El motiu que va provocar aquest capítol és concret: en algunes fonts s'hi expressa alguna reserva sobre el tipus de fruit, amb termes com ara bacciforme o abayado. Però en d'altres fonts el criteri encara és més discrepant, perquè diuen que és una drupa!
És clar, d'una baia mai no diríem, crec, que és semblant a una baia -bacciforme-, oi? Ni tampoc que és un fruit abayado, del tipus de la baia.
De què ve, doncs, aquesta insinuació de pretès caràcter il·legítim o espuri de la baia de l'heura?
Ho veurem. Com passa sovint, tot depèn del criteri que se segueix, si el restrictiu -sensu stricto- o el folgat -sensu lato.
Com de costum, exposo, en aquest capítol carpogràfic, dedicat al fruit de l'heura, el que jo hi veig, i, tal vegada, algun supòsit sobre el possible motiu d'aquesta vacil·lació tipològica o pretès mancament.
Vincles consolidats. Són força clares i força ben estudiades, les relacions de l'heura amb la fauna. Molts haureu vist quin devessall d'insectes, de classes diverses, no congria l'heura, quan desplega les seves flors nectaríferes. Entre ells, els vespots exòtics, de moderna introducció en el nostre medi.
Ara bé, també en la fructificació hi concorren molts animals i de mena diversa, de pèl, de ploma i de púa.
Entre els ocells destaquen els túrdids, merlots i tords, ocells caminaires que, com el gros senglar, són els menuts antecedents dels llauradors, de la fèrtil combustió superficial; els eriçons; la guineu; ratolins; martes, fagines i teixons, etc.
Si l'aparell vegetatiu, rèptil i grimpaire, ja és ben poderós, l'heura compta, a més, amb la complicitat de disseminadors de mena i comport ben diversos, de manera que la casuística de les circumstàncies de la germinació és igualment variada.
Fruita d'hivern. No fa pas gaire hi havia serves, perutxes, aranyons, cireretes de pastor, moixes, gavarres... però ara, en els primers dies de l'any, de fred rigorós, aquests fruits ja són més aviat escassos o són molt marcits, magolats o encongits.
Però, en canvi, és el moment de la plenitud dels fruits de l'heura, que es veu beneficiada per la combinació de la manca general de recursos alimentaris i la demanadissa, sinó fretura, que aquesta escassesa provoca, en la fauna hivernal.
Fruita d'altura. És clar, no són pocs els animals que no poden pujar als arbres i que pleguen els fruits aterrats o els situats a poca altura.
Alguns animals intervenen en això: els ocells rebutgen part dels fruits que remenen i d'altres els deixen caure accidentalment; els ratolins de bosc, experts grimpaires, rosseguen els peduncles dels pomells fructificats, per tal de fer-los caure, per a poder-los, després, agafar i trafegar.
Uns i altres, ocells i rosegaires, són eficients sembradors d'uns fruits que, precisament, sembla que necessitin una certa remoció, per a desvetllar a l'embrió.
Quan els fruits són encara agafats en les umbel·les, són els ocells, merles, tords, pinsans o lluers, migradors i freturosos d'aliments, els que se n'aprofiten. Després els fruits cauen a terra i s'obre, molt més, el ventall dels animals que se'n poden aprofitar.
Què és una baia? Vegem-ne la definició que en fan Aguilellla i Puche, en el diccionari de botànica publicat per la universitat de València (PUB, 2004), que té la valuosa virtut de la senzillesa: "fruit carnós en el qual les úniques estructures endurides són les llavors".
En esguard d'aquest criteri, ampli, el fruit de l'heura és una baia. Així consta a la flora dels Països Catalans.
Una altra cosa és si considerem les àmplies puntualitzacions que podem trobar, per exemple, en el diccionari de Pius Font. En sentit estricte, seria una baia falsa, penjament: atribució de falsedat, que, fora de l'àmbit de la botànica, val a dir, no sembla gens natural.
La baia vera seria el fruit carnós que té la molsa homogènia, formada pel mesocarpi i l'endocarpi, amb les llavors que semblen disperses, és a dir, no pas encabides en cavitats definides, tal com veiem en el tomàquet o el gra de raïm.
Com sia que en el fruit de l'heura hi ha, ben diferenciats, els envans carpel·lars i els lòculs de les llavors, es considera, sempre amb criteri estricte, una baia espúria.
Això és un avançament del que veurem, confio que amb claredat, en les següents imatges.
Nombre de llavors. Per a fer aquesta aproximació carpogràfica potser hauré obert més de 30 baies. I, certament, m'ha cridat l'atenció la inconstància d'aquest tret, el nombre de llavors. Hi ha fruits amb dos, tres i quatre llavors.
Suposo que és una baia clistocàrpica, és a dir, de carpels tancats i concrescents; naturalment, la reserva es deu a la homogeneïtat de la polpa.
La inflorescència consta de 3/4 umbel·les i tendeix a ser acròtona; la terminal sol tenir més talla que les inferiors o laterals.
Aquest casquet és la romanalla del disc nectarífer persistent, integrat, doncs, en l'ovari o caixa carpel·lar. En el cercle s'hi veuen les curtes dents, triangulars, dels 5 sèpals, que són persistents en la fructificació. L'ovari és ínfer, de manera que hauria de dur, integrada, alguna part de natura axial. El fruit juvenil és ben verd.
Reabsorció congènita?. En aquesta nota carpogràfica hi segueixo un supòsit: el fruit hauria evolucionat a partir de carpels tancats i concrescents -sincarpi-, fins a la reabsorció dels envans interns, de les soldadures dels exocarps -en l'esquema, desaparició de les juntures carpel·lars internes, en traç gruixut.
Si aquest embolcall fos de natura seminal, no carpel·lar, seria errònia la interpretació que en faig.
Cap clarícia no he sabut trobar, sobre aquest punt, de manera que em limito a exposar, una mica polides, les meves impressions.
En optar per aquest supòsit he valorat: que si aquesta part, la que cobreix la llavor, no fos de natura càrpica, hi mancaria una de les tres parts diferenciades dels carpels; i, així mateix, que no sembla gaire lògic que, si es tractés de l'episperma -o testa-, aquest bolcall no estigués fortament adherit al tegument intern, perquè aleshores, és clar, la llavor hauria de ser bitegumentada.
Per a insistir sobre les discrepàncies en la comprensió cabal d'aquest fruit, reporto l'observació de Ginés López (Mundi-Prensa 2001), que diu que el fruit té 3-5 huesecillos en su interior.
Huesecillos? Huesecillos suggereix, és clar, un endocarpi endurit! I, com sabeu, el botànic d'Almería, mort l'estiu de 2024 amb 74 anys, no escrivia pas a la lleugera.
Si verament hi hagués os -pinyol- en el fruit de l'heura, seria erroni el tractament que jo en faig.
Però jo no en sé més. Insisteixo, doncs, que són meres impressions d'organografia externa. Tot plegat ho podria aclarir, tal vegada, la secció transversal del gineceu, però caldrà esperar quasi un any per a intentar-ho.
Com deia, aquesta camisola -sembla talment una exúvia- deu ser l'endocarpi, deshaderit de la molsa -el mesocarpi-, així com el pinyol de la cirera, o del préssec, està ben diferenciat de la seva polpa, per bé que aquests fruits són drupes.
La diferenciació de l'endocarpi, respecte del mesocarpi, i la conseqüent presència de lòculs carpel·lars, diferenciaria aquest fruit de l'heura de les baies legítimes i potser explicaria que en algunes fonts hi consti com a baia drupàcia o, simplement, com una drupa!.
Com es pot veure, són notables les vetes internes de les llavors, que aparenten ser invaginacions, de color melós, de l'endopleura, la capa interna de l'episperma.
Les llavors tenen una o dues cobertes. En aquestes s'hi intueixen dues, perquè sembla que hi ha una pela externa; les curioses penetracions en el cos de l'endosperma serien, aparentment, expansions intrusives de la capa o coberta interna -endopleura. Vegeu-hi també, just en el centre de la imatge, el petit embrió, en forma de ditet, lluent, d'un to de vori.
En aquest embrió ja s'hi veuen els dos cotilèdons, més o menys escuteliformes.
Resum. El fruit de l'heura es qualifica sovint de bacciforme: semblant a una baia.
Que no es pugui incloure, prou bé, en les tipologies de fruits establertes, no significa que tingui cap qualitat de raresa.
La consideració del pretès caràcter il·legítim o fals no sembla gaire propi de l'estudi de la botànica.
Al contrari, casos com aquest més aviat poden informar sobre el trànsit entre els diferents tipus establerts.
En esguard de l'ecologia i donat que el fruit té una capa polposa, és una diàspora més, de les moltes que dissemina la fauna, però d'una planta summament productiva i abundant, un exponent de la nostra flora força important i, a més, de dispersió pluriregional.
La Sagrera
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
