Quercus cerris L (i 3): la citació del Vallès

En el darrer capítol dedicat a aquest roure (1) ens limitarem a citar els roures trobats i a portar algunes informacions corològiques.
Quan vam saber que aquests roures s'havien plantat per error vam pensar que la seva presència deixava de tenir interès. Però ben mirat cal considerar que aquest petit grup de roures turcs es troben ara integrats en un ambient de tipus seminatural i, per tant, convé deixar-ne constància, com un element més del catàleg de la flora dels Països Catalans.

També és interessant comptar amb la seva possible ascendència en exemplars híbrids. Quercus cerris L. s'hibrida amb Quercus suber L., els dos del subgènere cerris (2).

Consignem la citació de manera convencional, incloent-hi la matrícula dels plecs dipositats a l’Institut Botànic de Barcelona; farem un esbós introductori del lloc i del tipus de vegetació; reportarem la informació que coneixem sobre la presència d’aquesta espècie a la península ibèrica i apuntarem l’estatus que li correspon al nostre país.
≡
Quercus cerris L. al Vallès (Catalunya)

Es van trobar, en un barrancó del voltant del santuari de la Salut (Sabadell. Vallès Occidental), uns roures amb trets clarament diferenciats dels que solem trobar al nostre país. Són sis roures, quatre de l’espècie Quercus cerris L., de capça i fullatge molt característics.
≡
Turkey oak Quercus cerris L. in El Vallès (Catalonia)
Several oaks were found in a ravine nearby the La Salut sanctuary (Sabadell, Vallès Occidental), with some clearly different features from those we used to see in our region. There are six oaks, four of which belong to the Quercus cerris species, with a characteristic top and foliage.
This reference has been consigned in a conventional way. We include a preliminary resume about the location and the type of vegetation. We will continue with all the information known about the turkey oak’s populations in the Iberian peninsula.

≡

≡
Quercus cerris L.
Barrancó tributari del torrent de Canyameres, al nord-est del santuari de la Mare de Déu de la Salut. Sabadell (El Vallès Occidental). 185 m. UTM 31TDG20. Bardissa arbrada amb Ulmus, Celtis, Populus, etc. 4.6.2019. Leg. et det. Romà Rigol. Dipositats tres plecs a l’Institut Botànic de Barcelona. Matrícula: BC-928371. 

≡

Situació i tipus de vegetació 

Barrancó sense circulació superficial, cobert per una densa bardissa arbrada, amb Ulmus, Celtis, Populus, etc. Els roures no es troben gaire lluny del punt d’unió del sotet amb el torrent de Canyameres, que pren més avall el nom del llogarret de Santiga, al molt difús interfluvi de la riba dreta del Besòs i l’esquerra del Ripoll.

Les flors caliptriformes de Vitis sp.

Parada de ceps de la varietat macabeu, ara en plena floració. Guardiola de Font-Rubí. Alt Penedès. 24.5.20. ©️ Jordi Raventós (1).
▤

Era un dels temes previstos per aquesta primavera, veure les flors d'alguna varietat de vinya. Certament recollim avui el tema i el fenomen peculiar que el caracteritza, ben curiós, però, donades les circumstàncies de restricció dels desplaçaments, ho fem examinant la vinya d'una tanca de la ciutat, no la d'una parada de ceps, com hauríem preferit.
▤
Una flor que es treu el barret. Ara ja no, però el primer cop que vam veure'l, aquest funcionament invertit de la corol·la de la flor de la vinya, ens va fer certa impressió. Perquè no sabíem que també en això, que les flors actinomorfes s'obren desplegant-se i resten agafades per baix, hi haguessin excepcions.
Les flors de la vinya no s'obren així, al contrari: s'obren per baix i es mantenen íntegres i coherents per dalt. És el detall concret que veurem en aquesta conversa d'avui, de manera que no hi ha motiu per esplaiar-nos en excés. Fora d'una introducció preliminar que ens farà de catifa vermella.
▤

Panícules de florelles verdenques. Llargues inflorescències paniculiformes, amb panícules recompostes de flors menudes, inconspícues, verdenques, només il·luminades per les anteres blanquinoses de les flors ja descofades.
▤

Parra de tanca en flor. El botànic Emili Laguna ha tingut la gentilesa de comentar les fotografies trameses (2). Les imatges de detall de les flors s'han fet de mostres col·lectades d'aquesta parra. Són del 12 i del 20 d'aquest mes.
▤
Introducció. En les flors acolorides la corol·la fa la funció de reclam, de crida visual. Un cop pol·linitzada la flor, la corol·la se sol mustigar i caure. Hi ha flors que perden la corol·la molt aviat; potser en realitat han deixat de fer aquesta funció vexil·lar. Es diu que són flors caduques.
En les flors que fan corol·la poc o no gens vistosa, aquesta no fa aquella funció de crida -funció que potser recau en el nèctar o el perfum-, però segueixen fent-ne una d'important: embolcar i protegir l'interior abans de la desclosa -antesi.

Hordeetum leporini: un prat dens de margall bord

Stellarietea mediae (=Ruderali-secalietea) és el nom d'un gran sintàxon (1) que comprèn totes les comunitats vegetals de plantes ruderals i arvenses (2). El recull d'avui és de plantes ruderals. Com sabeu, hi ha una flora associada als espais periurbans o d'urbanització incompleta, especialment dels vorals i marges incults.

Són plantes nitròfiles, que s'agraden de la sobrecàrrega de romanalles orgàniques d'aquests espais. Moltes també manifesten un fort caràcter oportunista, que els habilita per a ocupar a pressa feta qualsevol espai abandonat, tant si és magre o gras el romanent de terra que les ha de sustentar.
▤

Plantes comodí. Fins i tot un simple observador pot veure que una part important dels components de les comunitats de plantes ruderals apareix regularment en aquests ambients. Així doncs, no són característiques de cap associació concreta, sinó dels sintàxons superiors que apleguen les diferents associacions ruderals i arvenses. Tenen un ampli espectre de tolerància en esguard dels factors mesològics, la humitat o eixutesa del sòl, la remoció, la compacitat o la càrrega de residus diversos.

Aquests col·lectius destaquen per la presència habitual d'una sèrie de plantes fidels o constants, d'ampli espectre -valència- ecològic.

A l'espai observat hi són molt abundants, de les gramínies, Hordeum murinum subsp. leporinum, Piptatherum miliaceum, Koeleria phleoides, Arundo donax, Bromus hordeaceus i Avena barbata; Echium vulgare i Borago officinalis, de les boraginàcies; Hirchsfeldia incana, de les crucíferes; Sonchus oleraceus i S. tenerrinus, Anacyclus clavatus, Sylibum marianum, Calendula arvensis i Galactites tomentosa, de les compostes; Rumex pulcher i R. longifolius, de les poligonàcies; Plantago lanceolata i P. coronopus, de les plantaginàcies.
▤

De l'agre al ciment. Plantes com Calendula arvensis, Lepidium draba, Erodium malacoides o Sonchus oleraceus, per exemple, són habituals en moltes comunitats, tant arvenses com ruderals (3).

Euphyllura olivina Costa en rapa d'olivera

Les llenyoses cultivades porten associada una variada fauna d'insectes que estableixen complexes xarxes biològiques.

Hi ha els insectes que delmen les collites i, estretament relacionats amb ells, els que se n'alimenten i n'exerceixen un cert control natural.
Per a fer-nos-en càrrec serà bo de consignar unes simples dades de l'article que ja vam recomanar a l'anterior entrada:
'Polinizadores potenciales del olivo en Jaén'.
Els autors del text diuen que un estudiós va comptar 116 espècies d'insectes i 30 d'àcars que infesten les oliveres del mediterrani. I caldria afegir-hi els associats, paràsits, predadors, etc.
On nosaltres hi veiem un arbre, una alzina, un om... hi ha una monumental enciclopèdia vivent. I no sols a la capça.
▤
Euphyllura olivina Costa és un insecte de l'ordre dels homòpters (Homoptera), també considerat com un grup dins de l'ordre dels hemípters (Hemiptera), de la família dels psíl·lids (Psyllidae). Fa la fila d'una petita cigala pàl·lida, d'uns 2 mm de llarg tan sols, amb les ales confluents al dors, fent com la careneta d'una teulada.

L'insecte de la fotografia el vam localitzar mentre examinàvem les rapes de l'olivera. Llegim que aquest hemípter no causa danys de gran rellevància en la productivitat de l'arbre. És un xuclador de saba que en estat larvari produeix el 'cotonet de l'olivera', possiblement com a abrigall per evitar solcoure's. A més, deixa una melassa residual que, com sabeu i és molt general, és niu apropiat per a la proliferació d'aquells fongs que deixen taques negres a les fulles, força presents, per exemple, a les fulles de llorer.
▤
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Flors d'olivera Olea europaea L.

En el capítol d'avui hi veurem la flor de l'olivera, com s'apleguen les flors a l'arbre i com són aquestes florelles pàl·lides, discretes i suaument perfumades.

Han estat observades i fotografiades unes oliveres de jardí, del camp d'acció limitat que ens és permès.

En l'olivera hi ha una mena d'aclarida floral natural molt marcada, que fa que el percentatge de flors que arriben a fruitar sigui molt baix, de l'1/3% tan sols, segons diuen. L'observador pot veure, si no venta, la pluja de flors, blana i silent, que poc a poc va deixant el terra tot pigallat de punts blancs.

Tot i així és un arbre fecund que, quan l'arbre no té contraanyada (1), sol donar molt fruit, comptant-hi que després també hi ha aclarida en la fructificació.
▤

Andromonoècia. L'olivera de cultiu és andromonoica, fa al mateix peu flors hermafrodites i flors masculines.
Pel que fa a la distribució, ens ha semblat que en els raïmets observats hi sol tenir predomini un tipus per damunt de l'altre.
A la imatge hi veiem la flor despullada, sense la corol·la, i, a sobre, una flor masculina. La corol·la es desprèn espontàniament, en el fenomen d'aclarida o esfullament ja indicat. Com que els estams hi van inserits, a la gorja de la corol·la, el que en resta és el calze i el gineceu, que, a ben segur, es quedarà en res. La flor de dalt és masculina; la unisexualitat la deduïm perquè no hi veiem, al defora de la gorja, el caparró de l'estigma. Efectivament, les flors masculines observades no duien gineceu ni tampoc vestigi o lluc d'aquest òrgan.
▤

La inflorescència. Les flors s'apleguen al voltant d'una rapa (2) que es ramifica de forma molt ordenada i regular, talment com ho fa el fullatge, és a dir, oposada i decussada (3). Aquestes rapes són axil·lars, surten a l'aixella de les fulles.

