Esperant el mecànic

Esperàvem que arribés el mecànic. L'afectat per l'insadollable i desvetllat cuc de la fitofília pot trobar, en el lloc més inversemblant, oportuna ocasió per a desbridar la seva febrosa, bullent, com cassola en forn, afecció.

Ens van cridar l'atenció dues plantes, però no pas per ser cridaneres o tenir res d'exuberant. Era, més aviat, un espars escamot de plantes magristones i descolorides, arrelades a la junta del paviment i amorrades a un piló.

No són poques les plantes al·lòctones que basteixen el seu clos en aquests espais tan marginals, vivint, molt sòbriament, a compte d'unes engrunalles avorades i d'unes pixarades recurrents.
≡

Quasi sense competència. Això sí, tal com exposava J. Vigo, al seu antològic 'L'alta muntanya catalana. Flora i vegetació', en aquest cas referint-se, si ho recordem bé, a les plantes de les roques, aquestes plantes ruderals es troben estàlvies, si més no, de la pressió d'altres per festejar l'escanyat i sollat espai que ocupen. A major marginalitat, doncs, menor competència.

≡

Stipa papposa Ness. Herba gràcil, amb fruits acompanyats d'una borra plomallosa fina, molt característica, suficient per a reconèixer-la, a bell ull.

Havent dedicat força espai, en d'altres capítols, a aquesta gramínia, no cal insistir-hi més. El lector interessat trobarà informació en el cercador o les etiquetes d'aquest blog. Només dues coses: que forma part de les estipes americanes que associem al Vallès i hipotèticament al tèxtil; i que caldrà veure a quin gènere anirà a raure, a criteri dels editors de 'Flora Iberica', quan es publiqui el volum de les poàcies, perquè el gènere Stipa és un gran armari que els taxònoms utilitzen, grapegen i magregen segons el lluc propi de cadascú.

≡

Euphorbia serpens Kunth (= Chamaesyce serpens  [Kunth] Small). Anual, rèptil, carnoseta, abundosament gemmífera, facultativament radicant, esblaimada, entre fumosa i rosadenca, aquesta lleterola repent és originària d'Amèrica tropical. És una planteta de tons críptics plenament adscrita al que els botànics anomenen flora viària i de paviments, ambient força restrictiu que han festejat i colonitzat, a més d'aquesta, altres lletereses.
≡
Euphorbia serpens és característic de l'aliança Eleusinion indicae Leonard, sintàxon que aplega les comunitats dels paviments de les regions tropicals i subtropicals.
En el següent retall, del 'Checklist' de Salvador Rivas (nota), hi podeu veure les equivalències nomenclaturals d'aquest sintàxon, tal com les presenta aquest autor.

©️ Itinera Geobotanica 14: 5-341 (2001)

≡

Més detalls. Li dedicarem un capítol a banda, on hi recollirem alguns detalls anatòmics d'aquesta planta que, a pesar de la modesta talla i de la pobresa de l'escenari que l'acull, té tot de punts interessants, bonics i atractius.

≡
(nota)
Salvador Rivas-Martínez va morir el dijous passat, dia 28, als 85 anys. Doctor en farmàcia, llicenciat en ciències biològiques i catedràtic de botànica en dues universitats, a Barcelona i Madrid, Rivas-Martínez és una figura eminent de la botànica espanyola moderna.

≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

La capsella i les llavors de Scrophularia nodosa L.

Scrophularia nodosa L. és una planta de ribatges, vernedes (al. Alno-Padion) i altres boscos humits o molt humits. Les florelles tenen forma de truc. El lòbul superior fa una mena de cofa negrenca molt curiosa i característica.

≡
Tipus de fruit. Càpsula seca dehiscent, bicarpel·lar, bilocular i pluriseminal. Dehiscència septicida i septífraga.
≡

Són moltes, oi?, les plantes que fan capselles que en madurar es baden parcialment i deixen a mercè de l'ambient tot de petites o minúscules llavoretes. Tot plegat conforme a una norma força general: si les llavoretes són menudes solen ser nombroses; són més grosses quan són escasses o solitàries.

I en veuríem un altre, de tret força present: quan les llavoretes són petites o minúscules, el mecanisme que permet el lliurament a l'ambient sovint és de tal manera que l'amollada no és sobtosa, sinó que va fent-se amb l'arbitri del brandar de la planta, com el balandreig d'un salpasser, a caprici del lluc del buf.

Suposem que aquest sistema es produeix en capselles parcialment obertes o esqueixades, a la part de dalt. Creiem que això és el que passa en Scrophularia nodosa L.

≡

Els fruitets verds, semblants a una llimona, van progressivament perdent color i saba, fins a endurir-se completament. En el procés de maduració es va marcant el solc de la juntura carpel·lar fins que, finalment, la càpsula becuda s'esquinça una mica per dalt i els dos carpels se separen parcialment.
Observeu-hi la posició lateral o inclinada del ram fruitat, disposat de manera adient per a facilitar l'amollada de les llavors. En realitat l'aplec és més complex, paniculiforme, amb els fruitets encarats en diverses direccions, però sobretot al defora de l'eix de la planta.
≡

Dehiscència septicida. Es tracta de dos carpels tancats i units per la cara ventral, de manera que la mera dehiscència septicida -mort del septe o envanet- no faria sinó separar-los, els carpels, però mantenint cadascun la seva integritat i, per tant, guardant empresonades les llavoretes, al seu dedins.

Dipsacus pilosus L.

Una planta a bell ull. Avui veurem una galeria d'imatges d'aquesta grossa dipsacàcia. La triem amb un criteri més aviat arbitrari: fins ara mai no l'havíem vista. No fem sinó unes notes sobre les fotos d'uns amics. Nosaltres ja havíem desat la càmera. I quan la vam trobar ens van distreure massa, precisament, els tombs del moment de la determinació.
D'aquesta planta destaquen, a més de la talla i el gran fullatge, l'indument heteròtric (1), els aculèols -petites fibles- i tots els detalls dels capítols, en especial les bràctees eriçades de setes, així com les bractèoles, agudes i amb tot de denticles al marge.

Lloc: terrassa fluvial de la vall de les Llosses (el Ripollès), fora del terme, a prop del conflent amb el Ter. Ambient de ribera antropitzada, una mica ruderal.

≡

Herba grossa, exuberant, de vistent dreturança i bona talla, d'uns 170 cm d'alçària, amb grans pampes esteses a tot el volt. Fulles oposades, amb llargs brancs florals axil·lars, tret típic de la família.

≡

Inflorescència capituliforme o globosa, amb bràctees lanceolades, una mica deflexes, proveïdes de moltes setes enravenades, divergents; bractèoles punxegudes (2), com una daga, de color porpra pujat, també setuloses; peduncle setós i angulós. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

≡

Antesi. Destaquen els 4 estams exserts, amb les anteres aparentment versàtils i dorsifixes. Observeu-hi la disposició radiada de les florelles. Hi ha semblança evident amb el capítol de les asteràcies, però el parentiu és més estret amb les valerianes i les caprifoliàcies. Fotografia: ©️ Jordi Cebrián.

≡

I els estigmes? Sembla que en la família hi predomina la proteràndria, de manera que l'expressió del gineceu és posterior.

Les obagues de la Tolosa i el Geranio-Fagetum (1)

Introducció geogràfica. Al sud  de la vila de Ripoll el riu Ter recull, per la pinta de la dreta, les aigües de la vall de les Llosses.
La vall de les Llosses és un passadís natural que connecta tot un rosari de dilatacions bellament terraplenades, mercès als dipòsits de sediments gratats a les muntanyes. Fora del passadís que acull la parròquia de les Llosses i tot un seguit de molins i cases escampades, situades, sobretot, als conflents dels torrents laterals i la riera mestra, on el caramull de materials acotxats és més gras, la resta de la regió és molt muntanyosa, curulla de puigs que ronden els 950 m i guardada per tot de serres emboscades que presideixen la regió, com ara la de Matamala (1363 m), al nord, la de Santa Margarida de Vinyoles (1208 m) i la de Sovelles (1046 m), al sud.
Entre els puigs més alterosos destaquen el Cornedor, de 1229 m, l'Aliguer, de 1068 m, el d'Arquers, de 1244 m, i el del Catllar, de 1112 m.
≡

Un lluc de la vegetació. Alguns aspectes resulten molt cridaners, especialment la importància que hi té l'exposició i la peculiar personalitat del substrat.
Mentre que als solans i a les parts elevades hi trobem rouredes i pinedes més aviat seques -xeromesòfiles-, de roure martinenc (1) i de pi roig, a les parts baixes de les obagues i als fondals hi ha boscos mesòfils amb elements higròfils, fagedes, avellanoses i boscos mixtos de caducifolis.
≡

Foscor i sòls nutritius. Aquests espais es caracteritzen per ser molt ombrívols -els puigs elevats els mantenen en ombra permanent- i tenir sòls grassos, rics en humus i en nutrients, que es mantenen gairebé sempre humits.
Sobre aquesta capacitat del sòl per a retenir humitat, cal considerar l'efecte de la combinació de diferents roques sedimentàries: les partícules més fines, de les argiles i les margues, retenen l'aigua amb avidesa, però la fracció arenosa dels gresos té la qualitat d'esponjar el sòl i permetre la infiltració de l'aigua. Possiblement sigui aquest fecund maridatge el que sostingui les fagedes eutròfiques del Scillo-Fagetum del Vidranès.

El fruit de Chaerophyllum aureum L.

La temàtica concreta d'aquest capítol és el fruit de Chaerophyllum aureum L. Oferim diverses visions de l'aqueni i alguns detalls morfològics, un cop fetes, prèviament, una breu introducció de la planta i una altra de caràcter general, no tan breu, sobre el fruit de les umbel·líferes Umbelliferae.

≡

La cominassa Chaerophyllum aureum L. és una planta aromàtica, de fulla molt retallada, que fa nombrosos poms de flors blanques, més tard convertides en aquenis llargueruts, en forma de fus, acompanyats, al nivell de la base dels radis, d'un verticil de filaments molt característics, evocadors d'una gorgera de puntes.

És una planta de riberals, vorades forestals humides i prats de dall, pròpia, a casa nostra, dels Pirineus i de les comarques orientals humides.

Els exemplars que il·lustren aquest capítol són de la ribera de la riera de Vallfogona (el Ripollès), lloc que va merèixer un grassó capítol en aquest espai.
≡

El cremocarpi (1) de les umbel·líferes (terminologia botànica: cremocarpi; diaqueni; carpòfor; mericarpi; esquizocarpi; costa; val·lècula; vita; estilopodi). El gineceu de les umbel·líferes Umbelliferae consta d'un ovari ínfer format per dos carpels -bicarpel·lar- concrescents, cadascun amb un sol lòcul o cavitat i un sol primordi seminal -monosperm. La parella de carpels es converteix, en la fructificació, en una parella d'aquenis -diaqueni- que, arribats a la maduresa i deshidratació, solen separar-se una mica o dues miques, tot mostrant el curiós mecanisme que els agermana, un pedicle que s'esbranca en dues rametes, anomenat carpòfor.

L'estructura dels aquenis o mericarpis (2) és interessant i força curiosa. L'embrió és molt petitó i es troba suspès al capdamunt del mericarpi, embolcat per la part més voluminosa del fruit, l'endosperma; l'endosperma està embolcat pel pericarpi, embolcall normalment força magre que porta unes prominències longitudinals, de morfologia variable, anomenades costes; alternen amb les costes uns solcs més o menys enfondits, els espais intercostals, anomenats val·lècules, o sigui valletes. 

Hi ha també uns tubs o canals de coloració pujada, d'un verd courenc o brunenc molt intens, com d'alga fresca, anomenats vites, normalment situats a les valletes, o bé aparionats amb les costes. 

Les vites són canals o llums emplenats de sucs resinosos aromàtics i olis essencials, segregats i vessats per les cèl·lules que conformen aquests canals o llums.

Els mericarpis són dorsiventrals; s'uneixen per la cara comissural, que és més o menys plana, mentre que el dors sol ser més o menys convex o bombat, de vegades quasi pla.
Al capdamunt del diaqueni hi ha una mena de pedestal en forma de tronc de con. És la base de l'estil o estilopodi, confusionada amb el disc nectarífer (3). Damunt de l'estilopodi hi ha la parella d'estils.

≡

Un exemple: mericarpi i vites. A dalt, mericarpi d'Angelica sylvestris L., amb tres costes molt prominents i, arraulides en els solcs -espais intercostals o val·lècules-, les línies fosques de les vites. A la segona fotografia, detall de les vites.
≡

La infructescència de les umbel·líferes o apiàcies consta d'un esbrancament múltiple verticil·lat i rèpliques de la mateixa mena, al capdamunt de cada radi. El verticil principal és la umbel·la i els secundaris són les umbèl·lules.

Carex flacca Schreber fruitat

Veurem les espigues fruitades d'aquest càrex, els utricles i els aquenis, havent donat, prèviament, una ullada a l'hàbit i a l'ambient on van ser trobades i observades aquestes plantes.
≡
Aquest càrex glauc o mansegueta (1) és força vistent, tant per les espigues i bràctees com pel manat de fulles; les espigues són densiflores i els utricles relativament gruixuts, d'aspecte més aviat botit i rabassut, perquè són motxos, no tenen bec, i tampoc les glumes no tenen la punta gaire llarga.
≡
Pel que fa als detalls dels fruits, cal tenir en compte que és una planta variable. D'aquesta variabilitat en dona bona fe el redactat de l'article de 'Flora Iberica'. Cal tenir-ho en compte, perquè, com hem dit altres cops, en aquest espai no hi descrivim tàxons, sinó plantes.
≡

Espiguetes masculines llarguerudes, eixutes i grisenques, amb aspecte de muda de colobra. Espigues femenines fruitades més o menys cilíndriques, densiflores, una mica pengívoles, pedicel·lades, depassades per les bràctees.
≡

L'ambient. La imatge ens serveix per il·lustrar l'espai i l'entorn d'aquests càrexs glaucs. Es tracta d'una clariana d'alzinar amb pins, amb tots els senyals de la maquinària emprada per al desembosc dels arbres tallats. Però cal afegir que és un bosc de raiguer, amb sòls profunds i capaços de retenir força humitat.