2 d’abril del 2020

Els pilars cofats de Sant Miquel de Gonteres

La primera notícia la vam veure al blog 'Es Porqueret des Figueral', de Julià Font, consignat a la relació de blogs d'aquest lloc. Fa dies que el sarró no es mou de lloc.
El 21 de novembre passat l'ADENC va fer una activitat de camp per a conèixer aquestes curioses formes d'erosió, amb el mestrívol guiatge d'Àngel Manuel Hernández, que també té el seu lloc en aquesta relació de blogs.

31.12.2019. Riera de Gaià. Sant Miquel de Gonteres (El Vallès Occidental). Feia fresqueta i teníem les mans balbes. Nosaltres vam cloure el 2019 amb una visita a aquesta singular riera.
Terraplenament. Al Vallès no són poques les rieres que corren enfondides pel buc d'una rasa. La solera dona bona acollença, així, a un bon solatge d'esbaldregalls deambulants, inconnexos.
Pel que fa a la vegetació, la personalitat natural del lloc ha estat pràcticament arrasada. Hi destaquen, precisament, algunes plantes invasives de les que són font de conflictes gairebé arreu, com ara la canya i el vernís del Japó. Així doncs, l'entrada d'avui n'estarà òrfena, de plantes; tot i transgredir, una mica, l'àmbit que indica el subtítol d'aquest espai, el fenomen ens sembla prou interessant per a portar-lo aquí, tractat simplement.

Com es formen els pilars cofats? El lector pot trobar al blog de Julià Font, consignat al principi, diversa documentació adient per a respondre aquesta pregunta. N'avancem un apunt. 
Cal que hi hagi sediments heterogenis, blocs de roca immersos dins de paquets de materials fins, argilosos; en determinades condicions erosives que no sabríem puntualitzar -probablement calgui que siguin suaus, com les llepades de les paletines dels arqueòlegs-, els blocs de roca protegeixen els materials que es troben per dessota i es poden arribar a individualitzar, a còpia del lent rossec de l'erosió, tot de pinacles o columnes, ben cofats, com el poema representat de Carner, diàleg teatral tan fi i enlairat com la besada de l'oreig.
Pinedes de pi blanc Pinus halepensis Mill. Aquest pi no és pas un bon exponent d'aridesa, com de vegades es diu. Sobre aquest punt, pot venir a tomb la següent citació:
"El pi blanc es fa tant en terreny calcari com silici, però necessita un bon gruix de terra i no sòl d'arena" (2)
El fenomen també es pot veure, bé que a una escala ben diferent, centimètrica, en un simple talús o marge de camí, com el de la imatge, presa a prop de Sant Pere d'Ullastre (Castellar del Vallès). Les pedretes protegeixen la terra de sota i les llepades del pas de l'aigua, incansable, van perfilant-ne, llimant-ne, rebrecs i entrecuixos. Evidentment, aquests minipilarets no poden tenir un futur gaire falaguer; per a que hi pugui haver individualització dels pilars hi deuen caldre unes condicions especials, com ara que l'arqueòleg treballi molt fi i que els sediments tinguin un bon assentament (1), per a que no hi hagi solsides anorreadores.
El material més fi, sensible a la remoció de l'aigua d'escolament, emmascara, com una salsa maionesa, el lluc de la sedimentació. Com ens hagués calgut, per a tenir llucs del batec i el bleix d'aquests sediments, comptar amb l'ajut d'algun entès, com l'esmentat a l'inici d'aquest confinat i exhumat capítol d'avui! Vam haver de conformar-nos amb llucar sense capir; però no és pas poc.

Localització, en groc, dels flautats cofats. La riera es troba a ponent de Terrassa, entre Sant Miquel de Gonteres i Viladecavalls. Font: ©️ Vissir-ICGC Institut Geogràfic i Geològic de Catalunya.

Notes
(1) En un altre lloc ja hi vam observar que en el sosteniment de marges i rases argilosos hi pot fer un paper important la cohesió mantinguda per la retenció d'humitat. Els enginyers saben que algunes solsides es produeixen després de solrajades i secades fortes (per tant, a darreres hores del dia) que provoquen la incoherència d'alguns sediments.
(2) Vegetació dels Països Catalans. Oriol de Bolòs. Aster editorial. 2001. Pàgina 159.

Sabadell
Text i fotografies:©️ Romà Rigol