Carex flacca Schreber fruitat

Veurem les espigues fruitades d'aquest càrex, els utricles i els aquenis, havent donat, prèviament, una ullada a l'hàbit i a l'ambient on van ser trobades i observades aquestes plantes.
≡
Aquest càrex glauc o mansegueta (1) és força vistent, tant per les espigues i bràctees com pel manat de fulles; les espigues són densiflores i els utricles relativament gruixuts, d'aspecte més aviat botit i rabassut, perquè són motxos, no tenen bec, i tampoc les glumes no tenen la punta gaire llarga.
≡
Pel que fa als detalls dels fruits, cal tenir en compte que és una planta variable. D'aquesta variabilitat en dona bona fe el redactat de l'article de 'Flora Iberica'. Cal tenir-ho en compte, perquè, com hem dit altres cops, en aquest espai no hi descrivim tàxons, sinó plantes.
≡

Espiguetes masculines llarguerudes, eixutes i grisenques, amb aspecte de muda de colobra. Espigues femenines fruitades més o menys cilíndriques, densiflores, una mica pengívoles, pedicel·lades, depassades per les bràctees.
≡

L'ambient. La imatge ens serveix per il·lustrar l'espai i l'entorn d'aquests càrexs glaucs. Es tracta d'una clariana d'alzinar amb pins, amb tots els senyals de la maquinària emprada per al desembosc dels arbres tallats. Però cal afegir que és un bosc de raiguer, amb sòls profunds i capaços de retenir força humitat.
Tal com hem suggerit en d'altres llocs, per exemple en l'entrada dedicada a l'arítjol, en aquesta mena d'espais intervinguts les plantes rizomatoses poden, finalitzada la treta de fusta, rellucar vigorosament. Carex flacca fa rizomes i, segons es diu, asegura su supervivencia con una vigorosa reproducción vegetativa (2).
Observeu-hi la gruixària de les espigues fruitades, la talla de les bràctees, la beina glauca, etc.
≡

Espigues superiors no pengívoles, amb alguns utricles ja caiguts.
≡

Visió de detall que ens permet veure les espigues amb abundants fruits, relativament gruixuts, coberts en part per les glumes escarioses (3). Planta engrapada per un peu d'arítjol.
≡

Diversos peus agrupats, amb les fulles aplegades en feixos, les inferiors esteses, probablement tots connectats sota terra, per rizomes (4).
≡

Les glumes són fosques, negrenques, fora de la vora, que és escariosa, i del nervi mitjà, que és blanquinós, força gruixut, exsert, acabat en punta -cuspidat- i molt finament escàbrid. Utricles de color beix, però sembla que es tracta d'un dels punts que presenten variacions.
≡

Superfície de la bossella o utricle molt fina i regularment espurnada de minúscules papil·les que, mirades amb atenció, presenten un ullet central. L'àpex de l'utricle té forma de tabalet; és truncat.
≡

Aquenis petits i dolents. D'utricles galtaxuclats se'n veuen molts. Es tracta de fruits que duen aquenis petits, no del tot formats, un tret que, segons llegim a 'Flora Iberica', és característic del càrex glauc.
La imatge permet veure les espinetes agudes situades a les vores, possiblement corresponents a les juntures carpel·lars.
≡

Els aquenis són trígons -tres cares- i també presenten variacions: bruns o grisencs, entelats; de talla variable; uns són quasi siconiformes, d'altres s'assemblen a una faja, etc. Tenen els cantells sobresortints, destacats, més clarets de color.
≡

Nervi de la gluma excurrent (5), amb rastellera fina de denticles antrorsos -tirats cap a dalt.
≡

L'aqueni presenta una capa externa molt fina, una mena de tel amb estructura de bresca (6). Pel que hem observat, sembla que aquest tel s'absorbeix quan l'aqueni és del tot madur i aleshores es veu ben bru; si l'estructura del tel es manté sencera i sense claps, l'aqueni es veu grisenc, quasi argentí.
≡
Notes
(1) Sobre aquests noms, recollits per Masclans i Laguna, vegeu 'Noms de plantes'.
(2) Vegeu-ne la nota, a peu d'article, a 'Flora Iberica'.
(3) En les espigues observades vam veure utricles depassats, una mica, per les glumes, juntament amb d'altres que, contràriament, eren un punt més llargs. Potser la retracció de les glumes es produeix quan s'assoleix la plena deshidratació del conjunt. Les plantes són matèria viva que obliga als redactors de les flores, quan volen afinar, a introduïr tot de puntualitzacions condicionals.
(4) Els càrexs són herbes perennes. Pel que fa a la tipificació biotípica, el càrex glauc consta, a la nostra 'Flora dels PPCC', com a hemicriptòfit cespitós o, entre parèntesi, geòfit rizomatós.
(5) Amb aquest terme volem indicar que depassa els límits de la làmina de la gluma, però potser és un mot més propi de la briologia.
(6) Recorda el pericarpi membranós d'alguns fruits de Chenopodium.
≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol