Sense fotografies. Un passeig sense fer fotos? Prou. Una crònica sense ni una sola imatge de la diada? Prou. Comprovo, altra volta, que prendre imatges destorba força i, sobretot, ens fa perdre atenció i concentració. De la colla que ens vam aplegar, crec que eren pocs els que duien una càmera al coll. És més, crec que tampoc no es prenien moltes fotos amb el telèfon.El passeig. Diumenge, 29 de setembre. Sortim de Bellaterra i baixem al clot selvàtic de Can Vinyals, passant, aviat, al terme de Sant Quirze. Amagat en el sot, vam veure un xupet d’ensofrar, dels temps en què hi havia vinyes quasi arreu. També vam veure dos arcs bessons d’un forn de pedra calar.Vam veure diversos arbres grans, dels dits monumentals, com ara roures i un lledoner. Poc abans de tancar el cercle vam acimar-nos al discret i escorxat turó de Matarit. Aquest pujolet és una miranda fabulosa, quasi als quatre vents, del sistema mediterrani, les aclofades serres marineres i les planes, profusament poblades, del corredor prelitoral.Un cop més, comprovo, amb tristesa, quina aclaparadora absència d’ocells no hi ha, en els nostres paisatges.És possible que passem unes hores emboscats sentir sentir ni una xurreta, ni una tallareta? Sembla mentida, però sí, només unes mallerengues i pit-rojos, d’aquests que venen després de l’estiu i, tot i no tenir, amb el territori, a la tardor, un vincle molt afermat, tornen a cantar, moguts per la recrudescència genital d’aquest període.Crec que vam ser quinze. Hi havia joves i estudiants, detall sempre engrescador, atesa la veterania dominant, en general, en aquest tipus d’activitat. Els participants van mostrar un interès, atenció i discreció perfectament plausibles, que van fer, entre tots, que la passejada fos molt agradable i passadora.Albert Vicens i Àngel Bistué. El guiatge de la passejada va anar a càrrec d’aquests dos biòlegs, del grup de ‘Flora Catalana’ del Vallès Occidental. Ho van fer tan bé que possiblement sigui el motiu principal, deixar-ne constància públicament, que m’ha decidit a fer aquesta nota. Els dos tenen la virtut d’un estil molt passador, parlant amb claredat i precisió; i sense caure en aquell excés, en certa manera comú en aquestes activitats, de voler donar un devessall de dades que de vegades resulten abassegadores, un defecte que segurament jo dec tenir.La grassesa del Vallès. Tendim a creure que les formacions boscoses són pròpies de les muntanyes. Ben al contrari: hi ha bons llucs, en les comarques del corredor mediterrani, de que en d’altres temps hi devia haver, entre les dues tirades de les serres litorals, boscos frondosos i esponerosos.Les terres al·luvials, acollidores de llitades de materials detrítics de mida diversa, són grasses i riques. Ho testimonien amb claredat els arbres higròfils -de ribera- i els nombrosos peus, d’alzines i roures, de gran talla, de capces àmpliament desplegades, brancatge desfogat i figura graciosament harmoniosa.Algunes plantes. Els guies van saber puntualitzar el passeig destacant algunes plantes interessants. Per exemple l’om Ulmus minor, un arbre d'espais moderadament humits que perd aviat la protecció del període juvenil, sofrint aleshores l’atac de la grafiosi, malaltia fúngica molt violenta, transmesa per escarabats escolítids que, a més, raten fulles i cuquen brots.També el ginebre Juniperus communis, un arbret que, juntament amb el seu germà J. oxycedrus, en d’altres temps era força aprofitat, per a fer oli de ginebre o, per exemple, bastir els pals semalers.Vam tenir la sort de veure un nespler Mespilus germanica fruitat, un d’aquests arbrets, sovint de la família de les rosàcies, com ara la llúcia d'empeltar, que eren comuns al voltant de les cases de pagès. Aquest nesprer d’hivern es va fent cada cop més rar i menys trobadís. De fet, la consulta al BDBC permet veure que no està citat d’aquesta quadrícula.L’Àngel va voler destacar un peu de la ranunculàcia Helleborus foetidus; l’Albert va llençar a l’aire una pregunta interessant: qui pol·linitza les flors hivernals del marxívol? Potser les formigues? En una consulta ràpida veig que sembla que es tracta de diferents himenòpters. Però les flors són autògames facultatives. Aquesta planta penetra en la vegetació mediterrània, en obagues, barrancs i fondals.L’Àngel ens va ensenyar el curiós alquequengi Alkekengi officinarum, una solanàcia que fa tomacons, baies vermelles lluents, embolcades per una bossa bracteal semblant a una bufeta. En Miquel, germà de l’Àngel, ens fa observar un detall interessant: les bràctees que formen la bosseta, d’un color taronja escarlata molt bonic, tenen una degradació tal que acaben fent una retícula o malla molt fina, com una filigrana o una randa.Per cert, tampoc l'alquequengi no està citat d'aquesta quadrícula.Molts fruits maduren al sol; qui planta tomaqueres ho sap prou bé. Però el tomacó de l’alquequengi està amagat, dins la bossa. Versemblantment, aquesta bosseta en forma de bufeta deu fer com un sedàs i deu deixar passar els raigs solars. Tal vegada, la conversió de la bossa, en una fina i atractiva randa que permet veure’n el tomacó, a l’interior, deu indicar-ne la maduració; perquè, lògicament, amostrar-se és llei, en fruits carnosos i molsosos. La peculiaritat és clara: la bossa no s'esquinça, sinó que es forada, deixant-ne, només, l'esquelet del reticle vascular.
Herbes ruderals. Al llarg dels camins hi ha força herbes ruderals, moltes d'elles al·lòctones. En són exemples, entre d'altres, Artemisia annua i Aster squamatus. Tots en som difusors, animals de pèl o de ploma i animals de sabata, però actualment qualsevol observador pot veure que aquest ris-ras desbridat, de ciclistes, per tot arreu, està provocant una invasió d'herbes ruderals, algunes invasores i molt agressives, en els vorals dels camins.
Reivindicar el paisatge proper. Tot el que es faci per a conèixer el paisatge vegetal del nostre entorn més immediat, em sembla molt important; perquè, com es diu sovint, conèixer és estimar.I perquè, vist sense biaixos, és natural, normal, que ens interessem més pel nostre entorn que no per paisatges d’espais llunyans.Pe això agraeixo i felicito a Àngel Bistué i Albert Vicens, per tenir l’encert de fer-nos veure que aquí mateix, a la vora de les nostres cases, tallers, fàbriques, camps i horts, hi tenim unes excel·lents mostres de la sòbria i modesta vegetació mediterrània, però acollidora de moltes plantes de l’Europa mitjana; perquè som molts els que vivim en aquest nyuc geogràfic, simbiòtic, on s’abracen dos mons, el mediterrani i l’eurosiberià.Talls de tronc de ginebre Juniperus oxycedrus. Fusta resinosa, molt aromàtica, famosa perquè no es polla. Dels troncs, molt tenaços, se'n feien els pals semalers. De les soques se n'extreia l'oli de ginebre, de virtuts medicinals, molt bon antisèptic, usat per pastors i menescals.Romà Rigol
