Se'ls menjava

El pare se’ls menjava.

Sentíem com cruixien entre les dents, els grans del raïm.

Jo no, prefereixo treure-me’ls de la boca.

El merlot sí, dels granets de raïm, dels que he posat a la cassoleta, al costat de molles de pa, per evitar llençar-los, n’ha pellucat alguns, repetidament, amb seques becarrades.

En canvi, ni el pit-roig ni el culroig no els han tocat.

Duu les plomes d’un negre rutilant.

Canta, melodiós, amb la seva flauta daurada.

El bec groc, preciós, brilla com una joia, batega, com tremolosa gota de mar en pèl moixí.

Ara que, segons diuen, els ceps ja saben, els granets de raïm també fluiran, per l'encanyissat vestit del merlot.

Maleeixo la nostra covardia, ara que el dia riu i brunz, de no cantar que la nostra saba és aquest merlot; el dur granet del raïm; el borinot negre, porfidiós; l’adormit cargol que, colossal, sosté el grandiós somni del verdet de la tenalla.

No hi ha al món res, ni mirall, ni línia, ni destral, ni el gloriós clarinet de Mozart, que no dugui el senyal de l’enyor de l’herba.

Gràcies, brins d’herba, per cantar dolçament, entre les argentines venes del marcit cabell.

Brins d’herba, venes verdes de llum, que tothora vetlleu els somnis foscos de l'oblit.