Enguany, el 16 de març, es compleixen cent anys del naixement del botànic Oriol de Bolòs.
El lector interessat en aquest botànic disposa de diverses glosses biogràfiques, unes breus, d’altres més extenses, però sempre interessants.
Aquí hi destaco les següents:
“Oriol de Bolòs, una vida dedicada a l’estudi de la botànica”. Miquel Pairolí. Col·lecció de Biografies de la Fundació Catalana per a la Recerca. 2001.
“Oriol de Bolòs i Capdevila, fitogeògraf, fitocenòleg, botànic”. Josep Vigo. Acta Botanica Barcinonensia, 1998, Vol. 45, p. 7-27.
“Vida i obra del botànic Oriol de Bolòs i Capdevila” Josep M. Panareda. Aster Editorial. 1998.
Caldria afegir-hi un feix d’articles, de diferents autors, que sovint tenen la virtut d’oferir-nos una visió resumida dels seus trets més destacables.
Amb això, què podria oferir jo de nou? Poca cosa, res més que no sigui la voluntat, primer, de deixar constància d’un reconeixement personal, i, en segon lloc, de destacar alguns punts que a mi em semblen particularment valuosos.
Eines i recursos
Potser serà interessant de dir que no cal que ens remuntem gaires anys enllà, per a situar-nos en uns temps en què els estudiosos de la flora, posem per cas el de Josep Vigo o el de Josep Nuet, per esmentar-ne dos d’actius, no disposaven, en les seves recerques personals, de cap obra ordenada i sistematitzada de la flora de Catalunya i del Reialme de València.
Calia, doncs, servir-se de l’ajut de flores i guies centrades en d’altres regions, però que, això no obstant, podien oferir valuoses orientacions, de cara a la determinació de les espècies, com ara els treballs de Coste, Bonnier i Layens.
Dit d’una altra manera, no ha estat sinó molt tardanament, o modernament, que disposem de catàlegs de plantes, més o menys complets, que serveixen de base per al desenvolupament de tota mena d’estudis, des del propi del simple afeccionat, als treballs exhaustius o específics dels botànics taxònoms i de tots aquells que requereixen tenir un coneixement, el més exacte possible, de la dispersió de les plantes en un determinat territori.
I si això ara ja ha estat possible, ho devem en gran part a Oriol de Bolòs, un botànic pacient, rigorós i sistemàtic.
En aquest sentit, cal insistir que la ‘Flora dels Països Catalans’ i el seu ‘corol·lari’, per a dir-ho en la paraula de Josep Vigo, la ‘Flora Manual dels Països Catalans’, bé pot considerar-se com la seva obra principal, feta amb la col·laboració del seu alumne i deixeble Josep Vigo Bonada, fidel continuador de l’obra de Bolòs que comptava plenament amb la seva confiança, per exemple quan, en plantejar-li el deixeble algun dubte, en l’arranjament dels darrers articles d’aquesta gran obra, Bolòs li demanava que ho fes o ho arreglés al seu criteri.
Dit això, destacar-ne encara dos detalls simples, però molt reveladors. Fixem-nos en l’amplitud del territori estudiat: els Països Catalans, un bon tall de territori abraçat per una autoria tan limitada, un botànic en la plenitud de la maduresa i el seu deixeble, en la carena de la seva trajectòria. Certament, aquesta obra és un treball de síntesi monumental, però és, essencialment, una obra d’autor, o sigui una flora que mai no s’aparta de l’esperit, rigorós i sintètic, d’Oriol de Bolòs; té un segell, un estil propi, ben caracteritzat i recognoscible, molt diferent de les obres que, essent reculls de diferents col·laboradors, tenen, més aviat, un estil amorf i mat.
Així doncs, tots podríem considerar-nos sortosos, de disposar d’unes flores que són, en bona part, el llegat personal d’un botànic que tenia una gran competència científica.
La dimensió del col·lectiu i l’estudi de les comunitats vegetals
”Su vocación científica se fundamentó en la observación de las plantas en su medio natural”.
És una frase que escrigué Josep Vigo, en un article per a ‘Flora Iberica’, fet a la memòria del seu mestre. És una d’aquestes frases que, donada la senzillesa de la seva formulació, podria semblar-nos, tal vegada, simplement convencional. Però no.
Sembla que fou molt promptament, que Bolòs sentí la vocació de l’estudi de les plantes com elements integrats en unitats superiors, és a dir, vistes en esguard d’altres dimensions: l’ecològica -o mesològica-, o sigui tot el conjunt dels diferents factors ambientals, que configuren els diferents hàbitats; la territorial, és a dir, la caracterització de les diferents unitats fisiogràfiques i la seva integració en les diferents ‘regions naturals’ -biogeogràfiques-; i la fitocenològica -fitosociològica-, l’acceptació que, sota determinades condicions, les plantes s’apleguen en col·lectivitats -comunitats vegetals-, més o menys caracteritzables.
Explica Pairolí, en l’article referenciat, que Bolòs se sentí colpit en llegir el treball de Josias Braun-Blanquet sobre l’alzinar mediterrani. Aquesta era la visió que a ell l’interessava i era el camí per on ell volia transitar. Val a dir que determinats ‘impactes’ personals poden tenir conseqüències en l’esdevenir d’una determinada disciplina; aquest podria ser-ne un bon exemple, almenys si considerem que són molts, la majoria, els botànics catalans que, posteriorment, han seguit el sistema d’estudi de la vegetació de l’escola sigmatista que Bolòs introduí i defensà, en els cercles acadèmics.
Sembla mentida com en Bolòs s’impregnà, ben aviat, de l’esperit ‘social’ de la visió del botànic suïs i com adoptà, amb sorprenent eficiència, els principis d’aquesta escola, que desenvolupà ja en els seus primers treballs, per exemple en ‘El paisaje vegetal barcelonés’, de 1962, que inclou tot de taules d’inventaris, com a documents acreditatius de les comunitats vegetals descrites en el text.
Braun-Blanquet publicà la seva ‘Pflanzensoziologie’ l’any 1928, quan Bolòs tenia només 4 anys. I tot i la notable diferència d’edat -Blanquet, com sembla que ell l’anomenava, era de l’any 1884-, Bolòs va poder fer importants treballs de camp amb el seu mestre, cosa que li va permetre afinar, encara més, el sistema de coneixement i descripció de les comunitats vegetals de l'escola de la SIGMA, un sistema empíric, bastit en el medi natural i fonamentat en l'alçament d'inventaris de vegetació.
“Remarquem que Braun-Blanquet no caigué mai en el defecte que és atribuït a alguns dels seus successors, els quals son acusats d'entretenir-se massa fent reformes intranscendents al sistema de classificació i d'ocupar-se més de la publicació de grans quantitats de noves associacions, aliances, etc., que no pas esforçant-se per tal d'aprofundir el coneixement dels fets reals. Braun-Blanquet, tot admetent la conveniència d'un sistema clar, que faci ressaltar les afinitats principals que hi ha entre comunitats, tenia sempre por de les generalitzacions i sistematitzacions fetes amb precipitació i considerava com a objectiu principal del seu treball, no l'establiment d'un sistema classificatori, sinó la comprensió de la constitució i de la funcionalitat de la vegetació. En campanya, no solia respondre les qüestions referents a la pertinença d'un inventari a un tipus de vegetació particular i ensenyava que val més aprofitar el temps tractant de captar de la manera més completa possible els caràcters de les poblacions vegetals i llurs relacions amb l'ambient, fets que, si no s'han reconegut damunt el terreny, no poden ja esser apreciats més tard.”
Oriol de Bolòs. En recordança de Josias Braun-Blanquet. 1984.
La visió geogràfica
Ultra la visió fitocenològica, Bolòs s’interessà singularment per la corologia de les espècies, de les comunitats i de les unitats superiors -els complexos de vegetació-, i, per tant, per desenvolupar els mapes de vegetació que recullen la distribució de les diferents unitats.
És a dir, considerà de gran importància, no solament conèixer bé la caracterització de les diferents comunitats vegetals, sinó saber, a més, quina és la seva implantació, el seu abast en el territori.
Aquest ‘esperit geogràfic’, la distribució natural dels diferents paisatges vegetals com a base necessària per als estudis d’altres escales, ha impregnat profundament en els centres universitaris i, de forma general, en els estudiosos de la botànica catalana, que, en els darrers temps, han dedicat bona part dels seus esforços en el desenvolupament de la cartografia de la vegetació i dels hàbitats, matèries que, tal com deia, es poden considerar plenament bolosianes.
Valguin doncs, aquestes simples ratlles, com a testimoniatge de reconeixement, per part d’un afeccionat a la botànica, de la transcendència del gran llegat deixat pel botànic Oriol de Bolòs, que, si va tenir la capacitat de seduir a molts dels que van estudiar i treballar al sopluig del seu caliu, podria ben bé ser pel sobri tirat de la seva personalitat, sempre centrat en l’estudi i el treball, alhora que ben allunyat de les improductives banalitats on, els volubles humans, massa sovint, no podem deixar d’afonar-nos.
Aquí hi destaco les següents:
“Oriol de Bolòs, una vida dedicada a l’estudi de la botànica”. Miquel Pairolí. Col·lecció de Biografies de la Fundació Catalana per a la Recerca. 2001.
“Oriol de Bolòs i Capdevila, fitogeògraf, fitocenòleg, botànic”. Josep Vigo. Acta Botanica Barcinonensia, 1998, Vol. 45, p. 7-27.
“Vida i obra del botànic Oriol de Bolòs i Capdevila” Josep M. Panareda. Aster Editorial. 1998.
Caldria afegir-hi un feix d’articles, de diferents autors, que sovint tenen la virtut d’oferir-nos una visió resumida dels seus trets més destacables.
Amb això, què podria oferir jo de nou? Poca cosa, res més que no sigui la voluntat, primer, de deixar constància d’un reconeixement personal, i, en segon lloc, de destacar alguns punts que a mi em semblen particularment valuosos.
Eines i recursos
Potser serà interessant de dir que no cal que ens remuntem gaires anys enllà, per a situar-nos en uns temps en què els estudiosos de la flora, posem per cas el de Josep Vigo o el de Josep Nuet, per esmentar-ne dos d’actius, no disposaven, en les seves recerques personals, de cap obra ordenada i sistematitzada de la flora de Catalunya i del Reialme de València.
Calia, doncs, servir-se de l’ajut de flores i guies centrades en d’altres regions, però que, això no obstant, podien oferir valuoses orientacions, de cara a la determinació de les espècies, com ara els treballs de Coste, Bonnier i Layens.
Dit d’una altra manera, no ha estat sinó molt tardanament, o modernament, que disposem de catàlegs de plantes, més o menys complets, que serveixen de base per al desenvolupament de tota mena d’estudis, des del propi del simple afeccionat, als treballs exhaustius o específics dels botànics taxònoms i de tots aquells que requereixen tenir un coneixement, el més exacte possible, de la dispersió de les plantes en un determinat territori.
I si això ara ja ha estat possible, ho devem en gran part a Oriol de Bolòs, un botànic pacient, rigorós i sistemàtic.
En aquest sentit, cal insistir que la ‘Flora dels Països Catalans’ i el seu ‘corol·lari’, per a dir-ho en la paraula de Josep Vigo, la ‘Flora Manual dels Països Catalans’, bé pot considerar-se com la seva obra principal, feta amb la col·laboració del seu alumne i deixeble Josep Vigo Bonada, fidel continuador de l’obra de Bolòs que comptava plenament amb la seva confiança, per exemple quan, en plantejar-li el deixeble algun dubte, en l’arranjament dels darrers articles d’aquesta gran obra, Bolòs li demanava que ho fes o ho arreglés al seu criteri.
Dit això, destacar-ne encara dos detalls simples, però molt reveladors. Fixem-nos en l’amplitud del territori estudiat: els Països Catalans, un bon tall de territori abraçat per una autoria tan limitada, un botànic en la plenitud de la maduresa i el seu deixeble, en la carena de la seva trajectòria. Certament, aquesta obra és un treball de síntesi monumental, però és, essencialment, una obra d’autor, o sigui una flora que mai no s’aparta de l’esperit, rigorós i sintètic, d’Oriol de Bolòs; té un segell, un estil propi, ben caracteritzat i recognoscible, molt diferent de les obres que, essent reculls de diferents col·laboradors, tenen, més aviat, un estil amorf i mat.
Així doncs, tots podríem considerar-nos sortosos, de disposar d’unes flores que són, en bona part, el llegat personal d’un botànic que tenia una gran competència científica.
La dimensió del col·lectiu i l’estudi de les comunitats vegetals
”Su vocación científica se fundamentó en la observación de las plantas en su medio natural”.
És una frase que escrigué Josep Vigo, en un article per a ‘Flora Iberica’, fet a la memòria del seu mestre. És una d’aquestes frases que, donada la senzillesa de la seva formulació, podria semblar-nos, tal vegada, simplement convencional. Però no.
Sembla que fou molt promptament, que Bolòs sentí la vocació de l’estudi de les plantes com elements integrats en unitats superiors, és a dir, vistes en esguard d’altres dimensions: l’ecològica -o mesològica-, o sigui tot el conjunt dels diferents factors ambientals, que configuren els diferents hàbitats; la territorial, és a dir, la caracterització de les diferents unitats fisiogràfiques i la seva integració en les diferents ‘regions naturals’ -biogeogràfiques-; i la fitocenològica -fitosociològica-, l’acceptació que, sota determinades condicions, les plantes s’apleguen en col·lectivitats -comunitats vegetals-, més o menys caracteritzables.
Explica Pairolí, en l’article referenciat, que Bolòs se sentí colpit en llegir el treball de Josias Braun-Blanquet sobre l’alzinar mediterrani. Aquesta era la visió que a ell l’interessava i era el camí per on ell volia transitar. Val a dir que determinats ‘impactes’ personals poden tenir conseqüències en l’esdevenir d’una determinada disciplina; aquest podria ser-ne un bon exemple, almenys si considerem que són molts, la majoria, els botànics catalans que, posteriorment, han seguit el sistema d’estudi de la vegetació de l’escola sigmatista que Bolòs introduí i defensà, en els cercles acadèmics.
Sembla mentida com en Bolòs s’impregnà, ben aviat, de l’esperit ‘social’ de la visió del botànic suïs i com adoptà, amb sorprenent eficiència, els principis d’aquesta escola, que desenvolupà ja en els seus primers treballs, per exemple en ‘El paisaje vegetal barcelonés’, de 1962, que inclou tot de taules d’inventaris, com a documents acreditatius de les comunitats vegetals descrites en el text.
Braun-Blanquet publicà la seva ‘Pflanzensoziologie’ l’any 1928, quan Bolòs tenia només 4 anys. I tot i la notable diferència d’edat -Blanquet, com sembla que ell l’anomenava, era de l’any 1884-, Bolòs va poder fer importants treballs de camp amb el seu mestre, cosa que li va permetre afinar, encara més, el sistema de coneixement i descripció de les comunitats vegetals de l'escola de la SIGMA, un sistema empíric, bastit en el medi natural i fonamentat en l'alçament d'inventaris de vegetació.
“Remarquem que Braun-Blanquet no caigué mai en el defecte que és atribuït a alguns dels seus successors, els quals son acusats d'entretenir-se massa fent reformes intranscendents al sistema de classificació i d'ocupar-se més de la publicació de grans quantitats de noves associacions, aliances, etc., que no pas esforçant-se per tal d'aprofundir el coneixement dels fets reals. Braun-Blanquet, tot admetent la conveniència d'un sistema clar, que faci ressaltar les afinitats principals que hi ha entre comunitats, tenia sempre por de les generalitzacions i sistematitzacions fetes amb precipitació i considerava com a objectiu principal del seu treball, no l'establiment d'un sistema classificatori, sinó la comprensió de la constitució i de la funcionalitat de la vegetació. En campanya, no solia respondre les qüestions referents a la pertinença d'un inventari a un tipus de vegetació particular i ensenyava que val més aprofitar el temps tractant de captar de la manera més completa possible els caràcters de les poblacions vegetals i llurs relacions amb l'ambient, fets que, si no s'han reconegut damunt el terreny, no poden ja esser apreciats més tard.”
Oriol de Bolòs. En recordança de Josias Braun-Blanquet. 1984.
La visió geogràfica
Ultra la visió fitocenològica, Bolòs s’interessà singularment per la corologia de les espècies, de les comunitats i de les unitats superiors -els complexos de vegetació-, i, per tant, per desenvolupar els mapes de vegetació que recullen la distribució de les diferents unitats.
És a dir, considerà de gran importància, no solament conèixer bé la caracterització de les diferents comunitats vegetals, sinó saber, a més, quina és la seva implantació, el seu abast en el territori.
Aquest ‘esperit geogràfic’, la distribució natural dels diferents paisatges vegetals com a base necessària per als estudis d’altres escales, ha impregnat profundament en els centres universitaris i, de forma general, en els estudiosos de la botànica catalana, que, en els darrers temps, han dedicat bona part dels seus esforços en el desenvolupament de la cartografia de la vegetació i dels hàbitats, matèries que, tal com deia, es poden considerar plenament bolosianes.
Valguin doncs, aquestes simples ratlles, com a testimoniatge de reconeixement, per part d’un afeccionat a la botànica, de la transcendència del gran llegat deixat pel botànic Oriol de Bolòs, que, si va tenir la capacitat de seduir a molts dels que van estudiar i treballar al sopluig del seu caliu, podria ben bé ser pel sobri tirat de la seva personalitat, sempre centrat en l’estudi i el treball, alhora que ben allunyat de les improductives banalitats on, els volubles humans, massa sovint, no podem deixar d’afonar-nos.
