22 d’abril de 2020

Roses d'abril

Avui, dia de Sant Jordi, veurem una galeria d'imatges de roses d'un roser dels anomenats pitiminí, mot francès reiteratiu que equival a xic-xic.
És força natural que al llarg del temps hi hagi hagut un gran interès en multiplicar i cultivar rosers que, per alteracions genètiques reculades en el temps, tenen un creixent reduït. Ocupen poc espai i no exigeixen cures especials, de manera que qualsevol persona en pot tenir, fins i tot a l'interior de la casa, sempre que el lloc no sigui, segons diuen, massa ombrívol, ni massa escaldufat.
Aprofitarem per fer-ne algunes observacions, sobre l'aspecte extern. En els rosers hi destaquen la forma dels sèpals; la de les bràctees; les espines i els diferents tipus de tricomes o pèls; la forma de baldufa de la poncella, etc.
Al llarg d'aquesta galeria en veurem alguna mostra.
La galeria il·lustrarà com s'obre una rosa, procés que en botànica s'anomena antesi. El mot demanda algun matís, perquè seguint, com sempre fem, la guia del diccionari de Pius Font, veiem que té dos significats, un restrictiu i l'altre no tant, inclusiu del primer.
En sentit estricte l'antesi és el procés d'obertura o desplegament d'una flor; en un sentit més tolerant és el procés complet d'una flor, el trànsit que va de la poncella a la desclosa, que és el que veurem avui.

La flor de la rosa silvestre difereix de les de jardí, sobretot, en la corol·la. Les flors silvestres són pentàmeres, tenen 5 pètals i 5 sèpals, mentre que les cultivades tenen molts més pètals. Els altres antofil·les, estams i carpels, són nombrosos i lliures, però no importen gaire en aquest capítol d'avui.

La reflorescència. Els rosers pitiminí fan més d'una florida per temporada. En terminologia de la floricultura o rodocultura es diu que són remontants (que torna a venir), un altre gal·licisme que ha fet forrolla en aquest camp.

Les poncelles tenen forma de baldufa coronada, amb els extrems dels sèpals confluents i retorcits al capdamunt. Hi veiem tres parts diferenciades, el puput sepalí al capdamunt, el cos central ventrut, que dona empara a l'aplec de pètals, ben embolicat, i la copeta inferior. 6.4.2020.
La copeta inferior és una part rebotida del peduncle floral afegida a la flor. Allotja un plec de pistils lliures, ben estotjats i ocults al seu dedins. En el cas que hi hagués fecundació dels petits fruits clandestins -aquest rosers no solen fruitar o potser, no ho sabem del cert, mai no fruiten-, aquesta copeta, receptacle o hipant en terminologia botànica, es va engrandint i engrossint, alhora que es va escanyant just al nivell de la base dels sèpals, quedant finalment coronat per les seves romanalles encongides, tirades cap als costats o cap avall.
Però, a desgrat de l'aparença, no hi ha ovari ínfer, atès que els fruitets no estan en realitat conglutinats al receptacle, sinó que són independents, tot i restar immersos al dedins d'una massa sucosa.

Fructificació. Imatge d'un roser silvestre que il·lustra el procés de fructificació que hem descrit, amb l'escanyada ben marcada, entre l'hipant fructífer i els sèpals.
Pelets i avinences. Els brots tendres quasi no porten agullons o, si n'hi ha alguns, són petits i no gaire endurits. En canvi són molt nombrosos els pèls glandulars, pelets coronats per gotelles lluents com la mel, de color carmí encès o més clares. Els veiem a les tiges, als pedicels florals, abundants, rivetant les bràctees, aquestes fulletes properes a les flors, i a les vores dels sèpals. En aquest punt hi veiem un detall interessant.
Aquests pelets glandulars són patents, enravenats, un puntet escabrosos al tacte, però no pas punyents. Com que els sèpals, en la prefloració, s'encavalquen d'una de les vores, sinó de les dues, només la vora que encavalca la peça veïna duu la rastellera de pelets; en canvi, la vora que queda tapada n'està, en perfecta avinença, totalment mancada.
La desclosa. S'inicia la desclosa d'alguna flor. Els sèpals semblen haver tingut les vores unides, però en realitat les vores s'encavalquen a la prefloració. Hi descobrim un nou indument que acompanya al dels pèls glandulars patents i escampats. Es tracta d'un jaç primet de pelets embullats i fins com teranyines -araneós. La cara externa dels pètals, una mica visibles ja, porta un escampall de fibril·les blanques molt tènues. La massa de pètals embolicats, d'un roig encès, fa una pilota densa. 10.4.2020.

Els sèpals es ban badant. Ben estirats, van girant poc a poc, cap avall, alhora que es va fonent la tancada abraçada dels pètals.

En aquest estadi encara és més visible la copeta del receptacle, ben verda, com el peduncle, no enrogida, com ho són els sèpals. Però si en els rosers silvestres aquesta part s'infla com una bota, en aquests, al contrari, es retreu tant, quan la flor s'obre del tot, que sembla desaparèixer, com si fos absorbida per l'empenta desproporcionada de les draperies vermelles.

La pubescència araneosa de l'interior i vores dels sèpals es veu bé en aquesta imatge. 15.4.2020.

Aquestes roses s'han obert uns dies abans de Sant Jordi. Quines flors més mudades! Pluriclamídees! 15.4.2020.
FELIÇ SANT JORDI!

Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol