Estava a punt de publicar un capítol dedicat al fruit de l'heura i m'he dit que, abans, el podia precedir d'una nota de caràcter literari, per tal d'afitar, de forma ben puntualitzada, l'inici d'un nou any.
Amollo, doncs, quatre impressions. Hivern. Rosades, poues geliues, ossos escarits i mudes escorxades.
Sabates molles i esperit ensonyat. Avui m'ho deia un amic, que ell dormiria fins a mig matí. És temps de dormir. No és pas temps de moure's gaire. Això de viatjar a les muntanyes és una fal·lera moderna, en certa manera inspirada en les deliqüescències cinematogràfiques i en aquesta nova i banal necessitat, de voler creure que la vida és com una pel·lícula.
El gamarús planta, cellut, amb l'ull mig cluc. Sembla un estaquirot, però no és pas badoc, fita a cua d'ull, amb dissimulat request; administra el gest, descabdella, amb severitat estricta, la bestreta.
El cotoliu vola en ram, mentre piula. Les ratlles del seu cant són més fines que les de la seva ploma. Tots els seus noms, en castellà, francès i català -cotoliu, pitoliva-, són contrafigures d'aquest cant que forada, com acer trempat, el cel estrijolat, metàl·lic, que diria, tal vegada, el de Palafrugell -crec que, aquest, era un dels seus preferits.
Revola i sorolla la merla furtiva, en els negres forats de l'espessa heura. Surt com un coet, de bruna ploma, l'escotorit tord i, de cop, en la verdor de nou s'afona. Els lluers amollen la seva veu planyívola, en solícit senyal d'agermanament.
Festegen els abundosos fruits, bacciformes, de la liana grimpadissa, motiu del capítol que seguirà a aquestes notes. Els lluers potser hauran vingut del país del xampany i, caçats, de cop, de la fredorada en el parany, han trobat sadoll conhort en la fruita, de la parra, que els empara.
Un son sorollós. Sí, dormen, però aquest son és molt cridaner. Mireu la fulla tremolenca de l'ordi, com crida i gemega, en el silenci, com aquell grinyol de llop d'en Segarra, que furoneja pels tenebrosos estalzims de la xemeneia, com les petges buides de la memòria riquerada.
Mireu com, estremit, crida de l'om el borronet, mentre volen, per les teulades, les pallofes corglaçades del seu vestit, llençades a eixam, pel desig, de l'acuitada i palpitant gemma, de rebentar, que ja vol ser ram.
Repica el picot, fustaire i percudiu, menjant pinyons. En el roc del sot s'engreixa el gel, lluent, com botifarra fresca, narcotitzat per la llepada de l'aigua. L'ovella s'aclofa i sembla un encoixinat molsut, però jeu amb ullerada trista.
Mes també hi ha a qui li agrada el fred. En el sot ja hi trobareu, clapejada per sarpada de neu, les campanes verdes de les flors de la manxiuleta, bon exemple d'herba hivernifòlia.
Eixides joliues. I ja surten, ben xamoses, les retallades fulles de l'herba de Sant Benet; també les fosques i cordials violes, com promeses que, de nits, el fred bressola. I un devessall de coixins de molses, joliues i cofoies, sadolles de les nits molleroses i del plor de les ertes branques, dels arços, dels llucs tibats dels avellaners, o dels roures.
Moure. Perquè l'hivern és temps de son però també de moure. Aquest mot és ben curiós. Més conegut, tal vegada, en la llengua castellana, moure és, exactament, el que fan ara moltes herbes. No sé si, en la nostra llengua, és mot exclusiu de la parla valenciana.
Sí, així com el fred envigoreix a molts arbres de fulla caduca -i atura riquers i minaires, que s'ofeguen en les seves negres soledats-, també és una empenta per a moltes herbes, que germinen i broten en ple hivern -ho podeu veure en el capítol de la sinaptospermia de la coronil·la, que, si us vagués, podeu rescatar aquí. Les parts soterrades estan protegides. Les aèries estan protegides per l'energia guardada en la temporada anterior. En el bon temps les herbes avancen bestreta.
Ha plogut i ha fet fred. Ara venta fort. A veure si enguany no ens serveixen una ració excessiva d'eixut i xardor. Bé, al lector pacient que té la gentilesa de venir a aquest espai, ni que sigui desvagat o esbarriat, li desitjo un bon any.
Romà