Mentrestant, les bacores virginals s'estufen

Paradoxes majals. Com sabeu, es diu que el mes de maig és el mes de les flors. I en la cultura cristiana és el mes de la Mare de Déu. No volem pas furonejar en els múltiples enllaços entre creences i natura, motivats, probablement, pel desvetllar de la primavera.

Però ve molt a tomb perquè avui veurem unes flors virginals i no només virginals, també recloses al dedins d'un claustre que no té altre lluc de trànsit al món que una entravessada espitllera. Avancem-ho: aquesta espitllera és l'hostíol de la figa i les flors verges són les de la figuera. Francament, no podríem de cap manera trobar un millor exemple floral que pugui combinar aquesta dualitat paradoxal, majal i fortament polaritzada: virginitat i fecunditat.

Ho veurem a l'altre cap d'aquesta conversa, però sense pretendre de cap manera voler sortir del monacal claustre de l'enigma.

▤

Fruitar al maig! Per molt o poc que nosaltres estiguem atrinxerats, la natura segueix el seu curs. Tot i la curtedat de l'abast del radi d'activitat permès, limitat, pertot hi notem, en les juntures del paviment, a les esquerdes dels vells edificis, als escocells, en els arbres dels patis que, com la figuera de la fotografia, amb empenta malden per desbordar les morralles de les partions, i, sobretot, en els marges i motes dels espais periurbans, llucs manifestos de l'impetuós desvetllar primaveral de la natura. 2.5.2020.
▤

Calçem-nos. Com que això de la biologia de les figueres -a aquest arbre li escau la pluralitat- és una matèria malsegura que en qualsevol moment pot fer-se rossoladissa i llisquívola, com una pala de glaç, procurarem calçar-nos els grampons, o sigui no moure'ns pas gaire del camí bo dels punts i extrems considerats d'admissió i conformitat general.

Les llavors escassigallades de Catalpa bignonioides Walter

A molts, a ben segur, us hauran cridat l'atenció els fruits d'aquests arbres del gènere Catalpa, pel tirat i la fila que fan, quan pengen passivament de l'arbre, com si fossin ornaments. Són tan llargueruts i primets que ens recorden inevitablement el llegum d'una lleguminosa, però aquests arbres pertanyen a la família de les bignoniàcies (Bignoniaceae).

En aquesta breu conversa d'avui ens limitarem a veure les curioses llavors de Catalpa bignonioides Walter, plegades d'un carrer. Que fins ara no ens hi haguem fixat, ara ho entenem millor. Són molt discretes.
▤

Catalpa bignonioides Walter és un arbre de gran efecte ornamental, molt plantat als carrers i jardins. Tot en aquest arbre de l'est dels Estats Units d'Amèrica resulta vistent, si no exuberant. Les pampes són grans i les flors també, i s'apleguen en grans inflorescències, racemoses o paniculoides (1), còniques. El fruit és una càpsula cilíndrica, prima i llarga, pengívola, que tarda força en caure i es bada en dues valves naviculars, de color xocolata, estriades i força enterques.
▤

Com espasins. Els fruits arriben a fer pam i eixem de llarg. Penjants i amb les puntes afuades, semblen espasins amenaçants. De la mateixa família hi ha un arbre africà anomenat Arbre de les salsitxes Kigelia africana.

Sobre el disc de les taronges

Tots els que teniu llimoners o tarongers o qualsevol altre arbre de la família dels cítrics, haureu vist que al centre de la flor d'aquests arbres hi ha un disc prominent, una rodella que, a la manera d'una tarima o pedestal, dona assentament al pistil, al centre, i al feix d'estams, a tot el volt, com els radis d'una roda arrenquen del prominent nus central.
▤

Avui recuperarem alguna imatge per il·lustrar el disc de la flor del llimoner i hi afegirem les fetes a la fruita de casa, és a dir, imatges del ginòfor prominent i del disc persistent que solem trobar a la base del fruit, i dels senyals que hi deixen, bellament geomètrics, un cop els traiem.
▤

Flors de llimoner en diferents estadis de desenvolupament. A dalt, una flor encara vestida, amb totes les draperies -periant- florals. A sota d'aquesta, una altra en procés de despullament. Va perdent els pètals i també els estams, parcialment concrescents. A l'esquerra d'aquesta, una flor amb l'estil negre, totalment mustigat. I una mica per sota i a l'esquerra, una flor fecundada que ja ha perdut l'estil. Vegeu-hi, en algunes flors, el disc anul·lar o amb aparent forma de tortell, a la base dels pistil.