Història de la Balsamina silvestre

Impatiens noli-tangere Linnaeus

LES BALSAMINES 

Les balsamines són plantes herbàcies sense indument, de la família balsaminàcies, que viuen en els països tropicals de l’Àfrica i de l’Índia, feta excepció de la nostra balsamina silvestre, d’àmbit europeu. 

Molt més conegudes que aquesta són diverses espècies de balsamina que es cultiven com a ornamentals en els patis i jardins, com ara Impatiens balsamina, anomenada en alguns llocs “arbrets”, i en d’altres amb el noms espanyols de miramelindos, adornos, belenes, nicaraguas, chinos, etc., de flors vermelles, blanques o bigarrades, natural de l’Índia, Malàisia i la Xina. 

Potser encara és més comuna, en els jardinets dels pobles de muntanya, la balsamina de Balfour Impatiens balfourii, que pot trobar-se, naturalitzada, en alguns boscos de ribera i que, segons es diu, es troba en fase d’expansió. 

Altres espècies conreades són la balsamina africana Impatiens africana, originària de l’est d’Àfrica tropical, i la balsamina glandulífera Impatiens glandulifera, procedent, com la de Balfour, de l’Himàlaia. 

EL NOM 

Carl Von Linné era un molt bon coneixedor del llatí i diuen que, quan es tractava de posar noms a les plantes, preferia els noms de les cultures i llengües clàssiques per damunt dels d’altres cultures. Tothom sap que les aportacions del suec, la classificació de les plantes, la nomenclatura binomial i els seus noms d’arrel clàssica, van ser fonamentals en els estudis taxonòmics i sistemàtics de les espècies. 

Un filó per furonejar: la morella roquera

“Siendo, en la Parietaria, estos, pigmeos,

Y el femenil Estylo muy gigante,

Con la elasticidad de los deseos:

Vibran a lo alto el Polen fecundante.”

José de Viera  i Clavijo. ‘Las bodas de las plantas’. 1806.

Ubiqua. La trobem per tot arreu i possiblement no desperti, en general, gaire simpatia. Més aviat al contrari, a la primavera és l'ase dels cops.
Inconspícua però interessant. Però, això a banda, la morella de paret Parietaria judaica (1) ofereix tot d'aspectes botànics prou interessants.
Aspectes com ara la manera d'amollar el pol·len, 'con la elasticidad de los deseos', en la plàstica i suggerent expressió de Viera; la poligàmia, la peculiar distribució dels sexes en els feixets florals; l'acrescència floral, que projecta més ombres, encara, en la ja difícil observació de les flors; el curiós envescament del fullatge; i un possible o versemblant amistançament amb els ocells, per bé que es tracta, aquest, d'un aspecte que només apuntem i no sabem si s'ha documentat.

▤

Vent, formigues, ocells. La morella combina afinitats diferents: per les parets; pels llocs bruts, carregats de romanalles nitrogenades; i per la humitat. Una combinació força peculiar que expressem amb el mot nitrolitofília. Però l'ecologia és molt més dinàmica que la simple constatació de l'hàbitat. El pol·len s'escampa amb el vent. Prèviament hi pot haver qualsevol frec o contacte, un merlot furonejant, posem per cas, que hagi provocat l'explosió de l'antera.
Si la planta ha arrelat, com és típic, en una situació enlairada, com ara un pont o una paret, el pol·len es pot esbarriar amb excel·lent difusió. 

Sobre el fruit i la disseminació del braquiquíton

Ens passa tot sovint. Veiem detalls, coses, elements que ignorem i queden pendents del més elemental coneixement; més endavant i tot sovint, veiem com els elements, fins aleshores orfes de significació, s’integren en fets; aquests fets, finalment, s’integren en fets més complexos, els fenòmens. Els fenòmens s’integren, o els integrem, en categories conceptuals. En aquest cas la categoria seria l’ornitocòria, la disseminació de les plantes per part dels ocells. 

▤

Els elements serien, en aquest cas: un plançonet de Brachychiton; unes llavors negres, grosses; i els estornells. El marc d’aquests elements: la nostra terrassa, a Barcelona. 

Els enllaços dels elements van venir amb les converses amb amics: els estornells mengen aquestes llavors negres; n’aprofiten l’arrebossat extern i n’expulsen tota la resta, la llavor repelada; a més –observació d’un amic-, tot picotejant-ne els fruits, en forma de barca, fan caure altres llavors al terra.

Alzines populiformes

Un exemple d'aprofitament actual de l'alzinar
Recollirem avui estampes i aspectes de l'aprofitament d'un alzinar del sector de llevant del massís de Sant Llorenç del Munt, en vessants d'inclinació molt moderada del nivell basal, no gaire lluny del sot del Sabater Vell.
Com que l'explotació de l'alzinar és, avui dia, escassa i residual, pot ser d'interès fer-hi una ullada, més encara considerant que ens trobem en territori del parc natural de Sant Llorenç del Munt.

▤

Indument i estípules. Les estípules de les alzines són promptament esfulladisses. Totes les parts dels brots tendres, tiges, pecíols, làmines, estípules i borrons, també les flors femenines, a la primavera, estan coberts d'un toment ras, clar, com un feltre fi. Aquests brots dels troncs o epicòrmics, abundants en els peus de l'alzinar que veurem en aquest capítol, són possiblement l'expressió d'algunes descompensacions de l'aparell vegetatiu. Responen a gemmes adventícies estimulades per alguna escapçada, esqueix, trenc, patac, etc. Els trobem en tota mena d'arbres, però en els que veurem avui hi són excepcionalment abundants.

El salvatge xiscle del vent...

"...O t'espero amb el salvatge xiscle del vent entre les canyes..."

Manllevem, o potser rapissem, l'esqueix d'un poema de Salvador Espriu, 'Thànatos', del poemari 'El caminant i el mur', per introduir un tema cabdal, d'ensunya inestroncable, dels nostres paisatges vegetals: la canya Arundo donax.
Aquesta planta congria un bon feix d'aspectes de camps ben diferenciats. Hi ha el frondós i fecund tema de les relacions que hi hem establert, o sigui l'etnobotànica; hi ha el peludíssim tema de l'impacte que té, en el nostre entorn, aquesta gramínia invasora que actua com una piconadora; i hi ha, finalment, el peculiaríssim tipus de la canya, des de la perspectiva botànica.
▤

Gemma llucada i radicant d'Arundo donax. Més detalls a la imatge de més avall.

Fruits de rosàcies i serves violades!

Dissabte 12 vam passejar amb un grup de l'ADENC, l'Associació per la Defensa i l'Estudi de la Natura, radicada a Sabadell. Sempre és molt plaent acompanyar persones atentes que mostren un gran interès en qualsevol aspecte de la natura.

Aprofitarem l'avinentesa per fer una ullada a alguns fruits de plantes de la família de les roses, tot fent-ne, primer, una introducció de caràcter general.

També veurem la cirereta d'aquest breu capítol, un fruit que justament a la primeria semblava una pruna -Prunus-; però no, va resultar ser un fruit carnós en pom -no en drupa-, d'un color ben desconcertant. És el motiu generador de l'entrada d'avui.

▤

Poms, drupes i altres fruits

La tardor és, com sabeu, temps de fruits. Fem-ne la relació dels que vam veure dissabte passat: olives d' Olea europaea; figues i mamones de Ficus carica; cireres d'arboç d' Arbutus unedo; figues de moro d'Opuntia sp.; glans de Quercus coccifera, Q. ilex i Q. sp.; bagots de Vitis vinifera; codonys de Cydonia oblonga, subespontani; cireretes de pastor de Crataegus monogyna; ametlles de Prunus dulcis; lledons de Celtis australis; aranyons de Prunus spinosa; gavarres de Rosa sp.; i serves de Sorbus domestica. Sorbus, Rosa, Prunus, Crataegus i Cydonia són rosàcies. Uns fan poms; d'altres fan drupes; d'altres fan fruits especials, com les gavarres dels rosers.

▤

Germinació epigea: Cucumis melo

El meló és el fruit de la Melonera Cucumis melo, una cucurbitàcia àmpliament cultivada en territoris de clima càlid, normalment en regadiu, si bé la planta pot créixer i fruitar sense reg, plantada en terres bones i flonges. Diuen que el meló de secà sol ser més saborós i dolç que el de reg.

▤

Secció d'un meló, fruit bacciforme anomenat pepònide. El mot 'pepònide' prové, com 'pepida' i el castellà 'pepino', del llatí 'pepo', meló. Hi veiem la polpa, els filaments mocallosos -restes de la placenta reabsorbida- i les llavoretes, afuades d'un cap, l'extrem per on ix el germen, l'arreleta i els embriofil·les.

▤
Germinació epigea de la melonera

Fins ara hem vist dos casos -vegeu-los a la secció 'Fitografies'- de germinació epigea, el de la mongeta i el del ricí. Avui us proposem un text, en format pdf, sobre la germinació epigea de la melonera.
La diferència és prou clara: en els dos primers casos la llavor és engrossida; en la pepida del meló, en canvi, sembla que no hi ha endosperma (Flora Iberica) i les reserves nutritives per a la plàntula novella són molt menors. No impedeix això, però, que en pugui eixir una planta exuberant, de grans pampes i grans fruits, rebotits de sucres i aigua. Impressiona força veure com, un cop l'arreleta comença a pouar nutrients, els embriofil·les enverdeixen sota la llum i inicien l'autotròfia. Un cop més, l'observació de la trasmudança d'una llavor i la nascència d'una nova planta és d'allò més emotiva i delitosa.

▤

Avancem en epígrafs els temes i conceptes il·lustrats en aquesta breu fitografia:

• Germinació epigea
• Curvatura de l'hipocòtil
• Geotropisme
• Sincotília accidental
• Embriofil·les i nomofil·les

Les pepides duen un bany d'un líquid mocallós que les fa llisquents alhora que enganxoses. Els mucílags tenen una notable avidesa per l'aigua. N'absorbeixen en gran quantitat i poden, així, afavorir l'embriogènesi i la germinació. 

▤

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Cacopsylla i remitjó d'espigolalles

Portem avui al bloc un recull de temes diversos, de diferents dies i llocs, de l'hivern i la primavera de l'any passat.

El recull l'hem titulat 'Remitjó d'espigolalles' i acaba amb un tema que aprofitarem per fer-ne la introducció. Es tracta del petit hemípter del Garrofer bord Cercis siliquastrum. Aquest petit insecte, Cacopsylla pulchella, va estretament associat a aquest arbre. S'alimenta de la saba i extravasa unes gotes de melassa tan abundants que els panots de les voreres queden totalment empastifats i ennegrits, de la ronya que s'hi enganxa.

▤

En aquesta imatge hi veiem restes esquelètiques de la trasmudança de l'hemípter i una gotella de resina, a tocar del nervi.

▤

Detall de l'exúvia d'una larva de Cacopsylla pulchella i gotes de resina residual. Sembla que la pluja glutinosa no ocasiona altre trasbals que l'estètic i higiènic, però no és pas poca cosa, sobretot per a aquells que hi han de conviure, per exemple les cafeteries que tenen taules a sota d'aquests arbres.

▤

Relació epigràfica dels temes del recull d'espigolalles:

• Plegar Aubagons Asphodelus cerasiferus.
• Entre la poligàmia i la dioècia Fraxinus.
• Trepig i ensopegades. Polygonum de camí.
• Ruderalització. Ononis natrix.
• Llavors irregulars de Pancratium.
• Llavors de Dipcadi.
• La Xiulitera Silene latifolia.
• Fenassar de margall i pastura.
• Ordi bord.
• Petador Tripodium tetraphyllum.
• Cugules ruderals i arvenses.
• Esplendor de cugules: canons i fillols.
• Inflorescència clandestina d'Avena sp.
• Esplendor primaveral: Allium roseum.
• Floriment de cascalls Papaver somniferum.
• L'opi i les llavoretes dels pans.
• Cascall ancestral?
• Estigmes comissurals.
• Setulós. Setigerum?
• Proves de germinació.
• Les glans de les alzines Quercus ilex.
• Germinació hipogea.
• Alzinelles novelles!
• Blancor esplendent de Crataegus.
• Bec de cigonya Geranium sanguineum.
• Barlia robertiana: antropomòrfia.
• Pilositat i hidatodes en Vitis.
• Vitis rupestris.
• Circells i indument.
• Coliflor urbana.
• Gutació de Cercis i melassa de Cacopsylla.
• Panots envescats.
• Pega i camisola.
• Exsudació marginal i laminar.
• Coixinet foliar en Cercis siliquastrum.

Per accedir al recull cliqueu en aquest 'Remitjó d'espigolalles'.

▤

Sabadell

Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol

Un bolet de socó

Pugem a l'Institut Botànic de Barcelona per dipositar unes mostres de Quercus i trobem un grupet de bolets en un socó tallat ben arran, en un marge de l'aparcament del Jardí Botànic.

Curiosament enguany la ciutat de Barcelona sembla que no ha patit, els darrers mesos, una sequera tan greu com la que afecta a moltes comarques.

▤

Aquestes troballes sempre produeixen un cert impacte, segurament per la intensitat lumínica i la peculiar textura dels bolets, carnosa, flonja i més o menys gomosa, tan especial que quasi no gosem adjectivar-la. No trobem altres possibles referents comparatius que el d'alguns formatges, potser les crispetes, alguns pastissos cremosos...

Aquests bolets destaquen pel suau degradat cromàtic del barret, un beix grogós o crema claret i delicat com el vellut, que es va fent més clar cap a les vores, ja quasi blanques. Les làmines són una mica ondulades i tenen un color semblant, com de carn rosadenca.

▤

El peu porta un anell a dalt, a prop del barret; és ple, una mica fibrós i estireganyós, de carn ferma. Fa una olor suau, de bolet, molt bona.

Ens ha semblat, per les consultes fetes, que pot ser el Pollancró o Bolet del pollancre Agrocybe aegerita, bolet lignícola, gregari, associat als troncs i socons dels pollancres i  altres planifolis.

▤

▤

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Sabadell

L'opecarp de Meconopsis

Meconopsis cambrica és una herba que a casa nostra viu al Pirineu més occidental, sobretot a la vall d'Aràn, la Ribagorça i l'alt Pallars. Nosaltres la vam trobar, el dia 14 de setembre, a l'obaga de la serra de Cadí (Cerdanya), a la vall de Pi, precisament a la quadrícula ja consignada al mapa del BDBC, un petit illot força apartat de l'àrea referida al principi.

Només l'havíem vista, abans, a la vall de Mulleres (Alta Ribagorça-Val d'Aran). No és gens trobadissa. És una papaveràcia de prats i vorades de boscos humits (aliança Fagion sylvaticae), de distribució atlàntica.

▤

Opecarp i reblum. Les papavaràcies fan fruits secs, en càpsula dehiscent. Un opecarp és una càpsula parcialment badadissa, que només s'obre per petits porus o badius, com en aquest cas. La que vam fotografiar feia cosa d'uns 3,5x0,6 cm. És fusiforme, tetracarpel·lar, amb els cantells ben marcats (prisma quadrangular afuat).

Papaveràcies i brassicàcies són properes, pertanyen ambdues a l'ordre de les brassicals. En aquest fruit hi veiem una semblança amb les síliqües de les crucíferes: les vores dels carpels són engrossides. Els extrems dels fulls dels carpels se separen una mica per dalt, tot regirant-se cap enfora i deixant quatre finestrelles apuntades, en forma d'arc gòtic. L'armadura que en resulta evoca la que cofa els pous i porta fixada la corriola dels poals. Aquesta armadura va rematada, al capdamunt, per l'estigma capitat, talment com el floró d'un pinacle o una eminència episcopal.

▤

Salpasser. Les llavoretes de Meconopsis són tan menudes i nombroses que semblen pòlvores de nogalina. No arriben al mil·límetre, són reniformes, de color bru negrenc i superfície reticulada. El fruit és llargament pedunculat, de manera que, un cop obertes les finestrelles del cim, l'oscil·lació de la càpsula deu produir l'expulsió de les llavors al defora, com un salpasser amolla les asperges.

▤

Salpasser o hisop. I vet aquí que de la papavaràcia passarem, per aquest esquelètic i salat pont de les paraules, a una altra planta de la mateixa diada (14.9.19), l'hisop Hyssopus officinalis, una labiada de les comarques pirinenques, la Noguera i altres punts, esparsos, de la meitat nord del Principat. Perquè un hisop és justament un salpasser. Sembla que a l'antiga Grècia s'usava la planta per netejar i purificar els espais sagrats, però ignorem com i per quin salpàs, es va produir l'homonímia entre l'objecte, el sapasser, i la planta.

Nosaltres no, no hem vist mai un salpàs, però l'amic Joan Cuyàs ens diu que al Bages el mossèn es valia d'una cullera de fusta per llençar esquitxos de sal a les parets de les cases, i que el salpasser només era per a l'aigua beneïda. En fi, per poc que gratem, aviat surt, del tema i punt més impensat, una planta, una herba o una mateta, com l'aromàtic i enravenat hisop.

▤

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol