Apunts de la Falzia glandulosa Asplenium petrarchae (Guérin) DC.

Aquesta falzia glandulosa és saxícola o perirupestre, xeròfila, menuda i molt pubescent-glandulosa, el tret que, sens dubte, resulta més característic. On va ser trobada hi havia força exemplars d'una altra falguereta xeròfila que ja ha tingut el seu espai en aquest lloc, Cheilanthes acrostica (Balb.) Tod..

Gemmes hivernants del castanyer bord o d'Índia Aesculus hippocastanum L.

El castanyer d'Índia Aesculus hippocastanum L. és un arbre que trobem plantat en jardins, places i altres espais urbans, molt apreciat com a ornamental, sobretot per les vistoses inflorescències.

Tot fent una passejada familiar ens vam fixar en els enormes borrons d'aquest arbre. En aquest breu capítol ens centrarem en alguns aspectes d'aquest castanyer ornamental. Ens servirà per a refrescar algunes nocions elementals sobre com s'expressa la forma de creixement.

Del Pont de Cabrianes a la font de les Tàpies

Placèvola passejada que ens va dur del riu Llobregat a la font de les Tàpies, pels relleus tabulars que cinglen la vora llevantina del Pla de Bages, tot i que són terres del municipi de Calders, o sigui del Moianès. Deu ser per això, perquè de bon inici volíem arribar-nos fins a aquesta font, que no vam recaptar-ne gaires llucs. L'altre estil, divagant o vagarós, com el d'aquests cladònies que fan tombarelles amb el vent, sol ser més fecund.

Tapissos de cladònies i altres llucs de les planes de Castellfollit del Boix

Acaba el mes de novembre amb fred. Per les planes enlairades de Castellfollit del Boix el vent és força fred. Les mans balbes, tot i els guants. El terreny és molt argilós i ara, per les pluges, molt fangós. En el paisatge hi ha moltes mates grisenques, però els pins tenen un verd molt intens.

Josep Vigo i l'estil de l'arbre

Ahir, 2 de desembre, vam fer la presentació del llibre de Josep Vigo ‘Geografia particular’. Es va omplir l’aforament de la sala, actualment limitat a 40 persones. Dono les gràcies a tots els assistents i de manera especial als ponents, Xavier Llimona, Joan Vallès i Josep M. Ninot, que van exposar la seva visió personal del llibre, es podria dir gairebé una interpretació elaborada.

Però també vull reconèixer el suport del personal dels serveis de comunicació d’algunes entitats que han ajudat sensiblement a donar més abast a l’anunci d’aquest acte, en especial l’Institut d’Estudis Catalans i l’Institut Botànic de Barcelona. Tot plegat són senyals inequívocs de l’estimació que és capaç de despertar, en moltes persones, en molts de nosaltres, en Josep Vigo i les seves valuoses obres.

I amb això aprofito aquest espai per a dir-li: moltes gràcies, Josep. Sembla que és bo que puguem acceptar les expressions d’estimació dels qui senten el natural caient per fer-les, sense sentits ‘catufolaris’, per a dir-ho amb aquest curiós adjectiu (nota) que possiblement ell hagi encunyat, a la pàgina 192 del seu llibre ‘Geografia particular’.

En acabades les intervencions dels ponents, en Josep Vigo va fer, per petició insistent dels membres de la taula, un parlament molt breu. En darrer terme va expressar una idea que li hem sentit altres cops. Si de tot el que es diu hi ha una petita part, per petita que sigui, que arriba a ser útil a una petita part, per petita que sigui, de l’assistència, podem donar-ho per bo. I això recorda molt a algunes expressions de la natura, per exemple la fecunditat de molts arbres.

Per exemple, aquella gran alzina que, fent la partió entre uns camps i rebent la llum dels quatre vents, amolla al terra moltíssimes glans. Ja serà molt si d’una d’aquestes glans, potser escapada de l’ombra de la capça de la mare llavorera, en surt una alzineta. Quan tendim a creure que les altres són fruits perduts, potser no ens adonem prou dels molts beneficis que escampen, per a tota la comunitat, ocults al nostre esguard; així mateix passa amb els mots, que, lliurats a eixam, no hauríem de donar mai per perduts.

Joan Cuscó, en nom de l'ADENC, fa a mans de l'autor un obsequi de recordatori de l'acte, una cullera obrada en boix viat. Ja se sap, quan el jovent rep la clàssica admonició 'gent jove, pa tou', pot recórrer legítimament a la fonamentada locució 'gent gran, cullera de fusta'.

Agraeixo a Bego Masdefiol, Cèsar Pedrocchi, Àngels Camallonga i Mireia Calvet la cessió de les fotografies.

Nota: com sabeu, catúfol o caduf és cadascun dels calaixos d’una sínia. Però també significa embolic, en accepció menys coneguda. Derivar-ne un adjectiu, d’aquest mot, sembla una originalitat, diguem-ne una altra, d’en Josep Vigo.