5 d’abril de 2020

Un fraret descolgat: rabassoles i estils de vida

Fa tres anys justos. Va ser el 4 d'abril de 2017, quan vam observar amb una mica d'atenció un fraret (1) Orobanche LAlguns aspectes de les consultes fetes, les habituals, van resultar curiosos, perquè van revelar unes indefinicions, pel que fa al tipus biològic, no gaire habituals.

El vessant ombrívol. Les arrels són la part oculta de les plantes i de la foscor d'aquest caràcter clandestí els llibres en donen abundants llucs. Les arrels poden donar informacions valuoses sobre l'estil de vida de les plantes.
Posem-ne un exemple, el cas d' Urtica dioica L. És una planta rizomatosa, tal com ho suggereix, prou clarament, la forma d'agrupar-se les tiges. És un tret important de la seva biologia, per exemple per a poder tramuntar el període hivernal fred. Però d'aquest aspecte no se'n diu res a les flores que habitualment grapegem, ni a la majoria de fitxes sobre plantes, de les moltes que es poden consultar. Sí, arrels i tiges colgades són el vessant ombrívol de les plantes.
Una cridanera indefinició. En el cas d' Orobanche minor Sm. in Sowerby hi planen alguns dubtes, però no només d'aquesta espècie. És molt interessant veure en quins termes inicia les entrades el redactor dels articles de les espècies del gènere, a 'Flora Iberica'. D' aquest fraret hi diu: Planta probablemente anual. De moltes altres diu anual o perenne, planta que parece ser perenne, probablemente perenne, etc. Quina cara devien fer els editors, en llegir-ne els primers esborranys!
Sí, per estrany que pugui semblar, la biologia de moltes plantes, i no parlem de menudeses o rareses, no ha estat encara gaire ben estudiada.
Un fraret molt menut. Centrem-nos en l'observació del fraret de les lleguminoses de la imatge, Orobanche minor Sm. in Sowerby. És menut, li escau l'apel·latiu.
El rellotge dona idea de la talla de la planta. Hi podem distingir, de dalt a baix: la inflorescència espiciforme; la tija aèria, subescaposa, amb fulletes poc desenvolupades; la tuberositat corbada, colgada, amb fulletes esquamiformes, d'uns 10 mm o més de gruix; i el feix d'arrels horitzontals que, atretes per la crida dels exsudats d’unes altres, d’alguna planta veïna de la família de les lleguminoses, s'allarguen força, fins que aconsegueixen enganxar-s’hi (de fet, es diu que els exsudats radicals són els desencadenants de la germinació).
A la flora dels PPCC també s'hi observa la mateixa reserva o circumspecció del botànic anglès (2): 'Th. p; (G. p.)'. Per tant, teròfit o geòfit paràsit, anual o perenne. No deixa de ser curiós que sobre aquest òrgan, la tuberositat de la rabassola, a 'Flora Iberica' no s'hi digui res. Potser simplement l’autor ha volgut evitar complicacions.

Fem-ne algunes observacions:

  • Donem per bo que aquesta tuberositat és caulinar (3) i que es pot considerar una rabassola.
  • Una tuberositat així, pot ser anual o no? Moltes anuals -ho hem vist- fan arrels gruixudes, carnoses o sucoses -evidentment no llenyoses.
  • Podria tractar-se d'un pas intermedi entre l'anual de tija feble i la geòfita amb part caulinar gruixuda i enterrada, ultraanual?

Anual o bicàrpica? A la fotografia hi veiem el fraret Orobanche minor Sm., de coloració de patata o òssia, desenterrat, per tal de poder observar-lo íntegrament. Aquest fraret és molt variable, quant a les formes, i parasita plantes lleguminoses. La imatge és d'un turó de Badalona i el forcall que ha fet de gos és d’una ginesta. 
Un grup, el dels frares, força suggerent, d’herbàcies sense clorofil·la, de vida postergada, en el sentit que, a diferència dels teròfits dels terraprims, dediquen energia, primer, cas que hi hagi pluges favorables, a la formació d’una rabassola, en aquest cas en forma de gaiata, de consistència amilàcia. L'ofici de lladre pot donar molt rendiment, però...per a què aquesta reserva de nutrients? Una resposta plausible seria: si les circumstàncies –pensem en les pluges- són favorables, la planta, potser, podria fer dos esplets. Aleshores la vacil·lació expressada a l'article de 'Flora Iberica' semblaria ben oportuna: anual o no.  
Diversitat d’estils de vida. Així com hi ha anuals de vida curta, sovint de talla menuda o diminuta, particularment típiques dels terraprims argilosos, d'altres són anuals de vida llarga i d'arrels gens febles. Considerar perenne la planta que viu més d'un any -12 mesos- no és sinó una convenció. La presència o absència de lignina, en canvi, és un fet més tangible. La capacitat de pervivència d’una rabassola, sufruticosa o simplement amilàcia, com la d’aquest fraret, s’hauria de comprovar.
Anuals de tirada llarga. El tipus anual de vida llarga, posterga o allarga el cicle generatiu, la reproducció.  Un tipus habitual és el de la planta que fa el creixement vegetatiu aprofitant els períodes favorables d'hivern i primavera; passa l'estiu a compte de la productivitat hiverno-vernal, potser en estat de semilatència; i acaba el desenvolupament generatiu en el període autumnal favorable.
En aquest tipus cal tenir prou reserves per a tramuntar el llarg estiu. No és pas fàcil, però s'hi arriba quan la planta ja porta un bon període d'afermament, de més de tres mesos.
Anual o no? Considerem ara el tipus de planta anual que, com aquest fraret, ja ha florit a inicis d'abril. Podria haver germinat la tardor anterior i, donades les pluges d'aquell hivern, s'ha fet un punt grassona, ha pogut engrossir la seva rabassola. Seria una anual de 5-7 mesos. Oblidem sovint les plantes que comencen el seu cicle després de l'estiu, no a la primavera.
El que no sabem, doncs, és si aquesta rabassola mor en cloure el primer cicle o pot anar més enllà. Com podria fer-ho? Captenint-se com un geòfit: mustigant-se fins a la tardor, quan una possible nova gemma podria llucar i substituir el primer raïm.
Efectivament, no sembla pas gaire fàcil, en visió externa, poder escatir-ho, si un peu és de l'any o anterior.
El període desfavorable. Si l’estiu és l’època desfavorable, començar el cicle –germinació- a la primavera és encarar-se al possible perill; en canvi, començar-lo just després de l'estiu significa allunyar-se'n, evitar el període desfavorable.
A casa nostra, volem dir a les terres costaneres d’hivern summament morigerat, no és pas gens segur que amb la primavera comenci el bon temps.
Un exemple d’anual de cicle extra-estival. Quan, per setmana santa, veiem algunes mates de borratxa Borago officinalis L. ben altes i ufanoses, amb fulles molt grans i amples i tiges ben sucoses i refetones, contemplem un exemple típic de planta anual que germina a la tardor i durant l’hivern roman ben acotxada, engruixint una arrel potent i formant gradualment una roseta de fulles ovades, de llarg pecíol, eriçades de pèls aspres i vesiculars, tret típic de la família. Aquestes fulles sovint es troben arraulides entre altres plantes, siguin verdes o seques, de la temporada passada, una mica a l’empara, d’aquesta manera, del fred propi dels llocs oberts, més exposats.
Quan les condicions hivernals es van moderant, la planta comença a llevar unes tiges folioses que acaben coronant-se de bonics ramells de flors capbaixes, ramells que, per la forma i per estar completament eriçats de pèls d’aspecte cristal·lí, evoquen la figura d’un lluent salomó argentat, més encara quan, coberts de gotes de rosada, engalten els ajaguts i suaus raigs del sol d’hivern.
Tenim en la borratxa, doncs, un bon exemple de teròfit de tardor, hivern i primavera, de bon creixent i de cicle llarg, d’uns 6 a 8 mesos de mitjana. Veiem que en aquest tipus de creixement, si es pot parlar de tipus, és clar, la planta evita l’estació més desfavorable, l’estiu, no tant per les temperatures com per la general manca de pluges estivals, sobretot a la terra baixa.
Podríem dir que les herbes s'han adaptat al tipus de clima de cada regió, però l'observació podria eclipsar-ne una altra: que determinats tipus biològics trobin l'encaix on les condicions els són favorables.

No som anuals. En el capítol d'avui ho hem experimentat de nou. Com la bulbosa, també nosaltres podem créixer engrossint les nostres arrels. I esperant...O potser dubtem que som, també, el que vam ser?

Notes
(1) Avui mateix n'hem vistos, de frarets, en un petit esbart. Fraret és un nom que s'aplica a alguns ocells, com ara l'àlcid Fratercula i els apòdids del gènere Apus.
(2) Autor del gènere a 'Flora Iberica', Yates Foley és un especialista i potser és d'agrair que hagi optat per aplicar-hi un criteri sintètic. Si les vacil·lacions solen produir urticària en assumptes de botànica, segur que alguns cops indiquen més aviat expertesa i prudència.
(3) A l'article "El género Orobanche L. en la provincia de Almería", de Pujadas i Lora, hi llegim: "Tallo de (15) 20-50 x 0,3-0,7 cm ligeramente o no engrosado en la base (0,7-1,5 cm),...". Ligeramente o no engrosado...una altra expressió d'ambivalència.

Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol