Liguliflores, mosques i altres petiteses

El recull d’avui és una miscel·lània de plantes conegudes i comunes o, segons es miri, comunes però mai no prou ben conegudes. El repte és veure’n alguns aspectes que poder encara no havíem copsat. 

Com el fotògraf que dubta, sobre el punt des d’on ha de fer la foto, el millor és, tot sovint, acostar-se.

Vistes les plantes amb una mica de detall, solen oferir formes i atractius insospitats. Sembla mentida quin enorme ventall de possibilitats no ofereix una simple lupa de butxaca!

Es tracta d'un report d'un marge de l'espai rural de Gallecs (El Vallès Oriental), fet el novembre de 2018.
▤
Avancem els epígrafs del report d'avui:

• Temps de liguliflores
• En cas de dubte, acosta't!
• No som espectadors!
• Hemicriptòfits oportunistes
• Gènere dificultós
• Sorghum: competitiu i invasor
• Sorghum: espiguetes dimorfes
• Sorghum: reunions de mal veure
• Diversitat d'entomofauna
• Grassons i gormands
• Sobre els grups de flors
• Un estatge floral
• Tortrícid?
• Practicar l'helicicultura?
• Comunitats molt complexes
• Foeniculum: les flors
• Foeniculum: els fruits
• Pixallits lletós
• Vacances pagades
• Conyza: autofotocòpies
• Conyza: èxit de la lleugeresa i la simplicitat
• Picris echioides
• P. echioides: pèls subgloquidiats
• P. echioides: fruit ornamentat
• Crepis vesicaria taraxacifolia
• Eleusine tristachya barcinonensis
• Febroses activitats

▤

Obriu els següent enllaç per a veure el report complet:

'Mosques i altres petiteses. PDF'
▤ 
Sabadell
Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol

Garrofes, ginestes i fenassars

Turó de Montigalà, Badalona. El Barcelonès. 14.12.2019

El turó de Montigalà és un estrep baix i bonyegut, de pòrfids escarits, que presideix la ciutat de Badalona i termeneja el pla de l'andana litoral, la marina pròpiament dita, i la bella coma, en forma d'embosta, de la vall de Betlem. Recollirem avui quatre lluquets d'unes plantes d'aquest lloc carregat d'història i d'empremtes. També hi farem unes observacions sobre el paisatge.
▤

▤

Perenni-herbetum termòfil subpermanent. Fenassar d'Albellatge Hyparrhenia hirta (1) en els vessants solells del turó de Montigalà, amb tots els senyals consuetudinaris, la dent, el ferro i el foc. La recurrència dels impactes, sobretot, actualment, el trepig i el mossec regulars del bestiar de llana i de banya, imposa una severa selecció de la vegetació. Paisatge esgotat, exhaust, subpermanent, per dificultat de renovació.
▤
Exotisme, dinamisme i protecció. El fenassar d'albellatge ha suscitat força literatura, sobretot relacionada amb la conveniència que sigui valorat i protegit. En els paràgrafs següents exposarem breument el nostre parer, probablement oposat al que suscita més adhesions.

Quercus cerris (1): un roure que no vola sol

Pràcticament ja el teníem enllestit. Havíem dedicat molt de temps, al llarg de diversos mesos, a la redacció d’un text per a publicar la citació de Quercus cerris al Vallès, amb caràcter de subespontani. 

▤

UNA NOTÍCIA SORPRENENT
Però, ben casualment, ens vam assabentar d’un petit fet, força curiós, comunicat per Alfred Bellés, de l’ADENC, que interferia radicalment en el sentit del text. L’any 2000 es van plantar, per error, en un barrancó tributari del torrent de Canyameres, uns exemplars de roures turcs Quercus cerris, a propòsit d’una acció de restauració feta pel departament de medi ambient de l’ajuntament de Sabadell. 
Bellés va dir-nos que l’error dels responsables del planter va ser oferir i plantar Q. cerris en lloc dels peus de Q. cerrioides que s’havien demanat.

▤

Les branques, molt esteses i molt pobrament ramificades, li donen certa retirada a una conífera.

La caparreta ratllada en el roser

A la terrassa hi tenim un roser xic (pitiminí). Avui hi hem trobat un estadant que ja havíem vist abans, en una brolla amb pins de la serra de Marina, com ja va ser comentat a l'entrada corresponent. Es tracta d'una cotxinilla originària d'Austràlia, actualment difosa en molts països en forma de plaga de plantes de jardí i, particularment, dels conreus de cítrics.

▤

Les femelles d'Icerya purchasi teixeixen una bossella cotonosa i acanalada, com una copeta estriada, per a protegir el ous.

▤

Sobre aquesta cotxinilla i els estralls que provoca recomanem l'article que publicà Inés Perales a la revista 'Espores', del Jardí Botànic de València, a la secció 'la plaga del mes de...'.

▤

No hi ha dubte que els trasbalsos biogeogràfics tenen un gran impacte en els medis natural i cultural. Actualment alguns d'aquests animals introduïts assoleixen un abast esfereïdor.

Apunt d'un exemple conflictiu. A les illes Columbretes aquesta caparreta ratllada afecta greument la població d'una raça de melgó arbori Medicago arborea subsp. citrina (=Medicago citrina). En aquest enllaç hi trobareu l'informe d'aquesta afectació, detectada, per primera vegada, l'any 1996. Fixem-nos en els protagonistes d'aquest contenciós: una lleguminosa fruticosa, endèmica de les Columbretes i algunes illes de les Balears; una cotxinilla invasiva al·lòctona; Rodolia cardinalis, una marieta depredadora, també australiana, introduïda expressament per fer front a la cotxinilla; i Planchonia arabidis, un hemípter xuclador que també s'acarnissa en el melgó. Si hi afegim la recurrència de períodes llargs de sequera, cada cop més habituals a l'àrea mediterrània, el quadre resulta molt conflictiu i revelador de com els ecosistemes estan exposats a multitud de factors que, de forma prou sobtada, els poden afectar sensiblement.

▤

Ni brida ni morralles. Sembla que l'expansió d'algunes cotxinilles és quasi imparable, fora de la limitada pels mateixos factors ambientals. Sobretot si poden comptar, per a difondre's, amb l'aliança d'un factor bellugadís que no té brida ni morralles: el vent. Així es difonen, per exemple, aquesta caparreta i la de la figuera de pala.

▤

Sabadell

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Plagiomnium undulatum

Registrem avui una molsa molt bonica i vistent que fins i tot un tafaner no iniciat podrà determinar, això sí, amb l'ajut d'alguna guia precisa i senzilla, com ara la 'Flora dels briòfits dels Països Catalans' (1). Efectivament, aquesta molsa té uns atributs que poden atreure a qualsevol observador amistós, no apresat. És força comuna en indrets humits, de la terra baixa a la muntanya; i tant l'hàbit com els fil·loides són vistents i distingibles.

▤

Plagiomnium undulatum clapejant la riba mollerosa d'un torrent del Vallès. No fa tapissos o catifes, sinó grupets aeris, més aviat laxos que densos, de tiges folioses graciosament corbades. En estat d'hidratació tenen una deliciosa tenuïtat i translucidesa. En estat eixut es contreuen, es corben i s'encrespen.

▤

Arreu hi ha replecs mollerosos que semblen permanentment ancorats en la penombra. Més ara, a frec d'hivern, quan el sol cau i no pot foradar les foscúries.

Cucar glans i soterrar-se

L'alzina Quercus ilex té un becut que s'alimenta de les seves glans, si bé no es tracta d'una propietat en exclusiva. El becut o morrut de les glans Curculio elephas sembla que no fa gaires distincions específiques, a l'hora de triar una gla d'un arbre per a criar la seva descendència. Les glans dels roures i les castanyes també són clos i vianda adequats per a les seves larves.

Trobareu una nota sobre aquest corc en la crònica del novembre de 2018, que vam incloure en l'entrada titulada 'La ufana tardoral de l'alzinar', d'aquest agost. Abundem, avui, en la idea que els fruits dels arbres silvestres són, principalment, per al benefici de la comunitat, atès que els que arriben a germinar i donar lloc a nous arbres son sempre una minoria, sinó clarament excepcionals.

▤

Haureu vist que els arbres aïllats tenen una fesomia diferent a la dels exemplars dels boscos. S'eixamplen a pleret, donen abundosos rams als extrems de les branques i floreixen i fructifiquen molt més. Els abundosos rams fèrtils sovint donen a les capces un caient pengívol de gran efecte visual, com el que veiem en aquesta alzina, propera a la riera de Santiga. Capça enflocada i aèria, amb branques folioses a prop del terra. El Vallès Occidental. 30.11.2019.

Cydalima a la Baliarda

El títol. Potser el títol d'aquest capítol, que serà breu, mereix algun aclariment. Cydalima perspectalis és el nom de la papallona que, en estat d'eruga, està extingint els boixos del quadrant nord-est del Principat (1).

Sobre aquest punt, l'extensió de la mort de les boixedes, és molt interessant veure el mapa d'afectació que publica la Generalitat i que podeu consultar en aquest enllaç (2).

Com sigui que en la relació de municipis afectats no hi consta el de Sant Feliu, passem a fer-ne la notificació concreta:

Cydalima perspectalis a la riera de la Baliarda. Sant Feliu de Codines. El Vallès Occidental. UTM: 31TDG22. 6.12.2019.

▤

Situació. El torrent de la Baliarda és un sot pregon, molt ombradiu i humit, que hi ha a ponent de Sant Feliu de Codines, entre aquest poble i Gallifa. La presència d'algun tàxon com ara Dryopteris filix-mas (3), falguera higròfila d'àrea eurosiberiana, ens indica que durant tot l'any s'hi manté cert grau d'humitat.

▤

Avellanosa molsosa a la riera de la Baliarda. 6.12.19

Juntament amb la riera de Gallifa i la de la Roca,  pràcticament ja incardinada en territori moianesenc, molt a prop de Sant Julià d'Úixols, formen el rebregat capçal de la Riera de Caldes. 

Si voleu visitar el pregon buc de la riera de la Baliarda, podeu anar a Sant Feliu i, tot pujant primer a la creu de terme, situada al faldar d'un serrat que tanca el poble pel nord-oest, agafar el GR que hi baixa, un cop creuada la carretera de Gallifa.

Erosió per motos a Sant Feliu de Codines

Avui portem un exemple d'erosió produïda per motos de trial.

Preferim no fer-ne gaires valoracions, sobretot perquè les nostres opinions les vam exposar en la presentació d'aquesta secció dedicada a l'erosió. Si hi esteu interessats, la trobareu en aquest enllaç.

Resumint-ho podem dir el següent: alguns grups de motoristes de trial fan les seves activitats en ple medi natural, normalment concentrades en determinats punts, que són utilitzats com a circuits de lliure disposició.

▤

Al centre de la imatge, el camí de les Solanes, que connecta la carretera i el cementiri amb la casa del mateix nom. El camí travessa una careneta que ha estat triada com a circuit espontani, per a esbarjo dels motoristes, recognoscible, en aquesta imatge, per les clapes sense arbres. En el caminet de la dreta de la imatge, la circulació de les motos hi ha produït els escorrancs d'erosió que veurem més avall, en alguna fotografia.

Lloc: careneta gresenca del camí de Les Solanes. Sant Feliu de Codines. El Vallès Occidental.

Font: ICGC. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

▤

Aquestes activitats tenen un efecte molt concret i evident sobre el sòl. La reiterada abrasió de les rodes primer provoca intensa remoció; després es van evacuant les partícules més fines i més sensibles a la remoció. Això destrueix i evacua el sòl completament, deixant el terreny del tot escorxat, reduït al substrat mineral aflorant. Fotografia: erosió per motos en el camí del cementiri a Les Solanes. 30.11.2019

Hedera: aproximació al mecanisme adhesiu

El tema que veurem en aquest capítol és concret: el sistema d'adherència de l'Heura Hedera helix. Per introduir el tema serà bo fer prèviament alguna consideració.
▤

L'Heura Hedera helix (família araliàcies) fa tres tipus d'arrels. A més de les arrels normals, primàries, endògenes, eixides de llavor, també en fa a les tiges, anomenades adventícies i caulògenes. Aquestes darreres són de dues menes: les arrels adventícies epigees veritablement radicants, de les tiges rèptils; i les adherents (o adhesives), de les tiges grimpaires, el tema d'aquesta conversa.
▤

L'heura té un creixent molt vigorós. La tija de la imatge fa uns 14 cm de diàmetre, però la talla que més impressiona és la de la llargada que pot assolir la tija elevada, grimpant pels arbres. Les arreletes adherents i aèries de l'heura són: adventícies, perquè no es formen a partir de la llavor, sinó que provenen d'altres parts; caulògenes, perquè s'originen a les tiges i no són merament epidèrmiques, sinó que neixen immerses en els teixits vasculars;  i epigees, perquè no arrelen en el terra.

Hipòxils, fongs de fusta neulida

Els hipòxils són fongs que viuen a l'escorça -corticícoles- d'arbres morts o decandits i brancs aterrats. El nom del gènere: Hypoxylon, significa per sota de la fusta, que surt de dins de la fusta. Pertanyen a la família de les xilariàcies (del gènere Xylaria, el dels 'ditets de mort'); si més no sembla que aquest és el criteri sistemàtic clàssic.

Història d'una troballa: Pellaea calomelanos

Traiem avui del desembaràs una historieta articulada i lleugera, per tal de procurar fer-la més passadora, sobre la troballa d'una falguera que té un fort atractiu: l'extrema raresa i el caràcter relictual.

▤

Pertany al mateix grup de les petites falgueres del gènere Cheilanthes, la família de les sinopteridàcies (Sinopteridaceae), amb força tàxons de caràcter xeròfil (1).
El gènere Pellaea compta amb una quarantena d'espècies (2) escampades per Àfrica, regions andines, Austràlia i algunes illes del Pacífic. La moderna descoberta d'uns exemplars d'una espècie d'aquest gènere, en dos punts del nord-est del Principat, va resultar d'allò més sorprenent. En el capítol d'avui en fem el relat, en forma d'historieta.

Font: 'Historia Natural', III. ©️ INSTITUTO GALLACH DE LIBRERIA Y EDICIONES, S.L. 1936.

Pellaea calomelanos (Swartz) Link, Fil. Spec.: 61 (1841) (3)

☰ Pteris calomelanos Swartz in Schrader, Jour. fur die Bot. 1 800 (2): 70. (1801) 
Nosaltres hem tingut la sort de poder veure-la, seguint, això sí, les indicacions d'un amic expert en flora. No destaca gens en l'entorn pedrós i polsós en que viu; a més de la relativa petitesa -no feia més d'un eixem-, les mateixes frondes tenen un color grisenc i fumós, molt conforme al dels esquistos que festeja, de manera que, si desitgem desllorigar aquest mimetisme i no cometre l'error, molt típic, de no veure una planta que tenim tan a prop que la podríem trepitjar, hem d'examinar les pedrusques amb molta atenció.

Estampes del Ter

La ribera del Ter, entre El Pasteral i La Cellera de Ter (La Selva). 23.11.2019

Fem avui un petit recull, res, només uns pocs flaixos, d'un passeig per la ribera del Ter, tot seguint un recorregut recollit en un fulletó de l'ajuntament de La Cellera.

Es tracta d'un passeig molt agradable que ens permet copsar el paisatge de la ribera, els arbres de vora riu, les arbredes, els prats de pastura, algun camp d'userda i alguna vena d'aigua artificial, una reguera i un vell canal industrial. És un recorregut ideal per a famílies i persones que volen evitar desnivells i caminades llargues. Al final d'aquesta entrada hi posarem una foto del fulletó, però comencem amb una imatge una mica pujada de color.

▤

▤

Reguera que corre a frec del camí de les Brugueres, al principi del recorregut.

Xuclar aigua oxigenada. Tot sembla indicar que aquestes arrels, d'un plàtan del passeig, han fet un gir cap amunt (vegeu-ho a la primera imatge de la parella), per sota de la reguera, i han emergit a l'exterior, a l'altra banda, tot clivellant i perforant el ciment i sucant les arrels a l'aigua, un detall que trobem sorprenent.

▤

Els canals ofereixen un ambient d'unes condicions de poca fluctuació, aigua corrent, fluència i oxigenació regulars. Possiblement aquestes condicions tinguin a veure amb la presència d'algunes hepàtiques, arrapades a la part del canaló més propera a l'aigua. Tot seguit en veurem dues mostres, dues hepàtiques tal·loses (1). I també una alga roja -rodòfit- submergida.

No hi ha res com poder comptar amb uns amics, amb experiència i bagatge, que  ens ensenyen un munt de coses i detalls que a nosaltres ens passarien per alt o bé ens donen les guies per poder començar a conèixer-les. Devem a l'amic Cèsar Pedrocchi la puntualització taxonòmica de les dues hepàtiques i l'alga roja que ara veurem.

▤

Marchantia polymorpha Linné. Habitat in Europa juxta aquas, locis umbrosis. Hepàtica comuna, determinada per l'amic Cèsar. Hepàtica tal·losa amb frondes carnoses, encavalcades, ondulades i  irregularment lobulades, de lluentor atenuada, finament pigallades de petits grànuls en tota la superfície. Els òrgans en forma d'escudella contenen propàguls capaços de donar noves frondes. S'anomenen conceptacles.

▤

En la superfície s'hi veu la retícula poligonal i els porus aerífers, al centre de cada polígon. Aquests porus són anul·lars i tenen al centre una forma de creu que, segons ens diu en Cèsar, té valor taxonòmic.
▤

Porus d'aire. Imatge que permet veure la forma de creu de l'obertura dels porus aerífers. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

▤

Propàguls. Imatge de detall, presa directament a la ullera de la lupa estereoscòpica, d'un tarteret de propàguls lenticulars amuntegats al dedins del conceptacle, en forma d'escudella. Els propàguls tenen la vora molt finament puntejada; la vora del conceptacle és ciliada, amb pelets ungiculats, girats cap endins.

▤

Pellia sp. Una altra hepàtica, d'aspecte semblant a l'anterior però més lobulada. Aquestes hepàtiques pertanyen a ordres diferents.

▤

Alga roja incrustada a la solera de la reguera i damunt de les pedres submergides. Hildenbrandia sp.. La foto que obre la galeria és una visió de més a prop d'aquest rodòfit incrustat. En aquest gènere hi ha algunes algues marines molt comunes que poden clapejar de vermell intens, de sang, els còdols de les platges.

▤

Un enfocament diferent permet veure poblaments de diatomées en la mostra recollida. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

▤

Fotografia de detall, al microscopi, de l'alga roja. Un cop més, trobem a la natura el 'patró de cel·les de rusc'. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

▤

Imparables. Infructescència de Solidago canadensis, asteràcia rizomatosa, provinent de Nord-Amèrica, que es troba, aparentment, en ple procés expansiu. A més de la capacitat per fer tornes, aquesta invasora té substàncies al·lelopàtiques -poliacetilens i diterpens (2)- que dificulten el creixement d'altres plantes. És un tret conegut d'altres asteràcies invasores, com ara en el gèneres Artemisia, Ambrosia, etc.

▤

La ribera. El paisatge de la ribera és complex. Ho plantegem de forma esquemàtica, d'acord amb la poca dedicació esmerçada a copsar-la, en el nostre passeig, diferenciant-hi tres grups principals: la vegetació forestal natural residual, principalment salzes i verns, aquests molt més escassos; els nombrosos peus d'arbres de plantació naturalitzats, principalment robínies i pollancres; i les arbredes plantades, sobretot pollancredes i platanedes, sens dubte un dels segells més vistents i característics del paisatge vegetal de la comarca de La Selva. Cal destacar-hi, sobre aquest punt, el paper rellevant dels cúmuls de granets de sorra -sauló- dipositats a les planes fluvials, generadors d'uns substrat idoni per formar grans aqüífers.

