Historieta del càrex de Pau i la lliçoneta del moll dels dits

El càrex de Pau és boscà. El primer nom era del germà -frère- Sennen, l'esmicolador taxonòmic que elevava a la categoria d'espècie plantes que presentaven variacions o detalls morfològics poc rellevants.
Quan els Bolòs, pare i fill, Antoni i Oriol, en els anys 40-50, estudiant la flora del Barcelonès i zones properes, trobaven exemplars del càrex de Pau, deurien pensar que allò era una exageració senneniana, que calia subordinar aquest tàxon i considerar-lo com una subespècie del càrex boscà Carex sylvatica Huds.

Oriol de Bolòs era un botànic sintètic (potser massa?), o sigui dels que posen l'èmfasi en la necessitat de fer àmplies delimitacions taxonòmiques. El nom dels Bolòs és, doncs, mantenint la dedicatòria a Pau, Carex sylvativa subsp. paui.
El càrex de Pau s'ha trobat, només, a les províncies de Barcelona, Girona i Navarra. En Pere Montserrat el considerava, a la seva ja vella flora, un endemisme catalano-argelí. Segons en Montserrat, les subespècies s'hibriden i, segons ell observà, la subsespècie típica, sylvatica, estava en regressió, mentre que la de Pau es trobava en progressió.

Sennen dedicà el càrex  (Carex paui) a l'apotecari i il·lustre botànic de Sogorb, Carlos Pau. Sennen era un botànic analític, jordanià, o sigui de l'estil de Jordan, dels que, per a entendre'ns, posen especial èmfasi en les diferències, de vegades minúscules.

Com que les regles de la nomenclatura botànica obliguen a consignar el nom dels autors dels noms precedents als actualment acceptats, el nom correcte -per ara- del càrex de Pau és: Carex sylvatica subsp. paui (Sennen) A. et O. Bolòs, o bé, si s'hi consigna la referència bibliogràfica, que és la forma considerada més ortodoxa, Carex sylvatica subsp. paui (Sennen) A. et O. Bolòs in A. Bolòs, Veg. Comarcas Barcelon.: 246 (1950).

La lliçoneta: la realitat enganxa. Va ser el tacte escabrós de la fulla del càrex de Pau el que va fer, aquell dia, obrir els ulls dels integrants de la colla.

Vam agafar-ne un tros per passar-hi el moll dels dits, de dalt a baix, per l'anvers de la fulla, i el vàrem anar passant de mans. El tacte és aspre, escabrós, un tret del càrex de Pau, si bé no exclussiu d'aquesta espècie.

La realitat enganxa; la matèria abstracta, en canvi, costa, poc o molt. Qualsevol cosa observable, tangible, pot despertar, de cop, una atracció inesperada. 

Cada cop s'imposa amb més claredat una constatació: la necessitat de provocar i centrar l'observació en aspectes concrets i tangibles. N'estem molt necessitats, perquè, no sabem com ni de quina manera, el nostre món es va fent cada cop més virtual, que és com dir, en realitat, fet de refregits clònics i traspostats, sense lluc ni gota de virtut.

És ben senzill: el simple palp d'una fulla passada pel moll dels dits ens pot fer veure com n'és de feixuc el tel que diàriament anem teixint i que ens n'amaga un altre, el lligam que ens uneix a la natura.

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

"No tenir-ne prou per a prosperar, però massa per a rendir-se"

Aquest capítol no serà sinó una addenda al dedicat als 'Pins forruts i parafil·les de Pinus pinea'. Hi recollirem unes observacions (1) de Sven Mutke, autor que ha tingut la gentilesa de fer-nos uns comentaris molt interessants sobre el pi pinyer Pinus pinea L., gairebé sempre empeltats d'alguna dimensió ecològica.

A més de tenir uns precisos i experimentals coneixements sobre aquest pi, forjats a l'ombra i al solell d'un gràvid corpus d'observacions de camp que sovint han exigit l'escalada tronc amunt, a la cerca dels brots de creixement, Mutke s'expressa amb un estil molt suggeridor, d'una plasticitat expressionista personal, del qual n'és un bon exponent la frase que hem triat per a titular aquesta addenda: "No tener suficiente para prosperar, pero demasiado para rendirse".

En primer lloc farem una introducció sobre l'hàbit del pi pinyer. Després recollirem algunes de les observacions trameses per Mutke. El lector podrà notar que, tal com ja vam dir en l'anterior capítol, el cicle vital dels nostres pins, vegetatiu i generatiu, és força complex i subjecte a condicionants de natura diversa.

☰

Un model jeràrquic. Invariablement associem els pins amb determinades formes, les típiques capces còniques, amb punta central elevada i dominant. Aquest hàbit s'expressa de forma ben precisa: dominància apical. I la significació també és clara: hi ha sempre hegemonia de l'eix principal, l'anomenada guia dels pins.

Com que les branques solen quedar per dessota de l'eix principal i, a més, sovint s'estiren cap a enfora, l'eix central sempre despunta, emergent i dominant.

Però....sempre? No! La capça del pi pinyer és diferent i segurament tots ho tenim present; val la pena que ens hi fixem una mica més. Efectivament, ben mirat, el nostre estimat pi pinyer té trets, entre els pins, força excepcionals.

A la fotografia, pi pinyer de capça globosa en una estació desfavorable: litosòls i granodiorites calcíferes erosionades. Serra de Marina (el Barcelonès).

☰

Pinus pinea L. en un carener de les Roques de l'Aguilar, al parc de Sant Llorenç del Munt (el Vallès Occidental). Aquest hàbit és semblant al de P. halepensis, perquè en els dos hi ha dominància apical reduïda, sinó que en el pi pinyer la guia sol quedar al nivell dels brancs laterals superiors, mentre que en el pi blanc sol sobresortir i destacar. Observeu-hi, a les branques inferiors, la poda natural.

☰

Plasticitat i adaptabilitat. Adaptació de la forma de la capça a condicions del substrat molt desfavorables, un exemple de la plasticitat fenotípica del pi pinyer.

Germinació i fulles juvenils de Ceratonia siliqua L.

S'anomenen primordials les fulles juvenils (1), quan són diferents de les adultes o nomofil·les. Al capítol dedicat a les fulles juvenils del pi pinyer hi vam veure que exemplars  de més de 10 o 15 anys també en fan, sobretot a les branques baixes.

☰

Avui veurem el mateix fenomen en el garrofer. Primer les fulles primordials d'uns plançons, eixits de llavor en un test; després les d'uns exemplars ben madurs. Sobre aquestes manifestacions juvenils en exemplars madurs, recomanem la citació inclosa en el capítol enllaçat.

Però si en els pins hi ha diferències importants entre unes i altres, en el garrofer, en canvi, les diferències es redueixen al nombre de folíols, més baix en les fulles juvenils; en alguns casos es redueixen a un sol parell de folíols, i, en casos extrems, a un de sol, com veurem al final d'aquesta conversa.

☰

Micosi. En els garrofers recollits en aquest report hi veiem llargues branques despullades però curulles de cicatrius i nyucs motxos, de formes turmentades. Possiblement la causa d'aquest fenomen sigui alguna micosi, ja que el garrofer és donat a patir alteracions fúngiques, oïdis i podridures diverses, propiciades, segons diuen, per la humitat pròpia del clima marítim.

Naturalment, sorgeix espontani el dubte de si l'eixida de brots amb fulles juvenils cal relacionar-la amb aquests tràngols o bé si, contràriament, són manifestacions enterament normals. Ens inclinem a creure el primer supòsit, que es tracti de fulles eixides de gemmes desvetllades per la pèrdua massiva de gemmes afectades per algun micopatogen.

☰

Els nomofil·les són les fulles normals d'una planta. Les presentem breument, perquè això pot ajudar, per comparativa, a veure'n millor les diferències. La fulla del garrofer és composta, paripinnada, és a dir, amb els folíols disposats a banda i banda del nervi (pinnats) i en nombre parell, perquè no hi ha cap folíol a l'àpex.

Pel que fa al nombre de folíols, hi ha poca constància, perquè va d'un a cinc o sis parells, si bé les fulles més abundants són de 3-5 parells.

Els folíols són més o menys el·líptics, glabres, de marge enter, peciolulats i articulats. Làmina lluent, habitualment ondulada. Nervis pinnats. El color és variable, segons la varietat, però solen ser d'un verd tirant a fosc.

Asterolecanium fimbriatum Fonscolombe, hoste d' Hedera helix L.

Vam trobar una heura, damunt d'un bonic bloc de roca, amb tot d'inflors tuberoses als pecíols, de color verd clar. Vam prendre'n una sèrie d'imatges, sense saber-ne encara, aleshores, el causant.
La consulta d'un article que ressenyarem més avall ens ha permès saber que la causa és un petit hemípter cecidògen. Més tard, quan vam examinar-ne les mostres, vam trobar-ne dos exemplars, un de sec i foradat i un altre de probablement viu; la reserva es deu a que aquests animalons exhibeixen un tal estatisme, propi d'una mòmia, que no susciten gota de seguretat sobre la seva hipotètica qualitat avivada.

☰

El lloc. Al llindar meridional del Moianès, a prop del coll de Poses (el Moiànes), a l'obaga del serrat del Maset, on hi ha la casa del mateix nom. Boscos mixtos submediterranis i pastures. Pineda de pi roig amb grèvol i heura.

☰

Vam trobar notícies d'aquesta agalla en aquest article: 'Estudi de les gales de la col·lecció Vilarrúbia', publicat al butlletí de la ICHN (81, 2017). S'hi recull una imatge a la figura 13, lletra B.

No hi consten dades de l'hemípter.

☰

A la xarxa s'hi pot trobar una curiosa monografia, dedicada als hemípters del gènere Asterolecanium:

• 'A Classification of the Scale Insect Genus Asterolecanium'. Louise M. Russell. United State Department of Agriculture. Washington D.C. November 1941.

Fecunditat clandestina (clistogàmia) en Amelichloa caudata (Trin.) Arriaga & Barkworth

Vam tractar aquest tema en un article dedicat a aquesta poàcia neotropical: 'Amelichloa caudata (Trin.) Arriaga & Barkworth a la ribera del Besòs i del Mogent', publicat a la revista 'Miconia', editada per l'amic Josep Nuet.

Ens decidim a tornar sobre aquest punt perquè és molt bonic, no gaire conegut i, sobretot, no gens documentat, precisament degut a la clandestinitat del fenomen. I això que de poàcies clistògames n'hi ha un cabàs; però cal furonejar una mica per a veure-ho.

☰

Amelichloa caudata (Trin.) Arriaga & Barkworth. Neotropical allochtonous. Cleistogamy. Clandestine fertility. Abundant hidden seeds. Cauline axillary seeds. Basilar axillary seeds. Spikelets fitted.

☰

Hem tingut l'oportunitat, a més, de trobar algun exemple de notable fecunditat -tres panícules en un peu- i per això ho hem titulat així, en comptes de titular 'reproducció clandestina', que és pròpiament el que significa la clistogàmia, reproducció d'una flor tancada o oculta. De manera que, pel que fa a imatges, no hem fet cap manlleu d'enlloc i totes les d'aquesta entrada són inèdites.

D'altra banda, aquesta estipa forruda ja ha merescut abans algunes notes en aquest espai, de manera que convidem al lector amistós a comprovar-ho, mitjançant el cercador o les etiquetes.

☰

©️ Romà Rigol 

Nomenclatura. Aquest punt, un xic carregós, l'hem vist ja altres cops, però el refresquem per a qui no estigui al cas. Si reportem aquesta estipa amb el nom Amelichloa no és res més que una pura convenció, com qualsevol altra. I potser perquè sembla que ja és general, o gairebé, el criteri que és prou admesa i fonamentada la segregació del gènere Stipa; Aymerich i Sáez també recullen el nom de les agrostòlogues americanes, en el seu actualitzat i valuós catàleg de plantes al·lòctones (vegeu-ne l'enllaç al capítol 'Marginalitat i documentació').

Finalment, també C. Romero li dona prioritat a aquest nom, en el seu magnífic catàleg sistemàtic 'Las gramíneas de la Península Ibérica e Islas Baleares'.

☰

El lloc. Marge de camí, molt a prop del torrent de Can Salvi i de Can Jaume Magre, a l'espai rural de Gallecs (el Vallès Occidental). Marginalitat clarament suggeridora. Vegeu-ne detalls al nostre article.

☰

Fenologia. Les mates d'aquesta tofuda estipa es troben ara en plena represa de l'activitat vegetativa, quan algunes encara duen les restes de les inflorescències de l'any i, tot i que molt escasses, algunes cariopsis encara pengen de les panícules seques.

Pinus pinea L.: pinetons forruts amb parafil·les

Veurem avui una sèrie de pins joves, de l'espècie P. pinea L. Alguns d'aquests pins tenen una faisó curiosa, molt forruda. L'aspecte peculiar d'aquests pinetons és degut a unes fulles especials, juvenils o primordials, però en algun cas hi plana, a més, la sospita d'un hàbit motivat per alguna mena de tràngol. Amb el títol d'aquest capítol ja hi hem volgut expressar aquesta borrosa combinació d'aspectes.

De manera que en aquest capítol hi veurem, principalment, el tema de les fulles primordials en P. pinea, i, més secundàriament, l'aspecte tofut d'alguns exemplars i algunes implicacions possibles, els possibles fonaments ecològics o mesològics, uns de caire físic i un altre de caire orgànic o morbós. Al capdavall, entre la morbiditat i la normalitat no hi ha sinó un trànsit gradual, potser insensible.

Aquests peculiars pinetons els vam veure a l'espai agrari de Gallecs, no gaire lluny del mas de Can Jaume Magre, a l'entorn d'unes clotes que hi ha a llevant d'aquesta casa. Es tracta d'una àrea agrícola amb tot de llucs d'haver estat degradada, en d'altres temps. Potser per això hi ha unes pinedes jovençanes de pi blanc de restauració, possiblement plantades per a evitar una erosió excessiva. A l'entorn dels camps i de les pinedes hi ha alguns pins pinyers P. pinea; amb la seva verda, alterosa i tofuda capça, termenegen artísticament el paisatge. És un tret emblemàtic del paisatge del Vallès.

Exposem el tema de forma epigràfica:

1. Les fulles dels pins i la successió foliar
2. Les fulles primordials dels pins pinyers joves
3. La influència dels factors ambientals físics
4. El nanisme causat per fitoplasmes

☰

1. Les fulles dels pins i la successió foliar. Hem vist, en diverses publicacions, reproduccions manllevades d'il·lustracions del clàssic tractat de botànica sistemàtica de Richard Wettstein. Aquesta l'hem presa del tractat de botànica de Gola-Negri-Capelletti.

Hi veiem les tres classes de fulles vegetatives d'un ramell de P. insignis: els embriofil·les (cot., cotilèdons o fulles cotiledonars), les fulles primordials (b) i, ixent de la seva axil·la, els braquiblasts portadors dels nomofil·les (k).

Aquest tema el vam tractar, de forma prou esplaiosa, al capítol 'Sobre les pinyes i els brots de Pinus halepensis'. Hi remetem al lector interessat, però en fem ara un petit resum.

1. Embriofil·les, fulles embrionàries o cotiledonars
2. Parafil·les o fulles primordials
3. Catafil·les o fulletes esquamoses
4. Nomofil·les o fulles normals

Que sapiguem, els pins fan quatre menes de filomes: els embriofil·les (cotilèdons o fulles cotiledonars); les anomenades fulles primordials (1), fulletes més curtes que els nomofil·les, isolades, no pas aparionades ni inserides al dedins d'un breu cartutx membranós, com fan les acícules normals; els catafil·les, fulletes esquamoses, decídues de la part exserta, escampades pel macroblast, isolades en uns trams, acompanyant els braquiblasts en d'altres i emparant les gemmes dels estròbils masculins en els brots generatius; i les normals -nomofil·les-, aplegades dins d'una petita beina membranosa, formada per una sèrie de catafil·les en bona part encavalcats, semblants a les voltes d'un embenat. 

Aquestes fulles primordials, que nosaltres anomenem parafil·les (vegeu el capítol enllaçat), són pròpies dels pinetons d'un o dos anys, però, pel que hem vist, també es fan a la part baixa dels successius macroblasts de pins joves de més edat, de 8, 10, 12 o més anys, en imatge evocadora, un cop més, del lema, tan present en fitologia morfològica, la part s'assembla al tot.

Sobre l'indument d'Holcus lanatus L.

És pilós Holcus lanatus? Un amic amb una notable capacitat d'obervació ens ho va fer notar: Holcus lanatus sense pèls? Bé, en realitat els exemplars observats no eren pas glabres o no ho eren del tot; però sí que eren finament glabrescents a la part superior. Tot seguit mostrem una petita galeria per a il·lustrar l'indument d'aquesta gramínia certament pelosa, amb el benentès, ja puntualitzat altres cops, que no il·lustrem tàxons, sinó les plantes trobades, en aquest cas a la riba de la riera de les Llosses (el Ripollès).

≡

Holcus lanatus L. és una planta de prats humits, prats de sega, vorals frescos, regalls, ribatges, etc. Les glumes són d'una tal blancor que, en el cas que s'apleguin diversos peus d'aquesta gramínia, arriben a fer taques blanques ben vistents i contrastades, sobretot si, com sol ser habitual, es fan en un entorn d'intensa verdor.