A ben segur que, més d'una vegada, us haurà passat el mateix: observem una cosa o detall per primer cop i resulta que, ben aviat i altre cop a la impensada, ens la tornem a trobar. És clar, calia que allò agafés una forma o altra de sentit i, assolit aquest preciós llindar, ja forma part de les coses conegudes.
Em vaig fixar per primer cop en la margarida de marjal passejant pel meu barri i ho vaig recollir en un petit capítol que, si us vaga, podeu repescar aquí.
I vet aquí que recentment, de visita a l'hospital de Sant Pau, em trobo, a la terrassa de la cafeteria, unes torratxes amb peus de romaní florits, junts amb d'altres, molt més petits, d'aquesta mateixa planta!.
I vet aquí que recentment, de visita a l'hospital de Sant Pau, em trobo, a la terrassa de la cafeteria, unes torratxes amb peus de romaní florits, junts amb d'altres, molt més petits, d'aquesta mateixa planta!.
Poc m'ho hauria sospitat, una cosa així.
Ho he exposat molts cops, crec: accidentalment o voluntaria, de forma directa o indirecta, nosaltres som els principals responsables de la introducció d'espècies foranes, incloses les invasores i, entre aquestes, també les que tants danys causen en el medi natural, interferint negativament en la vida de la fauna, la flora i les comunitats naturals.
Cultivar plantes invasores. Ara bé, l'extrem d'aquesta polaritzada poradoxa, de flagrant incongruència, el tenim en aquelles plantes que, d'una banda, les plantem i les tenim i mantenim a la nostra cura, en jardins, parcs i altres espais, públics i privats, i, de l'altra, són capaces d'expandir-se a pressa feta, en gairebé tots aquells espais que, per profunda degradació de les condicions naturals del sòl, no són prou aptes per a la vegetació silvestre.
La cura del greuge. Insisteixo en que la major part de la degradació del medi natural és obra nostra i en bona mesura la fem pel nostre simple gust, pel cultiu de la folgança personal, per exemple amb la pràctica d'activitats esportives, com ara el ciclisme, actualment d'acceptació tan general, en la nostra societat, que fins i tot les entitats excursionistes, que tradicionalment eren exponents i referents de respecte i estimació per la nostra terra, promouen actualment curses massives a l'alta muntanya, en el cor mateix de les serres dels Pirineus.
La cua de rata Cenchrus longisetus M.C. Johnst. [Pennisetum villosum Fresen.] n'és un excel·lent exemple. Aquesta planta és una poàcia plantada en espais públics d'algunes ciutats, com ara Madrid; i, efectivament, aquesta planta té una desbridada capacitat expansiva.
En quasi segur que els que estudien els perills de la introducció d'espècies foranes -al·lòctones- fan una tasca excel·lent. En la teoria sovint ens apropem a l'excel·lència.
Ara bé, en l'aplicació, en el camp de l'estricta realitat, la nostra ineficiència és provada i acrescent, cada dia més alarmant.
Una persona sola pot, per exemple, canviar els panots trencats d'una vorera. Però jo em pregunto: quantes en calen, abans, per a permetre que això sigui possible? És millor no saber-ho. En molts camps som d'una ineficiència calamitosa, potser, precisament, per ser massa rics en recursos. Segurament també perquè la facilitat de comunicació provoca que la comunicació sigui, precisament, més dolenta que mai.
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
