Presentació. Amb motiu d'haver trobat un poblament de coronil·la glauca pels encontorns del poble d'Ordal (Alt Penedès), al massís del mateix nom, fem les consultes de rigor i observem algunes discrepàncies en el tractament bibliogràfic, de dues menes: en el tractament nomenclatural i en la consideració de l'estatus de la planta.Exposem-ho tot seguit, tot consignant, prèviament, les fonts consultades, que són les habituals:
- Flora dels Països Catalans. O. de Bolòs i J. Vigo.
- Flora Iberica. S. Castroviejo et al.
- Flora Europaea. Tutin et al.
- Checklist of the vascular alien flora of Catalonia. Aymerich i Sáez.
☰Resum. Pel que fa a la nomenclatura, hi ha involucrats dos tàxons linneans: C. valentina L. i C. glauca L..Segons sigui el criteri dels autors, aquests tàxons serien legítims i podrien tenir entitat específica (així a 'Flora Iberica') o bé s'haurien d'agrupar i considerar el segon com a subordinat al primer.Pel que fa a l'estatus, uns el consideren autòcton, a l'àmbit ibèric, i d'altres introduït. Vegem-ho.☰Nomenclatura. La planta trobada és un arbust quasi tan alt com una persona, força foliós, de color glauc. Ha rebut diferents noms. Els més habituals són aquests dos:
- Coronilla valentina L. subsp. glauca (L.) Batt.
- Coronilla valentina subsp. glauca (L.) Batt.
- Coronilla glauca L.
☰
Tractament del tàxon a 'Flora Europaea'. Vol II. T. G. Tutin et al. © Cambridge University Press.☰Els noms i les fonts. Els autors del gènere a 'Flora Iberica' -un dels autors, el sevillà Salvador Talavera, va morir l'any passat- hi consignen C. glauca L., acreditant, d'aquesta manera, que la planta ibèrica cal assignar-la al tàxon linneà.En canvi, en les altres fonts que hem relacionat més amunt hi consta com a subordinat a C. valentina L. Es considera, d'aquesta manera, que la segregació linneana no és prou fonamentada.Com sia que C. valentina L. no es considera un tàxon ibèric, els autors de 'Flora dels Països Catalans' apunten que la filiació geogràfica específica deu ser una confusió de Linné.Pel que fa a la corologia que consta a 'Flora Europaea', la de la subespècie glauca sembla que s'assimila (?) a la de la nominal: Hispania, Lusitania, Balears, Galia, etc.☰Autòcton o al·lòcton?. Aymerich i Sáez inclouen la coronil·la glauca en la seva actualitzada i crítica relació de plantes al·lòctones de Catalunya, en article que hem enllaçat més amunt.Els autors de la 'Flora dels Països Catalans' el consideren ornamental, ocasionalment subspontani, 'd'autoctonisme dubtós'.També en aquest punt 'Flora Iberica' sorprèn una mica. No hi ha en el text cap reserva sobre el seu caràcter autòcton i per tant és tractat com un tàxon més de la flora silvestre ibèrica.Quedem-nos, doncs, amb això, que és el punt principal d'aquest breu capítol: no sembla que per ara hi hagi indicis suficients que permetin aclarir si C. valentina subsp. (L.) glauca és una planta autòctona en l'àmbit ibèric o no ho és.De totes maneres, la simple experiència de camp potser ens faria decantar per compartir les reserves dels autors de 'Flora dels Països Catalans', considerant que, si més no aparentment, no sembla que hi hagi motius per a que, en condicions mesològiques semblants, la presència d'aquesta coronil·la sigui tan fragmentada. Una distribució aparentment aleatòria suscita dubtes de possibles distorsions.☰Primers plovineigs. Abans d'aquesta tongada darrera, de dies de pluja fina, plugims intermitents i cels grisos, persistentment coberts, va haver-hi dies de quatre gotes, d'aquelles que no arriben ni a mullar, de fet. El dissabte 6 de març va ser un dia de gotes, al matí.Vam pujar al poble de l'Ordal, al massís del mateix nom -alguns en diuen muntanyes d'Ordal- que és la continuació vers l'interior del massís de Garraf, sinó que, encarat als vents d'aquest costat, terral i mestral, el clima i la vegetació de l'alt Ordal té un cert toc submediterrani, potser una mica subtil, però que algunes plantes marquen convenientment: Ilex, Ranunculus gramineus, Crepis albida, etc.Per evitar danys per les gotes d'aigua, vam prendre les fotos amb el telèfon portàtil.☰Caràcters externs. Qui consulti les claus per a destriar les coronetes, podrà veure que no hi ha gaire destorbs per a fer-ne la correcta determinació. Aquesta Coronilla es pot reconèixer pels següents trets, entre d'altres: les estípules són conspícuament apuntades, llargament lanceolades, quasi triangulars, de base molt eixamplada, una mica amplexicaules; folíols en nombre, més abundant, de 5, dos parells més el terminal, menys comunament en nombre de 7; vora de la làmina aixamfranada, ben perfilada; folíols truncats a l'extrem, sovint retusos, apiculats o mucronats; fulles glauques.Principals trets diferenciadors: forma de les estípules i nombre de folíols.☰Peduncle floral llarg, amb les flors enlairades per damunt del nivell de les fulles; pedicles -pedicels, anagrama!- florals blegats i rosadencs en les flors poncellades, a la manera d'un llum de tulipes estelat; flors una mica deflexes en la primera fase de l'antesi, amb l'estendard a manera de tapadora en aquest estat, més que no de domàs.Sembla que amb l'evolució de l'antesi els pedicles es van redreçant, fins que, ja enlairades les flors, els estendards contacten per les vores, tot formant, el conjunt, una mena de cofa, coroneta o braçalet.Fulletes de vores perfilades, obovades, apiculades, una miqueta còncaves o plegades, glauques.☰La coronil·la glauca és una mata alta o arbust de talla mitjana. Copsada aquí enmig d'un llentiscle.☰Folíols de vores perfilades, apiculats, peciolulats, d'aspecte una mica carnós, amb la nervació tènue.☰‘Coronilla’ té un significat fàcilment deduïble: ‘coroneta’ o, com a llatinisme culte, ‘coronil·la’; i aquest nom, ‘coroneta’, és perfectament escaient, en aquest cas, en les plantes del gènere, perquè moltes coronil·les tenen aplegades les flors fent una rodella que evoca molt la forma d’una corona.El nom específic linneà: ‘valentina’, significa ‘de València’. Com diuen els autors de la ‘nostra’ flora, a l’article corresponent, és una confusió de Linné, perquè aquest tàxon no viu ni a València ni enlloc de l’àmbit ibèric.
☰Text i fotografies: © Romà Rigol
