El mosquit del càdec: Oligotrophus panteli, Kieff.

Per poc que observem els rams dels càdecs, sempre ens resulta fàcil de trobar-hi aquestes curioses agalles foliiformes, invariablement situades als extrems dels ramells.

L'aspecte extern. Les fulletes dels dos darrers verticils es tanquen i repleguen, unes damunt de les altres, tot formant un conjunt pistil·liforme de color verd clar, quan el cecidi és fresc. En forma de pistil perquè les fulles del verticil extern, sotmeses a l'activitat morbosa de les substàncies inoculades pel mosquit mare, estan excepcionalment eixamplades a la base i afecten forma de cullera, per tal de poder oferir oportuna acollença a la cria del mosquit, cria encabida, ultra les proteccions pròpies de l'espècie, a l'interior del verticil intern, de manera que són dos, els aplecs foliosos que l'emparen.

▤

Imatges que il·lustren la constitució dels cecidis terminals del càdec, formats per dos jocs de fulles replegades, l'extern força més gran que l'intern. Al dedins del joc intern hi ha la cambra on Oligotrophus panteli (nota), dípter cecidòmid (família Cecidomyiidae), passa pels diferents estadis de creixença, abans d'arribar a la maduresa. Suposem que aquests estadis són l'ou, la larva i la pupa. A la foto inferior del trio,  capoll d'una gran tenuïtat, translúcid i turgent, portador d'un esbós avançat de mosquit.
▤

Dues imatges de detall de la pupa del mosquit del ginebre. Sembla que Oligotrophus panteli afecta per igual als dos ginebres, J. communis i J. oxycedrus. Val a dir que, llecs com som en aquesta matèria, no podem assegurar que no es tracti d'algun parent proper. Arceuthomyia valerii, un altre cecidòmid, provoca unes alteracions morboses semblants, potser més botides, en forma de pebrotet.
▤

A costelles d'altri. L'observació del brotet fa més comprensible la forma del cecidi. Els insectes cecidògens solen afectar a rudiments i òrgans en creixement; d'aquesta manera, els estadants infiltrats es beneficien, per al seu propi creixement, de la demanadissa de nutrients que susciten els brots tendres.
▤
(nota) Un cop més, ens fem ressò del magnífic web de la delegació del Bages de la Institució Catalana d'Història Natural, on hi podem trobar copiosos aspectes i detalls de la natura, de tota mena. Passem aquí l'enllaç de la nota dedicada a aquest cecidi, en reconeixement a la bona tasca dels autors d'aquest web.
▤
Sabadell
Texts i fotografies: ©️ Romà Rigol

La flor femenina de Juniperus oxycedrus L.

Hi ha flors petites, de mal veure, i n'hi ha que a bell ull quasi no es veuen, com ara la flor femenina del càdec o ginebre Juniperus oxycedrus L. Però, a més de menudes, són extremament simples o simplificades, perquè consten únicament de dues menes de peces, unes esquametes foliiformes, de color fumós, i uns primordis seminals ampuliformes que, a més, mantenen el ventre ocult, entaforat al dedins de les esquametes que els emparen.

Així, amistançada la nuesa que expressa el nom de la superclasse, gimnospermes, amb la parcial clandestinitat i la menudesa, sense nyuc per furonejar ni font per cadellar esbarjos vagarosos, en el tema d'avui no hi haurà destorb a la brevetat i l'arreglo.

▤

Fruits (1) de Juniperus oxycedrus L. Imatge de mitjan abril de 2017. En aquest període hi concorren: el fruits en procés de maduració de l'anyada passada; els nous brots vegetatius, visibles a l'esquerra; i les flors  femenines del temps corrent. Si una cosa destaca, d'aquests ginebres, és la vertiginosa producció de cons femenins. Sembla que el percentatge dels que arriben a formar fruit amb llavors fèrtils és molt baix.

▤

Juniperus oxycedrus L. subsp. oxycedrus és un arbret baix, resinós, de la família de les cupressàcies, com les savines i l'altre ginebre (2). Té força significació en tota mena de comunitats fruticoses associades a l'alzinar. Hi ha peus masculins i peus femenins (dioècia).

Floració de l'ametller Prunus dulcis (Mill.) D.A. Webb

Abella recaptant pol·len. L'ametller floreix a l'hivern, molt abans de treure la fulla. En aquesta època, les seves flors són una important font d'aliment per a les abelles i altres insectes. La floració és molt gradual i dilatada. En cada peu hi ha flors ja fecundades i esfullades, flors xamoses no visitades i diverses tornes de borrons per florir. 25.1.2020.  Castellar del Vallès. Vallès Occidental.

▤

Introducció. 7 de febrer de 2017. El Barcelonès. El desvetllar de la natura que es produeix a l’entorn de la diada de la Candelera, un mes i mig després del solstici d’hivern, l’exemplifica espectacularment la primerenca florida de l’ametller. Farem algunes observacions sobre aquesta florida hivernal.

L'ametller té alguns aspectes força destacables, com ara la floració plenament hivernal; l'adaptació al clima mediterrani, destacable en un caducifoli, bé que no excepcional; i la producció d'una llavor dolça, detall més aviat insòlit (1).

▤

Precocitat galopant? 25.1.2020. Vallès Occidental. Tot i que l'ametller és de florida precoç, sembla que la tendència és que cada cop s'avanci encara més.

Datura stramonium L.: el fruit

Anual de gran talla. Si són molts i comuns els fruits menuts, de mal veure i també, sovint, de mal capir, pel que fa a les parts que els integren, d'altres en canvi són grossos i conspicus, dotats d'una arquitectura manifesta, com el fruit de Datura stramonium L. (1) que veurem avui, en càpsula seca i badadissa.
No ens apartarem gaire de la simple descripció del fruit i de la manera d'obrir-se.
▤

Càpsula ovoide eriçada d'agullons cònics, patents, de talla diversa. És un fruit vistós, cridaner, tant per la mida, d'uns 4 cm de llarg, com per l'aspecte. Solc longitudinal coincident amb el pla d'unió carpel·lar. La superfície porta un indument molt peculiar. Són pelets curts i gruixudets, encuixats als entrepeus de les pues, i tot un espurnat farinós, de minúscules esquames blanquinoses. És molt característic el faldilló de la base del fruit, corresponent a les peces calicines concrescents, regirades -reflexes- i persistents.
▤

Dehiscència descendent. Es produeix en un fruit sec badadís que es bada esquinçant-se de dalt cap a baix. En la dehiscència merament apical es baden, només, les parts del tram superior del fruit.

Galanthus nivalis (1): l'esquinç del tel

Galanthus nivalis L. és una planta coneguda i fins i tot una mica popular. Sens dubte hi ha contribuït força l'aspecte delicat de la flor, en forma de campanella blanca, i que la floració sigui plenament hivernal, quan al terra dels boscos hi ha un llit de fulles mortes i la nuesa dels arbres imposa una atmosfera d'introspecció i abstracció.

Especialment cridaner resulta veure aquestes flors blanques sorgint d'un mantell de neu. Això suscita una barreja de sorpresa i admiració, pel que sembla una mostra de gosadia i ímpetu excepcionals. Però no hi ha motius per a creure que el fred hagi de ser advers o lesiu. Tot depèn del tarannà de cada planta. Els sembrats verdegen tímidament i algunes herbes de les riberes ja broten i relluquen.

Geòfits de florida precoç. No és pas una casualitat que moltes plantes de floració hivernal o molt precoç tinguin rebostos de reserves soterrades. Per posar un exemple, el comú Ranunculus ficaria (1) té un rizoma ramificat en forma de dits boteruts. Les mateixes violetes boscanes comencen ara a llucar, a compte d'uns sarcocaules menuts i claviformes.

Salix atrocinerea Brot.: antesi masculina

Portem avui imatges de flors masculines del Gatell Salix atrocinerea Brot. És un tema força vistent que convida a fer-ne una exposició succinta.

▤

Tipus d'inflorescència: amentiforme. Un ament és una inflorescència concentrada, més o menys cilíndrica, espiciforme o vermiforme, amb flors simples, densament arramadades a tot el volt d'una barrusca que resta oculta.

Borró floral. Consta, en aquesta espècie, d'un únic catafil·le; és gruixut, rebotit, d'extrem afuat, fusiforme, de color de closca d'ametlla (1), lluent, enterc i cartaci a la maturitat. Aplicat a la tija, s'obre per aquest costat. El pinzell sedós emergeix, doncs, entre la tija i l'escut del borró.

Les sedes. L'ament és al principi una espiga de sedes fines, d'admirable lluentor i tenuïtat, de tonalitats grisenques o rosades. Perfectament pentinades quan es despleguen, aviat s'embullen i queden depassades pels estams. Les sedes formen part de les bractèoles.

Les flors. Són nues -aclamídies-. Consten de dos estams amb els filaments de color crema, una mica coherents a la base, i les anteres grogues; una esquama o bractèola membranosa, amb la meitat superior a la primeria vermella o vinosa, atropurpurina a la maduresa; i un nectari truncat, digitiforme, de color verd, brillant.

Sobre les pinyes i els brots de Pinus halepensis Mill.

Els pins duen les flors i les llavors en cons -d'aquí el nom de la classe, coníferes, portadores de cons-, també anomenats estròbils. En definitiva, són mots botànics, cons i estròbils, que designen el mateix que en el parlar comú anomenem pinya.
▤
Introducció. Ramificació i foliació. La ramificació dels pins és coneguda. Al voltant de l'eix central, que alguns anomenen guia, es disposen les branques, ascendents o patents -plagiòtropes-, agrupades, en cada nus, en verticils (1) de 2-4, de mitjana.
Els pins broten fent llargs internodis d'elongació predominantment inferior -creixença acròpeta-. Aquests trams són macroblasts, és a dir, llargs brots de nusos força separats.
En els macroblasts hi sol haver un tram superior foliós i un d'inferior sense fulles, amb esquames sense clorofil·la. Veurem tots aquests aspectes al llarg d'aquest capítol.

Pinyons en la secció d'una pinya de Pinus halepensis Mill.

Com sabeu, en els pins hi ha cons exclusivament masculins i cons femenins. Són monoics (els dos sexes a la mateixa casa, però separats). Els cicles fenomenològics de les pinyes s'aparten força del model de fruit més convencional, posem per cas el d'una castanya o el d'una serva. La castanya i la serva són la culminació d'un cicle més o menys regular que es repeteix cada any: floració, fecundació i fructificació.

Decadència i cecidis en Spartium junceum

Abans de veure aquests cecidis en forma de malformacions vegetatives, farem una ullada a algun aspecte dels ginestars.

▤

Els ginestars de la vall de Montigalà. A l'entrada recent dedicada a quatre apunts de Montigalà hi vam comentar el caràcter particular del ginestar d'aquesta zona, que qualifiquem de subpermanent (1). Efectivament, la dinàmica general sembla mig encallada, a causa de la persistència d'algunes pressions i de la manca d'evolució edàfica.
Aquesta decadència l'expressen molt bé els abundants cecidis vegetatius que afecten a les ginestes i l'abundor de peus totalment desanimats.
▤
Agressions persistents: activitats esportives i pastura. Com sigui que a l'entrada referida ja ho vam comentar, no hi insistirem més; avui senzillament ho il·lustrarem amb unes imatges. Pot ser que el fet que considerem una agressió la pastura d'animals de banya (3) pugui sorprendre; però aquest és el nostre parer.

▤

Garrics, garrofers i fenassars amb mates mortes de ginesta. Turó de Montigalà, Badalona (El Barcelonès).

▤

Escorranc erosiu provocat pel trànsit de bicicletes esportives. Vall de Betlem. Parc de la serralada de Marina.

▤

Cabra brostejant una ginesta. La citisina tòxica que conté no l'encabestra pas. Vall de Betlem.

▤

La decadència de les ginestes. Com de costum, sospitem que es deu a la combinació de diferents factors.

Períodes llargs de sequera. Spartium junceum necessita sòls frescos i no tolera, sense sofrir danys que sovint afecten només a una part de la capça genistoide, llargs períodes amb el sòl eixut (3). 

L'erosió edàfica i la pressió del cabrum ja han estat comentades en altres llocs.

Tot seguit veurem un parell de cecidis vegetatius molt freqüents en les ginestes de la zona.

▤

Cladomania. Profusió anòmala de rames terminals -escombres de bruixa- induïda, probablement, per l'àcar Eriophyes (=Aceria) spartii (4). Aquesta productivitat morbosa s'anomena cladomania (5) si es refereix a les rames; o bé fil·lomania si es refereix a les fulles. Aquí sembla que s'hi combinen els dos excessos. Aquesta afecció es pot considerar un cecidi o agalla; si més no Vilarrúbia l'inclou en el seu recull de zoocecídies de plantes catalanes (6).

▤

Fasciació. Brots apicals confusionats, en forma d'estreta fulla d'espatuleta. Aquest fenomen, anomenat fasciació, és una altra manifestació del mateix àcar.

▤

Resum. Spartium junceum és una lleguminosa fruticosa que ha estat plantada i aprofitada en usos diversos, com a planta tèxtil i de fibra, per fer-ne escombres, com a ornamental, etc. Rebrota bé per baix i es regenera bé per llavor. El ginestar és, en la dinàmica de la vegetació, una formació força inestable; a la vall de Betlem les ginestes presenten un decandiment o decadència quasi general.

No obstant això, la ruïna edàfica causada per les pressions històriques i actuals no permet que hi hagi un relleu en la vegetació. Així, les formacions secundàries, associades a processos de degradació,  fenassars d'albellatge i ginestars, van agafant un caràcter proper al de la vegetació dita permanent, o sigui la pròpia d'espais especials, diferenciada de la clímax general.
▤
Notes i enllaços
(1) A l'apartat 'gestió, usos...', al Manual dels Hàbitats, volum IV, hi podem llegir la següent observació: "...; i en talussos de rieres i ambients semblants és un tipus de vegetació força persistent". (el subratllat és nostre).

(2) Hi ha força literatura de casos de necessitat d'aturar la pastura de cabres per evitar problemes greus de destrucció de vessants. Vegeu, per exemple: "La vall de Cabó. Rafael Battestini. Unió Excursionista de Catalunya".
(3) Informació de 'Flora Mayor', de Ruiz de la Torre. Organismo Autónomo Parques Nacionales Dirección General para la Biodiversidad. 2006.
(4) Desconeixem quina és la nomenclatura actualment acceptada. 
(5) Cladomania equival a blastomania, segons el llegendari 'Diccionario de Botánica' de Pius Font.
(6) El preciós 'Les zoocecídies de les plantes catalanes', d'Antoni Vilarrúbia, és de lliure accés a la xarxa.
▤ 
Sabadell
Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol

Bon any 2020

Als visitants d'aquest espai us desitjo

SALUT I FELIÇ ANY 2020

Romà