▤

El curs del riu, en sortir de les escanyades dels embassaments, es dilata, desfogat, per la plana d'al·luvions. Pel que fa a la vegetació aquàtica -hidrofítica-, hi destaquem els poblaments de llenties d'aigua, els de créixens i els claps d'espargani, herba de gran fullatge, molt vistent.

▤

Vegetació potencial. Sospitem que el vern i la verneda serien, en estat natural, l'arbre i el bosc dominant a la ribera. A la foto, inflorescències masculines llarguerudes, encara tancades, i, darrera, més petites, les femenines, també encara per desenvolupar. La imatge és del mateix lloc però del 6 d'octubre d'enguany.
▤

Sparganium erectum (possiblement subsp. neglectum). Aquest gènere inclou plantes submergides i flotants, estrictament aquàtiques -hidròfits-, comunes als estanys de muntanya, i plantes emergents, arrelades a l'aigua -helòfits-, com en aquest cas. La fulla és molt aquillada; el nervi fa, al revers, una cresta o ala molt marcada.
▤

Pollancrons. Agrocybe. Aquests bolets de socons de pollancre van tenir, recentment, un petit racó propi en aquest blog. Us hi remetem en aquest enllaç. Tornem a destacar-ne dos punts, l'olor suau i el degradat del color del barret.
▤

Esquema del recorregut fet per la ribera del Ter, en puntejat vermell, la 'Ruta per les ribes del Ter'. Si voleu més informació podeu consultar i contactar amb l'Aula de Natura 'El Meandre'.
▤

Notes i enllaços

1. Són abundants els recursos per introduir-nos en aquesta matèria. Us en proposem un de bàsic, una introducció elemental, en aquest enllaç.  

2. Sobre aquest tema, les al·lelopaties, també hi ha força treballs a la xarxa, per exemple el que podeu trobar en aquest enllaç.

▤
Sabadell
Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol

Singularíssim Cap de Creus

Catalunya té paisatges i relleus que no tenen parió; són únics, tenen una combinació d'especificitats exclusiva. La península del Cap de Creus és un dels relleus de Catalunya amb més força i personalitat, pel paisatge en general, el poblament vegetal, la flora, la història geològica i la litologia, d'una plasticitat excepcional.

▤

L'hivern de l'any passat vam fer-hi una diada botànica que qualifiquem, pujant uns graons per l'escala dels adverbis admiratius, de memorable. Vam comptar amb l'experimentat guiatge de l'amic Jordi Cebrián i això ens va permetre veure un bonic manat de tàxons de distribució escassa o restringida. A més d'això, la cloenda de la diada va ser coronada, a la impensada i sense la més mínima sospita, amb una cirereta ben gustosa.

▤

Dèiem combinació d'especifitats. Doncs sí, el còctel és fort perquè els ingredients ho són: una litologia multiforme, desorbitada; un mar a voltes arrauxat, com cassola en forn; un vent tallant, el salvatge xiscle del vent entre les canyes; i la claror, la llum fulgurant, esmolada, de setí, d'acer. Caldria afegir-hi la dent, la pastura, i el foc... i el resultat és com el d'un plat modest i d'estrany aspecte que, de cop, suscita i enlaira uns gustos sublims.

El Caps blancs Alyssum maritimum

Un bri de sol toca la branca del cep. La vinya aspra sembla un mirall. Les pampes van tombant i les vinyes aviat flamejaran. La llum sedassada pels núvols exalta la grogor de les pampes i la blancor de les mates dels caps blancs. Mates curulles de petites flors que ara cobreixen, com una catifa, passades, mitjans i marges d’algunes d’aquestes vinyes. 

Octubre de 2016. Martorelles de Dalt (El Vallès Oriental).

▤

Avui dediquem una petita fitografia a una planta comuníssima. És d'aquelles plantes que tenim totalment ancorades en la nostra visió consuetudinària. Alyssum maritimum subsp. maritimum (1) té tot d'aspectes dignes de ser destacats i que no són, precisament, molt comuns.

▤

Auixiliadores. Les matetes de caps blancs són, com l’olivarda, plantes auxiliadores, perquè cuiten a guarir les ferides que infligim a la terra. Les trobem quasi pertot i tot l’any. En aquest text s’hi considera aquest florir en qualsevol moment, la morfologia de la planta i el tipus biològic, amb interessants particularitats. Veurem que entre aquesta graciosa crucífera i l’olivarda, molt més grossa, hi ha notables afinitats. Com que la terra és prou molla, aquest cop no ha calgut utilitzar el tallantó.

▤

Perenni-annuiherbetum amb Alyssum maritimum subsp. maritimum, Brachypodium retusum, Verbascum sinuatum, Hyparrhenia hirta subsp. hirta i Mercurialis annua.

El sot del riu Tort

Pel camí a Castellar, serrat de Sant Iscle i el sot del riu Tort. El Vallès Occidental. 16.11.2019.

Rases profundes. Una de les coses que, sens dubte, ens sorprèn més del relleu de l'entorn de Sabadell, és la fesomia de trinxera o rasa profunda que tenen els torrents i sots. El mateix Ripoll, quan passa a frec de la ciutat, es un buc profund i vertical que sembla obrat per una coltellada. A una altra escala, el torrent de Colobrers, petit però d'una pregonesa espectacular,  també ha perfilat un solc ben incisiu, tallant com la fina mossegada de l'àcid clorhídric en la planxa d'un aiguafort.

Sediments argilosos coherents. Aquests sediments vermells, predominantment argilosos però heterogenis -hi ha còdols i molta sorra-, tenen una coherència i una densitat sorprenents que permeten sostenir aquestes rases tallades a plom. És un espectacle veure com s'encenen i fulguren aquests gegantins terrossos, quan són tocats per la llum daurada del sol tombant, en llostrejar el dia, naixent o morent.

▤

A manca d'una lluna per arribar a l'hivern, ja fa un fred esmolat que atueix una mica les mans, abans que el sol no s'acaba de deixondir. El vent deixa en el paisatge aquella precisió de gravat calcogràfic, que deia el de Palafrugell. En aquest breu i concís report d'avui -això sí, al fong li dediquem una petita galeria- hi recollirem uns pocs flaixos que avancem epigràficament:

• Rases obagoses
• Pinsans i cargols
• Velles ginestes
• Capolls pengívols de la caparreta del carmí
• Un tint molt consumit
• Camps d'alfals
• Arítjol novell enfilant-se
• Orella de llebre a contrallum
• El sot del riu Tort
• Un fong dermícola que sembla una crep
• Vells roures
• Pilarets cofats

Lianes: nucs i arraps (1)

Avui dediquem un capítol a les plantes enfiladisses o lianes. És una categoria ben definida per l'estil de vida: són plantes que necessiten suports externs per enlairar-se i, en el cas que no en disposin, s'estenen pel terra o per damunt de qualsevol superfície, prostrades, rèptils.

▤

'Créixer -o enfilar-se- com una carabassera'. Una de les qualitats més destacades i conegudes de moltes lianes és la rapidesa de creixement, tal vegada relacionable amb la necessitat d'aconseguir situar-se, el més ràpid possible, en una zona lluminosa. A la imatge, un assaig de comprovació del creixement en la liana Flor de cera Hoya carnosa, asclepiadàcia de l'Àsia Oriental i Austràlia, planta que emet un brots exploradors, a més dels de creixent normal, que creixen com una carabassera.

▤

Volubilitat. Els mecanismes per aferrar-se als suports són prou coneguts en general, diversos i ben interessants. Un caràcter essencial d'aquest estil de vida és la volubilitat. La volubilitat és consubstancial en plantes que a mesura que creixen s'han d'orientar a la cerca de suports. A la fotografia, de les Gorges del Freser (alt Ripollès), el Fajol de bardissa Polygonum dumetorum, herbàcia de tendència mesohigròfila.