Breu capítol que ens permetrà veure: les capselles seques del pericó; les seves llavoretes; i l'encaix d'aquest tipus de fructificació en un model ja comentat anteriorment.Un patró comú. En aquest model, o patró de fructificació, hi podem trobar, amb totes les variacions naturals i lògiques, unes constants que val la pena de considerar: les infructescències es troben relativament enlairades, dreçades; un cop seques, es mantenen així, elevades i dretes, durant un temps, fins que el desgast natural de les tiges en provoca la caiguda, en el cas, és clar, que abans no ho provoqui cap altre accident: una trepitjada, una gropada de vent furiós, etc.; al capdamunt hi ha les càpsules, seques i obertes, però només parcialment, a la part superior; les llavors, completament lliures, al fons de les copetes de les càpsules, es mantenen força temps a la planta, però el moviment, el brandar natural de les tiges i la incidència d’altres factors, com ara l’oratge o l’acció d’invertebrats, per exemple, fan que vagin caient al terra de forma progressiva, en una amollada de les diàspores que es va repartint en el temps, permetent, d’aquesta manera, que les llavors puguin anar trobant unes condicions ambientals, del sòl, de l’aire, de la temperatura, de la fauna terrestre, etc., que, poc o molt, van canviant al llarg de l’amollada, variabilitat que faria, en principi, que augmentessin, o fossin més elevades, les seves possibilitats de germinació.
Capítol bastit a partir d'aquesta mostra seca aterrada, procedent d'un terraprim de conglomerats dels Emprius (el Vallès Oriental). Arreplegada el 8.2.2024.
S'hi observen les vies blanques, gruixudes, que en uns fruits es veuen perfectament dibuixades, però en d'altres no tant, desdibuixades o esborradisses. El to blanc es deu a la resina seca, exsudada per cavitats o canals resinífers que formen cèl·lules secretores específiques, anomenades esquizògenes. Aquesta resina forma una crosta seca, superficial i llevadissa. En algunes de les fonts consultades, aquestes vies són anomenades vites (1), però sembla que aquest mot se sol restringir, habitualment, als canals resinífers dels cremocarps, sovint intensament aromàtics, de les umbel·líferes.
En aquest capítol: la capsella i les llavors de Scrophularia nodosa L., ja hi vam veure un exemple, del patró de fruit que he presentat: càpsula seca, parcialment badadissa, a la part superior, de llavors nombroses, que la planta manté elevada, força temps després de la maduració. Són moltes les plantes que participarien, poc o molt, d'aquest model: cariofil·làcies, crassulàcies, cistàcies, escrofulariàcies, etc.
Càpsula de dehiscència septicida i septífraga. Els esquemes tenen la virtut de suscitar l'assaig de copsar l'essencial d'un òrgan. El fruit de l'herba de cop és tricarpel·lar; els carpels són tancats i concrescents; formen, en madurar, una capseta seca, més o menys globosa o ovoide; aquesta capseta és badadissa, però només parcialment, a la part superior; l'obertura -dehiscència- seria doble o de dos tipus, perquè, d'una banda, els envans interns de la capsa, corresponents a les parts dels carpels concrescents, es desfan i desdoblen, mentre que de l'altra, s'esqueixen longitudinalment, a prop de l'eix central; les dues dehiscències fan posible l'obertura superior de la càpsula.
La dehiscència septicida és la separació dels carpels concrescents; la septífraga és l'esqueixada, que permet el desplegament, cap enfora, dels carpels, tot deixant, al centre de la càpsula, una mena de barrusca, a la zona de confluència de les placentes, on s'implanten les llavors (2).
Pel que fa a les vies de cèl·lules secretores, cada carpel en duu dues de paral·leles, al mig del dors, més unes altres d'obliqües, entre aquestes i les vores.
Fruit resinós. Imatge de la unió de dos carpels, reveladora de la forma, vesiculosa, de les vies resiníferes, inflades i convexes, una mica vermiformes.
Quan la crosta de resina seca cau, deixa al descobert el color dels canals de resina, melós o rossenc. Les càpsules observades feien entre 5 i 7 mm de llarg, sense comptar-hi, però, el segment superior emergent, l'estil, que és trencadís.
Visió d'una càpsula parcialment oberta.
Trencament. S'hi observa bé la dehiscència septífraga, en l'esqueix que deixa, al centre de la càpsula, les restes de la confluència del tres carpels plegats. Al fons de la càpsula s'hi endevinen les llavors, un tret força típic dels fruits pluriseminals d'esquinçada parcial, com també podem veure, per exemple, en les estepes Cistus.
Càpsules amb fragments dels tels de resina seca superficial. Així com passa amb la dels pins, aquesta resina, un cop deshidratada, ja no és pràcticament apegalosa, de manera que caldria descartar que pugui tenir un paper en la difussió dels fruits.
Llavors regularment el·lipsoïdals, de color bru fosc, xocolata, negrenc. Són finament rugulades. Costa força de veure, per la menudesa, però la superfície sembla pigada de minúscules crestes o esquames agudes, més o menys alineades, que les fan força agafalloses; i tampoc no descartaria que exsudessin una mica de resina, sobretot perquè les crestes sembla que blanquegin, estiguin puntejades de blanc.
En general, no arriben a fer 1 mm de llarg. Unes 7 o 8 dècimes de mm de mitjana. Si es valoren els efectius de les infructescències, més les nombroses llavors produïdes en cada càpsula, es pot veure que l'herba de cop és una planta molt llavorera, prolífica.
(1) Vegeu 'Flora Iberica', Castroviejo et al., volum 3, pàgina 158. El mot 'via', que uso aquí, és del parlar comú i val per ratlla.
(2) Trobo les càpsules ja tan desballestades que la placentació resta del tot desdibuixada; tal vegada, podria haver-hi placentació marginal, és a dir, llavors implantades a les vores carpel·lars, confluents al centre.
Barcelona
Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol
