Aquesta lletuga prima no és una herba esponerosa. Vegeu-ne l'hàbit, el tirat molt angost -saligneus, de la natura dels salzes-, en les bones imatges del banc de dades BDBC de X. Font.
De vitalitat estival, de figura no gens cridanera i pròpia de terrenys incults i rostolls, cal comptar que és possible, o fàcil, que en alguns casos hagi pogut passar per alt, en les relacions de plantes publicades; així ho suggereix, si més no, el clapejat i els buits, una mica rars, del mapa de distribució de l'espècie, del banc de dades.
Pintar con palabras. Però no són, aquests, aspectes del capítol d'avui, sinó una temàtica ben concreta: morfologia de la cípsela de Lactuca saligna L.
El mot carpografia, d'escàs ús, significa, és clar, descripció del fruit.
Això és el que procuro fer, el que un professor que teníem, que anomenàvem 'el Bufa' -bleixava feixugament, pobre-, en deia pintar con palabras.
Els mots. Aqueni; rostre de l'aqueni; bec; vil·là; costa; espais intercostals; esquàmules raduloides; denticles escabres.
Algunes generalitats prèvies
Cípsela amb bec i vil·là. El fruit de les compostes Asteraceae, anomenat cípsela, és un aqueni, o sigui un fruit sec, no badadís, monosperm -d'una sola llavor.
De vegades el fruit consta, només, de l'aqueni; en molts altres casos l'aqueni porta, a manera de cofa, un plomalló, el vil·là, de variada forma.
Tot sovint hi ha, també, una cameta buida, més o menys prima, que connecta l'aqueni i el vil·là; a aquesta cameta se la sol anomenar bec de l'aqueni.
L'ovari és ínfer. Per tant, l'aqueni pròpiament dit -alguns autors en diuen cos de l'aqueni- porta, adherit al pericarpi, de natura carpel·lar, la part axial o del tàlem, concrescent.
El vil·là. El conjunt de sedes del vil·là és d'origen calicinal; el vil·là és el calze, transformat en un aplec vil·lós.
El plomall o vil·là se situa molt per damunt del nivell de l'ovari, perquè l'ovari és ínfer.
Quin origen té el bec de l'aqueni? Seria l'elongació de la corona -rodet, rodella- basal del calze, acrescent.
Aquest òrgan, el calze vil·lós de les compostes, pot experimentar, al llarg de la fructificació, un notable creixement o acrescència, mot, aquest darrer, que indica la qualitat de l'òrgan que va creixent mentre madura o ho fa un altre, proper, annex o poc o molt associat a l'acrescent.
L'elongació del rodet basal -o nus de les sedes confluents del vil·là- del calze, fins i tot fins a fer-se, en alguns casos, filiforme -com és el cas del fruit de la lletuga que veurem-, podria relacionar-se amb l'evolució del mecanisme de dispersió, pel vent; però això és especulatiu.
La cípsela de Lactuca saligna, consta de les tres parts, cos de l'aqueni, bec i vil·là.
El cos de l'aqueni és més o menys fusiforme -forma de pepida de meló-, però amb el cap més ample que la base.
El color sembla variable: va del bru clar o beix al bru fosc o terrós, un punt grisenc o negrenc. Aquesta variació té relació amb la maduració i la plenitud dels fruits. Els fruits malreeixits sembla que resten de color falb o beix clar.
Les vies. El cos de l'aqueni és molt viat, té costes, un seguit de bordons o ressalts de relleu longitudinal, de perfil rodonenc o aixafat -això darrer sembla més propi dels aquenis madurs.
D'aquests bordons n'hi ha uns 9 en cada cara: 2 marginals -aquests són més amples però de menys relleu-, 1 central i 6 més, 3 en cada mitjagalta.
Això donaria 16 costes en total, però és dubtós que no hi hagi variació en aquest punt.
És habitual que les vies presentin diferències en el gruix. Podria això tenir relació amb la seva evolució o maduració.
Relleu esquamulós. Aquest tret cal veure'l amb l'ajut d'una bona lent. En les costes i també en els espais intercostals, hi ha petites marques travesseres, sinuoses i d'aspecte rugulat o escatós -esquàmules-, perquè la revora superior sobresurt una mica enfora -aquest tret pot fer evocar les tiges articulades d'algunes salicòrnies.
Així com passa en el relleu dels aquenis d'altres espècies d'asteràcies, les esquàmules tenen la revora més eminent -destacada, extrorsa, tirada enfora- en la part superior del cos de l'aqueni i es va rebaixant, cap avall, de forma gradual.
Sigui per efecte de la llum o per efectiva diferència cromàtica, aquesta revora extrorsa -girada cap enfora- es veu més clareta que la resta de l'aqueni, punt que li dona, bé que molt lleument, un atractiu aspecte bigarrat.
Esquàmules raduloides. La radula és la superfície dentada dels moluscs, crec. Penso, més habitualment, en les vulnerants escates d'una raspa.
Qualifico les esquàmules de raduloides perquè fan just això -bé que molt lleument-, una bateria de dents ressaltades però de base ampla, disposades de forma ben regular.
Potser no seria un adjectiu normatiu; s'utilitza, més aviat, en micologia i en la taxonomia de briòfites.
Denticles superiors. Aquest és el tret més característic i el que, possiblement, necessiti menys comentaris.
En la vora superior hi ha una rastellera de denticles fins, regularment disposats, antrorsos, que van fent-se, cap avall, més curts, gradualment -diminuendo.
Però aquests denticles, visibles clarament en les vores, també es troben damunt de les altres costes, en els trams superiors i disminuint de talla, igualment, de forma graduada, cap avall.
Aquests denticles passen a ser, més avall, esquàmules escàbrides, com la resta de la superfície de l'aqueni.
El rostre de l'aqueni. Aquest rostre a penes s'aprecia en els aquenis d'altres espècies del gènere.
El cos de l'aqueni s'estreny a dalt, en el conflent amb la base del bec; hi forma, en el junyent de les parts, una figura atenuada, en forma de trompa.
Aquest tram de transició -realment no sembla referible a cap de les dues parts que connecta- té el mateix color fosc del cos de l'aqueni.
Fletxa blanca, bec de l'aqueni; fletxa roja, rostre de l'aqueni; fletxa blava, rastellera de denticles antrorsos; la fletxa groga assenyala el punt on s'hi veuen més bé les esquàmules raduloides, escabroses, bigarrades. Tota la vora i la superfície és finament escàbrida.
Al costat de l'esquema de la cípsela hi ha les mides de cada part. Cal tenir en compte que en alguna flora la talla de l'aqueni és la de tot el conjunt, inclòs el plomalló.
El bec és filiforme i més llarg que el cos de l'aqueni; les sedes del vil·là són tènues, pluricel·lulars, articulades; el rostre de l'aqueni és acolorit.
Les costes són nombroses, 9 per cada cara, un tret que, si no és constant, és clarament dominant.
Les esquàmules raduloides estan una mica exagerades. Certament, sospito que estan eriçades de minúscules sètules, espinescents, com els pèls d'algunes erugues, però per a comprovar això cal una lent de més augment -guardo alguns aquenis per a l'ocasió.
Una via central, dues de marginals i tres més en cada mitjagalta; donen, en total, nou costes per cara.
Les espines o denticles superiors tenen l'extrem que aparenta ser esbrancat, en minúscules sètules divergents, pressumiblement aficadisses, punt no comprovat.
Noteu-hi com les vies marginals conflueixen a dalt, separades de les altres. Recordem que el fruit de les asteràcies té dos carpels, units pels marges -fruit paracàrpic-, de manera que aquests marges són el resultat de la juntura de dues vores.
Lactuca porta un sufix despectiu i valdria per lleterada; saligna -saligneus-, mot llatí que crec que significa semblant o de la natura del salze. Aquesta herba fa unes tiges ertes, tibades, ben llises, de color de vori, tal vegada evocadores de les redoltes de les salenques, com es veu en el fragment de la foto.
La Sagrera
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
