30 d’octubre de 2020

Historieta del càrex de Pau i la lliçoneta del moll dels dits

El càrex de Pau és boscà. El primer nom era del germà -frère- Sennen, l'esmicolador taxonòmic que elevava a la categoria d'espècie plantes que presentaven variacions o detalls morfològics poc rellevants.
Quan els Bolòs, pare i fill, Antoni i Oriol, en els anys 40-50, estudiant la flora del Barcelonès i zones properes, trobaven exemplars del càrex de Pau, deurien pensar que allò era una exageració senneniana, que calia subordinar aquest tàxon i considerar-lo com una subespècie del càrex boscà Carex sylvatica Huds.


Oriol de Bolòs era un botànic sintètic (potser massa?), o sigui dels que posen l'èmfasi en la necessitat de fer àmplies delimitacions taxonòmiques. El nom dels Bolòs és, doncs, mantenint la dedicatòria a Pau, Carex sylvativa subsp. paui.
El càrex de Pau s'ha trobat, només, a les províncies de Barcelona, Girona i Navarra. En Pere Montserrat el considerava, a la seva ja vella flora, un endemisme catalano-argelí. Segons en Montserrat, les subespècies s'hibriden i, segons ell observà, la subsespècie típica, sylvatica, estava en regressió, mentre que la de Pau es trobava en progressió.
Sennen dedicà el càrex  (Carex paui) a l'apotecari i il·lustre botànic de Sogorb, Carlos Pau. Sennen era un botànic analític, jordanià, o sigui de l'estil de Jordan, dels que, per a entendre'ns, posen especial èmfasi en les diferències, de vegades minúscules.
Com que les regles de la nomenclatura botànica obliguen a consignar el nom dels autors dels noms precedents als actualment acceptats, el nom correcte -per ara- del càrex de Pau és: Carex sylvatica subsp. paui (Sennen) A. et O. Bolòs, o bé, si s'hi consigna la referència bibliogràfica, que és la forma considerada més ortodoxa, Carex sylvatica subsp. paui (Sennen) A. et O. Bolòs in A. Bolòs, Veg. Comarcas Barcelon.: 246 (1950).


La lliçoneta: la realitat enganxa. Va ser el tacte escabrós de la fulla del càrex de Pau el que va fer, aquell dia, obrir els ulls dels integrants de la colla.
Vam agafar-ne un tros per passar-hi el moll dels dits, de dalt a baix, per l'anvers de la fulla, i el vàrem anar passant de mans. El tacte és aspre, escabrós, un tret del càrex de Pau, si bé no exclussiu d'aquesta espècie.


La realitat enganxa; la matèria abstracta, en canvi, costa, poc o molt. Qualsevol cosa observable, tangible, pot despertar, de cop, una atracció inesperada. 
Cada cop s'imposa amb més claredat una constatació: la necessitat de provocar i centrar l'observació en aspectes concrets i tangibles. N'estem molt necessitats, perquè, no sabem com ni de quina manera, el nostre món es va fent cada cop més virtual, que és com dir, en realitat, fet de refregits clònics i traspostats, sense lluc ni gota de virtut.


És ben senzill: el simple palp d'una fulla passada pel moll dels dits ens pot fer veure com n'és de feixuc el tel que diàriament anem teixint i que ens n'amaga un altre, el lligam que ens uneix a la natura.

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol