Les plantes monoiques són relativament abundants; les dioiques, no rares, són, però, minoria. En tots aquests casos les flors són diclines: el gineceu es fa en unes flors i l’androceu en unes altres. En les plantes dioiques, com ara Rhamnus saxatilis, Salix, Taxus baccata, Pistacia lentiscus o Osyris alba, la separació entre les flors d’un i altre sexe és, lògicament, major.
Si considerem, amb la imaginació, els aments masculins de l’avellaner i els femenins; els aments masculins de l’alzina i les flors femenines; els aments masculins del gatell i els femenins; o, en el cas, vist recentment en aquest espai, de la farigola, els peus de flors hermafrodites i els de flors només femenines, en resulten, fàcilment, una sèrie de consideracions, prou interessants.
Sovint hi ha proteràndria: primer s’expressen les flors masculines, després les femenines; les flors masculines són sovint més o molt més abundants; són també més duradores i fins i tot, en alguns casos -Thymus vulgaris-, més grans que les femenines.
Les valoracions d’aquestes diferències cauen en el camp de la biologia i l’evolució; ara bé, sembla prou lògic que per a garantir la pol·linització de les flors femenines es produeixi un nombre major o molt major de masculines. I que el període de la floració masculina sigui també superior, ja que seria una garantia per assegurar que en el moment de receptivitat de les femenines sempre hi hagi pol·len disponible, per a fer possible la fecundació.
En el cas del ginestó tindríem, dels trets suara consignats, proteràndria, inflorescències masculines majors que les femenines i també més duradores.
El material d’intercanvi de les flors i el cas del ginestó Osyris alba
Les flors ofereixen aliment a molts insectes, però els que concorren en la funció reproductiva són, general, el pol·len i el nèctar.
En el cas del ginestó Osyris alba, les flors masculines -només les masculines- produeixen nèctar i un altre aliment per als insectes, un bon punt excepcional: els filaments estaminals porten uns pelets, unes fibres rebregades i una mica brillants, que són festejats pels insectes.
És clar, el nèctar es produeix al fons de la copeta, mentre que els filaments pilosos es troben, naturalment, molt a prop dels grans de pol·len, quan s’han obert les teques. Tal vegada aquest veïnatge podria ser beneficiós per a la planta, si l’insecte que menja els pèls s’empolsega, mentrestant, de grans de pol·len.
I no puc afegir gaire cosa més, perquè només disposo d’aquests simples elements, els pelets estaminals observats, a la lupa de taula, i, posteriorment, en pouar possible informació sobre el seu significat, la que ens ofereix aquest article, que aporta, sobre aquest punt, oportunes clarícies, tot apuntant-ne, a més, el seu valor de novetat:
Les inflorescències masculines es disposen en ramells laterals, poc o molt separats, bracteats. Són d'un groc ensopit, una mica verdós. Fan olor de mel, de manera que els elements que concorrerien en la funció reproductiva serien: olor dolça; el color; el nèctar; els pèls periestaminals; i el pol·len.
Flors d'un peu masculí de ginestó Osyris alba. Mitjans d'abril. Les flors són una mica carnoses i plenes, perquè la copa hemisfèrica és totalment closa, detall congruent amb la qualitat inferovàrica de la flor femenina.
Les anteres, d'un color crema, s'eleven, molt poquet, per damunt del pla del perigoni. Les inflorescències són una mica suculentes i agafatoses, possiblement per la quantitat de nèctar secretat.
Filaments periestaminals. Connecten el perigoni amb l'antera. Poden evocar, pel brillo i l'embull, els fils del cabell d'àngel.
Resulta prou difícil termenejar aquests estams tan embullosos.
Exemple de flor tetràmera.
Barcelona
El material d’intercanvi de les flors i el cas del ginestó Osyris alba
Les flors ofereixen aliment a molts insectes, però els que concorren en la funció reproductiva són, general, el pol·len i el nèctar.
En el cas del ginestó Osyris alba, les flors masculines -només les masculines- produeixen nèctar i un altre aliment per als insectes, un bon punt excepcional: els filaments estaminals porten uns pelets, unes fibres rebregades i una mica brillants, que són festejats pels insectes.
És clar, el nèctar es produeix al fons de la copeta, mentre que els filaments pilosos es troben, naturalment, molt a prop dels grans de pol·len, quan s’han obert les teques. Tal vegada aquest veïnatge podria ser beneficiós per a la planta, si l’insecte que menja els pèls s’empolsega, mentrestant, de grans de pol·len.
I no puc afegir gaire cosa més, perquè només disposo d’aquests simples elements, els pelets estaminals observats, a la lupa de taula, i, posteriorment, en pouar possible informació sobre el seu significat, la que ens ofereix aquest article, que aporta, sobre aquest punt, oportunes clarícies, tot apuntant-ne, a més, el seu valor de novetat:
"Pollination biology and sexual differentiation of Osyris alba (Santalaceae) in the mediterranean region."
De manera que, per manca de més observacions directes, no afegeixo res més, fora de ressaltar que els autors d’aquest article informen que les flors femenines no ofereixen ni nèctar ni tampoc pelets estaminals nutritius. I com atraurien als insectes?
Ara bé, les flors femenines tindrien – no les he observades, d’ací que l’ús del condicional em sembli l’adequat- estams, però infèrtils, o sigui amb anteres aparentment normals, però xarbotes, sense grans de pol·len.
S’interpreta que aquestes anteres, en realitat merament ‘escenogràfiques’, tindrien el poder d’atraure l’interès dels insectes pol·linitzadors, de manera que, segons sembla, aquí s’hi ha vist, o volgut veure, un exemple ‘d’engany sexual’, destinat a produir la fecundació.
El marc i les flors vistes
Trobo i observo, en els darrers temps, tres poblacions del ginestó Osyris alba, en plena floració. Són d’uns camps d’Osera de Ebro, a Zaragoza; de la Vallençana, de la serra de Marina; i dels afores de Callús, al Bages.
Totes les flors d’aquestes poblacions són masculines; no tinc la sort d’ensopegar-ne -fitònim, de cep, encepegar- cap de flors femenines.
Osyris alba és una santalàcia hemiparàsita rizomatosa, que mostra una gran capacitat de fer tornes, o sigui de rellucar a partir dels rizomes soterrats, de manera que les poblacions comparteixen sempre el mateix sexe.
Les flors masculines són senzilles o molt simples.
Consten d’un llarg pedicle, una copeta -perigoni- més o menys hemisfèrica i 3 o 4 lòbuls apuntats, oberts en estrella; tanca la part basal de la copa o perigoni, per dins, un disc o plat nectarífer; del centre dels lòbuls perigonials arrenquen els curts estams, en nombre igual a les peces perigonials, normalment tres, no rarament quatre.
Pel que fa als ‘pèls estaminals’, potser caldria un examen molt acurat, de detall, per assegurar que efectivament formin part dels filaments; podrien anar-hi acoblats, tal com suggereix Ginés López (2001, tom 2, pàgina 1129). No he vist cap flor amb un esbós o traça de gineceu.
Sembla que en alguns casos la facultat de multiplicació vegetativa té l’efecte d’atenuar-ne la de la reproducció sexual. Tal vegada, potser aquest seria el cas de l’om Ulmus minor. No tinc, però, cap dada que em permeti suposar que passa res de semblant en Osyris, però sí que crida l'atenció, lògicament, que les poblacions darrerament trobades siguin totes masculines.
De manera que, per manca de més observacions directes, no afegeixo res més, fora de ressaltar que els autors d’aquest article informen que les flors femenines no ofereixen ni nèctar ni tampoc pelets estaminals nutritius. I com atraurien als insectes?
Ara bé, les flors femenines tindrien – no les he observades, d’ací que l’ús del condicional em sembli l’adequat- estams, però infèrtils, o sigui amb anteres aparentment normals, però xarbotes, sense grans de pol·len.
S’interpreta que aquestes anteres, en realitat merament ‘escenogràfiques’, tindrien el poder d’atraure l’interès dels insectes pol·linitzadors, de manera que, segons sembla, aquí s’hi ha vist, o volgut veure, un exemple ‘d’engany sexual’, destinat a produir la fecundació.
El marc i les flors vistes
Trobo i observo, en els darrers temps, tres poblacions del ginestó Osyris alba, en plena floració. Són d’uns camps d’Osera de Ebro, a Zaragoza; de la Vallençana, de la serra de Marina; i dels afores de Callús, al Bages.
Totes les flors d’aquestes poblacions són masculines; no tinc la sort d’ensopegar-ne -fitònim, de cep, encepegar- cap de flors femenines.
Osyris alba és una santalàcia hemiparàsita rizomatosa, que mostra una gran capacitat de fer tornes, o sigui de rellucar a partir dels rizomes soterrats, de manera que les poblacions comparteixen sempre el mateix sexe.
Les flors masculines són senzilles o molt simples.
Consten d’un llarg pedicle, una copeta -perigoni- més o menys hemisfèrica i 3 o 4 lòbuls apuntats, oberts en estrella; tanca la part basal de la copa o perigoni, per dins, un disc o plat nectarífer; del centre dels lòbuls perigonials arrenquen els curts estams, en nombre igual a les peces perigonials, normalment tres, no rarament quatre.
Pel que fa als ‘pèls estaminals’, potser caldria un examen molt acurat, de detall, per assegurar que efectivament formin part dels filaments; podrien anar-hi acoblats, tal com suggereix Ginés López (2001, tom 2, pàgina 1129). No he vist cap flor amb un esbós o traça de gineceu.
Sembla que en alguns casos la facultat de multiplicació vegetativa té l’efecte d’atenuar-ne la de la reproducció sexual. Tal vegada, potser aquest seria el cas de l’om Ulmus minor. No tinc, però, cap dada que em permeti suposar que passa res de semblant en Osyris, però sí que crida l'atenció, lògicament, que les poblacions darrerament trobades siguin totes masculines.
Barcelona
Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol
