29 de juny del 2019

Polsim, romanalles i ventalloles

29.3.19. La Salut. Sabadell. Vallès Occidental. 
Tornem a la Salut per fer-hi unes comprovacions, perquè hi vam veure uns roures molt interessants que seran, més endavant, motiu central d'una fitografia. Enguany els anirem observant per fer-ne un recull, cosa que exigirà, és clar, fer-lo extensiu fins a la tardor, el temps de les glans; o poder no, poder caldrà esperar més, perquè aquests roures necessiten dos anys per completar la fruitada. 
Mentrestant farem uns apunts sobre flors. Flors petites de Laurus; flors molt petites de Quercus; i flors (1) minúscules de Pinus.

Polsim. La imatge no és una bona mostra, perquè enguany hi ha hagut racons amb grans taques de pol·len. L'explosió de pol·len del Pi blanc Pinus halepensis és espectacular. Aquest pi provoca els que alguns anomenen pluja de sofre. Arreu s'hi diposita una fina capa de polsim de color groc clar. Comprovem que els rajols de la terrassa, els cotxes, les fulles de les plantes... tot queda ben entelat de pol·len.

28 de juny del 2019

Un sot del Collsacabra i la mort de la boixeda

El sot de les Perxes. Collsacabra. Osona. 23.6.2019.
Recollirem, en aquest report, uns apunts sobre el sot de les Perxes, tributari de la riera de les Gorgues, al sector de ponent del bloc enlairat del Collsacabra, no gaire lluny de Cantonigrós. I de passada veurem alguns aspectes de les flors dels rosers. Però haurem de dedicar espai, també, per a un tema de gran impacte a la natura, la mort de les boixedes.
En el mapa de Piolet aquest sot hi consta com a 'rec de les Perxes', mentre que a la pàgina de l'ICGC hi consta com la riera de sant Julià. Aquest torrent és el principal drenatge d'una coma molt bella i coneguda pels excursionistes, que té forma de rotgle o de ferradura. Limiten la vall  les serres de Cabrera, Puigsec i del Sitjar.


El sot de les Perxes no és, vist des de fora, sinó un reng de diferents arbres de capces tofudes i una mica acotxades, sobretot roures (Quercus pubescens), però també freixes (Fraxinus excelsior) i aurons blancs (Acer campestre). Els pagesos administren els camps, amb rotació de pastures i conreus, mitjançant tanques de vailets -fils- elèctrics.


21 de juny del 2019

Primavera al riu Ripoll

Molí de l'Amat. Sabadell. Vallès. 11.4.2019.
A l'altura del pont del molí de l'Amat, a prop de Sant Vicenç de Jonqueres, la vegetació del riu ofereix molts temes d'interès i acull plantes d'estatus molt divers. Fa uns 10 anys que l’ADENC va fer-hi una plausible restauració de la vegetació de ribera. Pollancres, salzes i freixes, arbres de ribera de gran creixent i capces esponeroses, configuren un paisatge seminatural força valuós i agradable, més encara quan ens hi acompanya el cant del rossinyol i les tallaretes, les dolces passades de les orenetes i els punts de color de les flors d’algunes d’herbes de ribera, com ara veròniques, créixens, lliris grocs o mostasses silvestres. En farem un repàs.
Salzeredes discontínues al riu Ripoll. Paisatge seminatural força valuós que amb el temps i la natural maduració del sòl pot destorbar l'aparatós expansionisme d'algunes herbes ruderals. Aquests arbres són molt vividors i tenen un creixent molt ràpid.

17 de juny del 2019

Amblystegium

En l'entrada anterior hi vèiem la fotografia d'un canaló per al reg d'unes hortes de Canyet -Santa Coloma de Gramenet.
A la solera d'aquest canaló hi ha una molsa d'aspecte gràcil, pentinada a tothora per l'aigua fluent.
D'aigües n'hi ha de moltes menes: les corrents; les abrivades; les de circulació lenta; les somes; les estancades; les exposades al sol, les salinoses, brutes... S'anomenen 'reòfiles' les molses que viuen en aigües corrents, com la que veurem en aquest articlet.


Hàbit. La mostra a la mà ens permet fer-nos càrrec de la talla i de l'hàbit -l'aire de la planta- d'aquesta molsa. Caul·loides blans, ramificats, reunits en feixets més aviat laxos que, pentinats per l'aigua, fan com blens fluixos -o la crinera frontal d'un cavall- aplicats a la solera del canaló, aparentment foscos, probablement per la pròpia ombra dels feixets.  Notem-hi la bonica disposició dels fil·loides, obliqua respecte de l'eix -segons com quasi patents- i més aviat esponjada, deixant espais buits entre ells, com les plomes d'un ocell quan estofa el plomatge. Sembla que la immersió imposa, a més de la blanesa o passivitat natural, un hàbit lax i obert.

Fil·loides ovats o triangulars, acabats en punta allargada -acuminats-, tènues, translúcids, còncaus, en forma de barqueta.

Fil·loides. Translúcids, febles, d'extrema tenuïtat. Són llargament apuntats, de base ample, més o menys truncada. S'estrenyen gradualment i acaben en punta aguda i allargada. El nervi és més gruixut i s'acaba una mica per sota de l'extrem.

Nervis aparentment poc marcats que no atenyen l'extrem de la làmina.
Nom. Probablement es tracti d'Amblystegium riparium, però hi ha reserves al nivell específic i també sobre l'actual validesa del genèric.

Fenomenologia i oportunitat

Haureu observat que les molses tenen un aspecte ben diferent segons l'estat d'hidratació. Les petites formes es defineixen perfectament quan la molsa està ben hidratada; els fil·loides s'estenen al màxim i el dibuix propi de cada espècie, repetitiu com les tesel·les d'un mosaic en les que fan coixinets, se'ns mostra aleshores meravellosament perfilat i definit.
Quan la humitat curteja, en canvi, la fesomia de les molses pot transfigurar-se fins a extrems sorprenents; en estat de dessecació es contrauen i s'empetiteixen tant que l'observació es fa, generalment, molt difícil. Un suggeriment a fer, doncs, als que ens iniciem en aquesta matèria, és centrar-nos en indrets especials o estacions d'alta humitat ambiental.

Un canal de reg de circulació quasi permanent -els canals es tanquen i netegen periódicament- és un indret festejat per les molses, situades a frec de l'aigua, sobretot si no són fortes les fluctuacions del nivell. En aquest lloc, a més, hi ha molses aquàtiques submergides -reòfiles-, enganxades a la solera del canal.

Durant l'hivern, el fons de vall de les valls encarades al nord poden ser espais apropiats per a l'observació de molses, sobretot si hi ha fenomens d'inversió tèrmica i bromes de fondalada recurrents, nocturnes o crepusculars. Algun autor utilitza un mot per expressar l'afinitat de les molses per l'aire humit: aerohigrofília. Quan el vam ensopegar per primer cop ja ens n'havíem empescat un de propi: nebulofília.

Les riberes són ideals per a l'observació de les molses i hepàtiques, sobretot a l'hivern, quan el sol, de camí tombat i d'escassa virtut, quasi no penetra per les valls, que es mantenen en un estat de frescor poc o molt estable, de nits i de dies. Socons i troncs copiosament banyats per l'aigua que s'escola per la capça, són l'estatge ideal per a moltes molses corticícoles -o epífites. Riera de Fuirosos. 6.12.2018.

Els pedrissos dels torrents amb aigua de circulació permanent, els llocs que reben les gotes de l'aiguabatre i molt especialment els degotalls de descàrrega de l'aigua que flueix per capes impermeables, són indrets molt apropiats per a les observacions, així com qualsevol espai sempre humit que es mantingui en foscor permanent, com ara replecs rocosos enfondits o racons selvàtics de topografia poc o molt enclaustrada.


Perfectament hidratades, les molses s'estufen i mostren una gran intensitat cromàtica, fosfòrica. Les roques també són estacions molt favorables, perquè ofereixen un qualitat valuosa: estabilitat. Les molses que hi viuen s'anomenen saxícoles.

Aquests espais poden oferir observacions ajustades als requeriments desitjats i fàcilment suscitaran una gran delectança en la contemplació d'aquestes encantadores plantes, sobretot si comptem amb algun petit ajut; però això son figues d'un altre paner, o sigui motiu per a un altre articlet.

16 de juny del 2019

Microcosmos

Són moltes les molses en forma de coixinet que tenen els fil·loides tan menuts que, vistos a bell ull, se'ns presenten com una taca verda homogènia o uniforme. Les tigetes -caul·loides- potser no fan ni 1 cm d'alçada i surten erectes i ben a tocar, com les serrades fibres d'una catifa. Formen aglevats més o menys compactes i humits, de terra o sorra fineta. A l'interior d'aquests aglevats hi solen haver alguns invertebrats, de vegades de fesomia ben espectacular, com, per exemple, els anomenats 'falsos escorpins' -aràcnids.

Microcosmos. Els nostres paisatges acullen, ben ocultes i mantingudes ben a resguard de l'aire i de la llum intensa, petites però profundes arrugues de tota mena, nínxols foscos on s'hi acotxen, amb admirable gerdor i blanesa, molses, hepàtiques, falgueretes i altres plantes. A la fotografia, grànuls de mida diversa, d'1 mm o menys, de color verd oliva, una mica lluents, de textura cohesiva i gelatinosa. Sembla que són cianobacteris del gènere Nostoc que viuen a l'empara d'un ambient extremament penombrós i força humit. Al voltant hi veiem una d'aquestes molses menudes i d'estructura força simple. Caul·loides erectes,  ramificats pobrament al nivell inferior, colgat, de manera que aparenten ser simples; fil·loides semblants a ditets lllargs o lingüiformes, d'extrem obtús, una mica plegats a tot el llarg, una mica abraçadors a la base, disposats en espiral i una mica corbats cap a baix, com les llargues fulles d'una palmera. Són trets força comuns, amb tota mena de variants, en moltes molses, i sens dubte obeeixen a un aspecte característic de les molses: la necessitat de capturar la humitat ambiental i d'estotjar-la zelosament en l'aglevat terrós i sorrenc, recollint-la i conduint-la pels fil·loides com recullen i aboquen l'aigua els catúfols d'una sínia; sinó que, si en els catúfols l'aigua es movilitza exteriorment, en les molses, tot i mancar un veritable sistema conductor, hi ha una elemental transmissió de l'aigua, a mesura que les fulletes se'n van impregnant. Aquests col·leccionistes d'engrunes i polsim es creen, ells mateixos, el fonament que els sustenta. Per cert, la gelificació d'aquestes boletes també hi deu tenir a veure: guardar l'aigua com el tresor més preuat.

10 de juny del 2019

Floració eclèctica de l'aladern

En el text d'avui hi exposarem observacions sobre les flors de l'Aladern Rhamnus alaternus, un arbret característic de les associacions vegetals del Lignetum mediterrani.

En el curs d'aquests apunts hi desplegarem un feix de qüestions per seguir examinant, més que no pas pretendre aclarir, més endavant; amb aquest document, doncs, no fem sinó introduir-nos en alguns aspectes de la biologia reproductiva de l'aladern que semblen subjectes a una casuística complexa.
Aquest arbret entra en el gran grup de llenyoses mediterrànies (suffruticetum-fruticetum-arboretum) que fan flors petites, poc o no gens vistents, flairoses i nectaríferes.

Rhamnus alaternus
Ordre: Rhamnals
Família: Rhamnàcies.
Inflorescències axil·lars. S’agrupen densament en glomèruls o cimes racemoses.
Flors menudes, en forma de copa –hipant-, simples, monoclamídies, apètales. Perigoni reduït a (4)5(6) segments triangulars, en alguns casos patents, afectant forma d’estrella pentagonal, majoritàriament blegats cap avall (deflexes). Androceu: 5 estams alternisèpals, introrsos. (no tenim mostra de gineceu).
Sexualitat. Segons les fonts: dioic; androdioc; polígam; polígamo-dioic.
Pol·linització entomògama (=entomòfila). Alguna font indica combinada amb anemògama!
Antesi. Gradual. Subproteràndria.

Cursa a la vall de Núria

Ahir vam sentir aquesta notícia i aprofitarem per fer unes senzilles observacions, perquè, al capdavall, el nostre parer ja ha estat exposat, confiem que amb prou claredat, en la presentació d'aquesta secció.

La notícia es presentava amb entusiasme i amb caràcter quasi d'exaltació de la natura a l'alta muntanya. Presentar una activitat multitudinària a la vall de Núria com una forma de valorar la natura és exactament capgirar els termes dels fets. És, en definitiva, una subtil manera de fer veure, aprofitant l'excel·lent marc del paisatge de muntanya, que practicar activitats esportives col·lectives a la natura és positiu i plausible.

Quasi no gosem exposar el que opinem sobre això. Veure corredors pels cimals del Puigmal, en aquest terreny ja tan descarnat pels factors ambientals -tot i que els esquistos solen evolucionar prou bé-, és colpidor i fins i tot escandalós.

Hem de fer el capgirell
Ho hem expressat en altres llocs. Cal capgirar les percepcions que tenim en aquestes qüestions i reconèixer públicament que el medi natural no és l'apropiat per fer pràctiques esportives col·lectives, si el que es vol, és clar, és posar en pràctica de debó un mínim de respecte per la natura i anar una mica més enllà de tòpiques i copiosament magrejades declaracions que no fan res més que mantenir el caliu de la fornal de la fatuïtat i l'ostentació d'una mentalitat i consciència que, si tinguéssim de veritat, no caldria pas esventar.

9 de juny del 2019

Germen i germinació d'una mongeta

Els assajos de sembra de llavors són molt interessants i tenen un gran valor educatiu. Són ideals per a fer didàctica empírica sobre vegetals i tenen un potencial misteriós capaç d'encaterinar a qualsevol, no només a la canalla. Això sí, la canalla té una capacitat per copsar detalls que després, amb la maduració hormonal, s'erosiona tant que de vegades sembla que els adults no sabem veure allò que tenim davant.
Manllevant-ne l'expressió de l'escriptor de Sueca,  'el descrèdit de la realitat' es va aprofundint a mesura que anem creient, il·lusòriament, que els dies passats són una pèrdua.
FIGURA 1
FIGURA 1. ABLANIR LA COBERTA
Una mongeta blanca ronyó que ha estat en remull, amb l’embolcall –testa o episperma- ablanit, esberlat, mostrant-ne a l'interior part dels cotilèdons carnosos. A la part inferior -ventral- s’hi aprecia l’hílum, el senyal, semblant a un llombrígol allargat, deixat pel funicle, el pedicel o filet que unia la llavor amb la placenta. El que més impressiona de les llavors és la latència i la quiescència indefinida de l’embrió quan es troba dins de la llavor seca. En el període de latència la llavor resta durant un temps incapacitada per a la germinació. Aquest període augmenta la casuística de separació respecte de la planta mare. En la quiescència la llavor pot germinar, però només ho fa en condicions mesològiques adequades. El principal motiu de desvetllament de l’embrió –ruptura de la testa- és l’aigua i la humitat, sovint combinada amb escarificació, l’efecte d’àcids orgànics, etc. La durada de la dormició també pot estar internament preprogramada.

Estipes americanes viàries

Sant Julià d'Altura. Sabadell. 9.6.2019
Assagem de fer una passejada dominical per veure l'església de sant Julià, però la gran gernació concentrada i els camins terrers, poc aptes per a la cadira, ens decideix a fer-hi només una breu ullada. Això no obstant, aquesta breu ullada ha estat suficient per recollir dos temes que no deixen de tenir algun aspecte prou suggerent.
Abans, però, valdrà la pena destacar un fenomen social conspicu i interessant. Ens referim a les nombroses famílies que els diumenges i altres dies festius es congreguen en parcs de la riba del Ripoll habilitats per fer-hi menjars a la brasa -barbacoas-. Passen, d'aquesta manera, una folgada diada d'esbarjo a l'aire lliure i molt a prop de la ciutat. 

Retalló de fasci-graminetum d' Stipa caudata. Aquesta estipa és, a bell ull, inconfusible. Fa forres de gran talla, amb les tiges esteses a tot el volt. És enorme la profusió de flors de les grans panícules, corbades cap avall. Hi ha un barrancó a l'esquerra. Aquesta estipa necessita sòls profunds, frescos o humits. Aquestes han prosperat damunt mateix de la mota del barranc.