El marc
Isoetes durieui Bory viu en determinats ambients de la serra de Marina; tot i que botànics com Moisès Guardiola han fet prospeccions que han permès detectar-ne la seva presència, en tractar-se d'una espècie difícil de copsar i tenint en el territori, a més, una dispersió més aviat difusa, presumiblement es podria concloure que en realitat no es coneix, o molt poc, la seva veritable implantació a la serra de Marina.
La referència
Com que aquest capítol fa referència a una petita població que va ser el motiu d'un capítol en aquest espai, hi remeto el lector:
El dia 29 de maig vaig veure que en el voral del camí on hi ha la població de l'isòet s'hi havien segat les herbes.
Com que la població de l'isòet cau justament en una vora de camí, també hi van passar la segadora.
Isoetes durieui és un geòfit; només un estudi molt acurat podria revelar l'abast del dany que s'ha fet en aquesta població, per exemple si només s'han eliminat les parts aèries, que, com sabeu, no són res més que uns brins prims de pocs centímetres, o bé si també s'han destruït les parts soterrades perennes, cosa, d'altra banda, ben probable, perquè arranen el tall a terra, que, a més, en aquest lloc és fàcilment manllevadís i es veu, per això mateix, ben remenat.
L'avaluació
Poden aplicar-se, en esguard d'aquest punt, dues perspectives, una general i una altra local. Amb perspectiva general, aquest isòet no ha merescut, al criteri de Sáez, Blanché i Aymerich, d'ésser inclòs en cap de les diferents categories de perill o amenaça d'extinció. Aquests autors l'inclouen en el seu voluminós llibre, però en l'apartat 'espècies quasi amenaçades'. Copiem-ne la seva avaluació: "Tant pel nombre de localitats conegudes com pel bon estat de conservació de la major part de les seves poblacions (algunes de les més importants demogràficament es localitzen dins espais de protecció especial) no es pot considerar una espècie amenaçada. És una espècie catalogada com a 'vulnerable' en el Catàleg de Flora amenaçada de Catalunya."Categoria de l'espai
Queda fora de l'àmbit del parc de la serralada de Marina.
Segons em digué Moisès Guardiola, la propietat correspon a unes persones, residents a Barcelona, que no volen saber res de proteccions.
I així doncs, el corol·lari és fàcil de fer: si és més que dubtós que les espècies dites protegides, sigui en parcs naturals o en espais sense legislació determinada, es trobin realment estàlvies d'agressions i activitats destructives, qualsevol planta, no formant part de les considerades amenaçades en els catàlegs específics i situada fora de l'àmbit dels espais amb legislació pròpia, pot ser destruïda impunement, per molt que, com és aquest cas, tingui un innegable interès biogeogràfic.
Desequilibri demogràfic
Destrucció d'unes espècies i difusió de la banalitat
El petit barrancó que acollia un poblament enrasat de l'isòet Isoetes durieui. L'aigua de la pluja hi queda una mica adormida. 1 de maig de 2024.
Aquest peu estava descalçat en fer la fotografia, potser per la gratada d'algun animal.
La imatge il·lustra l'ambient, diguem-ne poc diferenciat, d'aquesta isoetàcia mediterrània.
A l'entorn de la pedra del primer pla es feia el poblament de la isoetàcia. 1 de maig de 2024.
El mateix espai, després de la sega. El 29 de maig de 2024.
1 de maig de 2024.
29 de maig de 2024.
Espais molt específics
Pigallant pobrament les nostres serres de la regió mediterrània oriental, hi ha, molt escampats i gairebé sempre d'extensió petita o molt petita, uns espais peculiars, acotxats en racons fondos, vores de corregalls, clotelles molsoses, replanells i clarianes de bosc, d'ambient, sobretot a l'hivern, singularment rellentós, que tendeixen a negar-se en els períodes humits i plujosos, en una regió de clima general poc sec o subhumit.
Són, doncs, petits espais humits, de negada periòdica o merament ocasional, portadors d'una flora molt específica, de petites herbes higròfiles i calcífugues, temporeres -therophyta- o amb cabeçoles -geophyta-, pertanyents a les comunitats de l'aliança Isoetion Braun-Blanquet 1931.
Cadascú pot valorar al seu criteri el significat de la pèrdua d'un espai així: un hàbitat específic i unes plantes que hi van associades. Però seria una mica il·lús no tenir en compte que el que ha passat en aquest tros pot passar en qualsevol altre o, millor dit, passa en d'altres, normalment sense que ens n'adonem, ni poc ni gaire.
A tot arreu hi ha espais i espècies dignes d'interès. Seria un error creure que les plantes que no consten en els catàlegs d'espècies amenaçades no són mereixedores d'atenció, cura i respecte.
Cadascú pot valorar al seu criteri el significat de la pèrdua d'un espai així: un hàbitat específic i unes plantes que hi van associades. Però seria una mica il·lús no tenir en compte que el que ha passat en aquest tros pot passar en qualsevol altre o, millor dit, passa en d'altres, normalment sense que ens n'adonem, ni poc ni gaire.
A tot arreu hi ha espais i espècies dignes d'interès. Seria un error creure que les plantes que no consten en els catàlegs d'espècies amenaçades no són mereixedores d'atenció, cura i respecte.
En un país com el nostre, on la destrucció de parcel·les de vegetació natural és un fet normal o molt habitual, hauríem de tenir com a normal, també, procurar salvaguardar tots aquells espais del nostre entorn més immediat, com ara zones periforestals, terres incultes, planes, erms i relleus poc destacats que, en certa manera, són els més vulnerables, tant més com més a prop es troben dels centres de major activitat humana.
Els espais periurbans, els paisatges agrícoles, els retallons de vegetació seminatural que hi ha entre les poblacions, a les zones més habitades, són, per això, mereixedores d'una atenció especial, en el sentit que seria desitjable d'establir unes pautes de gestió que permetin fer tot el possible per a salvaguardar-los, per la funció ambiental i social que tenen.
Desequilibri demogràfic
Tot plegat no pot ser possible si no ens adonem de debò de la importància de rectificar la concentració social i econòmica. No hi ha llucs enlloc que indiquin que es vulgui encarar de veritat el desequilibri territorial.
Hom pot valorar, per exemple, un fet regular en els nostres costums: algú pot creure que les migracions dels caps de setmana, la transferència d'enormes contingents de persones i cotxes, de les grans ciutats a les 'comarques turístiques', no produeixen danys irreversibles en el medi natural?
I, expressat d'una altra manera: aquestes migracions periòdiques i regulars, es produeixen, tal vegada, perquè les grans ciutats són els millors espais per a viure?
O més aviat seria que grans ciutats com la famosa ciutat de Barcelona, no són, ara mateix, llocs fets i construïts per a viure, sinó per a fugir-ne? En n'adonarem algun dia, que aquestes ciutats no estan fetes per a la gent, sinó contra la gent?
Ens adonarem algun dia que els imperatius bàsics de les persones són poder respirar aire net, beure aigua bona i poder estar en llocs sense sorolls? Barcelona, per exemple, ciutat internacionalment famosa, és incapaç d'oferir, a les persones, aquests imperatius bàsics.
Destrucció d'unes espècies i difusió de la banalitat
El petit espai d'inundació temporal ara ja perdut possiblement no fos gran cosa. No ho era. Però la pèrdua de la diversitat vegetal avança d'aquesta manera, eliminant del mapa petits espais d'espècies diferents de les dominants, aquí, allà, substituïdes després per aquestes plantes que, seguint-nos sempre les passes, es difonen pertot i a pressa feta.
Això ens porta a uns paisatges cada cop més banals. Hi ha un munt d'espècies que es fan pertot i amb molta abundància. Són sovint molt dominants i també invasores. No cal que les considerem banals o insignificants; però són, senzillament, les espècies que prosperen, de forma molt destacada, quan nosaltres alterem el medi. Qualsevol espai molt magrejat és ocupat per plantes ubiques i dominants.
Això ens porta a uns paisatges cada cop més banals. Hi ha un munt d'espècies que es fan pertot i amb molta abundància. Són sovint molt dominants i també invasores. No cal que les considerem banals o insignificants; però són, senzillament, les espècies que prosperen, de forma molt destacada, quan nosaltres alterem el medi. Qualsevol espai molt magrejat és ocupat per plantes ubiques i dominants.
Pèrdua de la diversitat biològica
Els paisatges es van, d'aquesta manera, empobrint i homogeneïtzant. Convé no oblidar, doncs, que l'extensió d'aquests elements es fa a compte de l'eliminació d'uns altres, associats, tot sovint, a hàbitats més específics, com aquest retalló d'un barrancó que a partir d'ara comptarà, probablement, amb un altre nínxol ecològic i un altre petit ecosistema destruït.
Això és el que se'n diu pèrdua de la diversitat biològica. Potser algunes persones creguin que això a elles no els afecta. Però la nostra seguretat depèn molt més de la seguretat de les espècies silvestres del que possiblement puguem imaginar-nos. La nostra supèrbia, monstruosa, no ens permet veure-ho.
Això és el que se'n diu pèrdua de la diversitat biològica. Potser algunes persones creguin que això a elles no els afecta. Però la nostra seguretat depèn molt més de la seguretat de les espècies silvestres del que possiblement puguem imaginar-nos. La nostra supèrbia, monstruosa, no ens permet veure-ho.
Ara bé, no ho oblidem, la nostra superba i destructiva ignorància ens perjudica a tots, en primer lloc a nosaltres, perquè arreu hi ha llucs que ens diuen que nosaltres no som, precisament, els millor preparats per tramuntar els problemes de la degradació del medi ambient.
Val a dir que si l'administració tingués la cura i l'interès d'assumir la responsabilitat d'evitar que s'incomplissin, sistemàticament, les normatives reguladores de la circulació rodada, els riscos de possibles incendis serien molt més baixos.
Potser direu, o penseu, que les segues dels marges són necessàries. D'acord, jo en sóc partidari, de les segues en les carreteres i autostrades.
I en els camins de bosc també, per què no? Ara bé, no pas de la mateixa manera, si us plau. Els tractaments a bosc requeririen una preparació prèvia dels operaris o, senzillament, l'haurien de fer personal especialitzat; o és que potser volem tractar els boscos com una autostrada? Volent-ho o no, el fet és que així ho fem.
I posat a dir-ho tot: per a quan la creació d'un cos permanent de colles de manteniment forestal, seleccionant les herbes ruderals i fent tretes selectives?
Barcelona
Text i fotografies: © Romà Rigol
