a referent.

L'himenòfor. Aquesta part visible, fèrtil, és l'himenòfor o cos portador de l'himeni. L'himeni o capa fèrtil del fong està format per diferents tipus d'òrgans, segons la mena de bolet; òrgans que generen, contenen i lliuren les espores, a mercè de l'ambient.
Té les vores blanquinoses i una mica aixecades (2). Vista la vora amb lupa té aspecte de feltre, densament fibril·lós o cotonós.

13 de juliol del 2020

Celtis sinensis Persoon

Portem el lledoner xinès a aquest espai perquè és un arbre poc o molt poc plantat, com a arbre de carrer o alineació. De fet, només n'hem vistos dos, d'aquests arbres, i els dos eren cap de reng d'arbres de carrer. El primer cop va caldre que un amic, expert en flora, ens digués el nom d'aquest arbre.
El lledoner de la Xina Celtis sinensis Persoon és originari de l'est d'Àsia. El capítol serà breu; només veurem alguns trets de la morfologia d'aquest lledoner.
Localització. Cantonada dels carrers d'Alemanya i Ferran Casablancas, a Sabadell.

La capça i el tronc són semblants als del lledoner Celtis australis L. El brancatge és molt obert. Els dos lledoners de la Xina que coneixem estan plantats al cap d'una filera d'arbres de carrer.

La làmina és lluent al dessobre, mat al dessota; obovada, s'estreny gradualment als dos terços inferiors, com un tascó o falca d'angle obert; acuminada, s'allarga a l'extrem, en punta emergent; asimètrica, com en l'om i el lledoner.
L'hemilembe abaxial (1) és més estret que l'adaxial i la seva superfície és menor.
Fullatge lluent, disposat de forma alterna. Fulles acuminades, amb l'amplada màxima al terç superior, que és dentat o crenat. Voraviu foliar, nervis i pecíols de color groc.
Pecíols amb capacitat d'articulació que permet que algunes fulles s'elevin per damunt del pla d'inserció del fullatge, a l'hora que poden girar sobre si mateixes, augmentant la distància de separació entre fulles, com passa sovint en els folíols de les lleguminoses (la impressió que fan és la de panells paral·lels, separats i articulats).

S'hi observa l'asimetria foliar i l'estructura de la xarxa vascular, arcuada la primària i la secundària; transversal la menor. És major l'hemilimbe més proper a l'eix -adaxial.
La vora. La fulla del lledoner xinès és de les que estan perfectament perfilades: té a la vora un rivet molt fi, visible sobretot a contraclaror, de color groc, com grocs són nervis i pecíol; la meitat inferior de la fulla té el marge sencer, mentre que el terç superior, més o menys, el té crenat o fistonat, amb dents corbes i un petit acumen camús, encarat cap a la làmina, de manera que les dents tenen el perfil asimètric d'una ona.

Els nervis principals arrenquen i s'esbranquen del pecíol com les pues d'una forca. Estan molt ressaltats a la cara del revers. Pecíols corbats o no, amb capacitat d'articulació.

8 de juliol del 2020

Praderies de raigràs a Solallong

No els triem, els títols, sense fer-ne un tempteig previ. Justament les praderies de raigràs susciten vacil·lacions naturals, perquè, tal com ho veiem, poden considerar-se sembrats però també prats.
Veureu que en el capítol d'avui hi ha molta barrejadissa. Sol passar en les plantes camperoles; fins i tot n'hi ha que, com la betònica, es fan tant en boscos com en espais oberts. Ambivalència que es pot magnificar si, com passa en aquesta passejada, els espais oberts són humits.
Al centre, el sot de la riera de Solallong. En segon terme, rouredes i pinedes de la baga del Camp Roig. En darrer terme, els vessants de la serra de Bescanó. Els prats són pastures o sembrats de farratges, de Raigràs Lolium multiflorum Lam. (1). Som a uns 620 m d'altitud, no gaire lluny de la granja de Solallong.
El lloc. Pastures de la baga del Camp Roig, al sud de la riera de Solallong, a prop de la casa del mateix nom, a ponent de Sant Quirze de Besora (Osona).
Hi ha una grassesa d'herbes que fa goig, accentuada perquè, a primera hora del dia, encara les herbes estan banyades per la condensació nocturna. Les tiges granades del raigràs tenen un aire molt característic, són llarguetes i primes i dibuixen un arc ampli. Si el dall es fa quan els fruits ja han caigut, hi haurà resembra espontània.

3 de juliol del 2020

Linum strictum L. subsp. strictum

Linum strictum L. subsp. strictum. Avui veurem alguns aspectes d'aquest lli, una herbeta força comuna, d'aquelles que podem trobar en una gran diversitat d'espais oberts, camps, camins, erms, matolls, etc., en especial en sòls magres i pedrosos.
Tot i ser una planta relativament petita, els trets morfològics d'aquest lli estan ben perfilats, fins i tot en petits detalls florals, i no ofereixen cap dificultat a l'observació, com d'altra banda també passa en d'altres llins. 
Però és bo d'examinar bé les plantes d'aquest gènere, perquè hi poden haver exemplars hibridògens, de taxonomia complicada.

Una herba erta i secardina. Fora del temps de la florida, quan els puntets grocs de les flors són molt vistosos, en general aquest lli és poc aparent,  poc ramós i poc foliós, més aviat magre, dreturós i enravenat. El nom strictum fa referència, segons diuen, a aquest ajustament (1).

Quasi graminoide. Hi apreciem el tirat ert de la tija, una mica estriada; les fulles llargament lanceolades, sèssils, escabres al marge; les flors axil·lars, ventrudes o en forma de gerra (urceolades), coronades pels sèpals connivents, estrets i llargs. L'aire és una mica graminoide.

Pentamèria regular. Tots els antofil·les, els fèrtils i els estèrils, consten de cinc peces: 5 carpels, 5 estils i 5 estigmes; 5 estams; 5 pètals i 5 sèpals. Observeu-hi, a la gorja, els caparrons irregulars de les anteres i els estigmes, més petits i definits. Limbes solcats, amb venetes i lòbuls arrodonits a l'extrem.

Rastells de cilis cabuts. Flor amb la corol·la enretirada. Anteres dorsifixes i introrses, encarades a l'interior. Feixet d'estils de llargària no del tot igual, amb estigmes globosos. A més de les mineralitzacions de les dentetes marginals, els sèpals duen, a la part mitjana i per damunt de la part eixamplada que envolta l'ovari, que té forma de cullera o embosta, una curta rastellera de cilis glandulosos, molt característics però també presents en d'altres llins.

Persistència calicina. La mateixa imatge però amb més camp de visió. Observeu-hi les rastelleres de cilis glandulosos i la notable gruixària del nervi del sèpal. A la flor de l'esquerra hi veiem els filaments estaminals sense les anteres, que cauen quan els rudiments seminals han estat fecundats i l'ovari es transforma en càpsula.
En la flor del lli estricte sempre hi és present el calze, en la poncella, en la flor badada i madura i en la fecundada i fruitada.

Calze bombat. Sèpals llargament afuats, verds a la part superior, membranosos a la inferior, que és molt bombada, en forma d'almosta; filaments estaminals plans, eixamplats a la base, implantats a l'ovari. No hi veiem estaminodis ni concrescència estilar.

Imatge que permet veure la forma globosa de l'ovari; els rastells de pèls glandulars; els filaments d'implantació epicarpel·lar, etc.

Fruit badadís. Sèpals persistents en la fructificació. Han estat una mica separats, per tal de mostrar les càpsules, globoses i una mica becudes. La càpsula té 10 línies, 5 corresponents a les juntures dels carpels, més marcades que les altres 5, que són dels nervis medials dels carpels. En una de les càpsules hi veiem l'inici de l'esquinçada o dehiscència, per les línies de les làmines carpel·lars encarades (dehiscència septicida).

Dehiscència biscida. Cinc carpels tancats i aplegats com els grills d'una mandarina. Cada carpel té dues cambres -bilocular-, per desenvolupament d'un envanet central, i porta una llavor en cada cambra -carpels disperms.
Com hem vist abans, hi ha separació dels carpels pel pla d'unió, o sigui dehiscència septicida, però també s'insinua -es pot veure al carpel, un punt badat, de l'esquerra- partició del carpel en dues meitats, ni que sigui parcial, de manera que hi ha dehiscència de dos tipus -biscida (2).

Llavors amb forma de musclo, lluents, de color castany clar. Hi apreciem la tenuïtat dels envans, tant el carpel·lar com el que migparteix el lòcul en dues meitats, que, de fet, es veu incomplet o merament marginal.

Criteri i discrepàncies. Com sigui que hem trobat algunes discrepàncies respecte de la informació d'algunes fonts de referència, volem fer la mateixa remarca d'altres cops: ens limitem sempre a les observacions pròpies i fetes a partir d'un petit grup de mostres; per tant, cal tenir en compte que podrien, en algun punt, apartar-se de les formes més habituals o considerades típiques. En resum, descrivim plantes, no tàxons.
Les discrepàncies han estat: no hi veiem un sol estil, sinó els cinc estils independents, aplegats en feix, però no concrescents; no hi hem vist estaminodis, sinó solament els cinc estams.

Notes
(1) Potser serà oportú de recordar els versos de Verdaguer i veure com va copsar o expressar l'estricte ajustament del lli:

LLI

Jo

bri
fi 
de lli,
dret
i prim
fins al cim.
Coliu-me,
quan floriré;
teixiu-me,
i us vestiré
d'un llani-llini
blanc com l'ermini.

Jo 

bri
fi
de lli.
Mon tronc
és un jonc;
ma flor,
un robí.

Tinc
cinc
fulles
en la flor.
totes belles
i vermelles
com un cor.

(2) Si s'obrís el carpel pel nervi medial hi hauria dehiscència loculicida, però a manca de les comprovacions, al medi natural, sobre el comport de les càpsules, no sabem si hi ha o no dehiscència septífraga, ruptura del septe i dels marges carpel·lars.

Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol