Petites llums entre les ombres

Havia fet unes observacions al bosc i ja me'n tornava, però de cop vaig veure unes ditades de sol ponent.
Daurades, aturades al terra i al tronc dels arbres, aquestes petites llums entre les ombres, fines i coladisses com llambrec de mussol, també em van aturar a mi.

Els coladissos i fugissers raigs del captard ens recordaven que tot pot ser diferent si ens traiem les lleganyes de la mirada aviciada en la indiferència.

Aquella llum daurada i rasant tenia la dolça suspensió del darrer moment de la vetlla, quan, fent el gest de recollir la roba del llit per acotxar-nos, la consciència s'acomiada i ens lliurem al bressol de la foscor.

Sabadell

Romà Rigol

Cos vegetatiu de Lophocolea bidentata (L.) Dumort

L'hepàtica d'avui la il·lustrarem amb fotografies pròpies i d'altres de l'amic Cèsar Pedrocchi, que ens ha cedit unes boniques imatges d'hàbit i de detall.

Contràriament a altres hepàtiques portades a aquest espai, Lophocolea bidentata (L.) Dumort cau en el llindar de l'abast del nostre lluc i això no ens permet fer-ne la descripció completa que voldríem, de manera que aquest capítol serà eminentment iconogràfic.

Lophocolea bidentata (L.) Dumort té, com a característica més vistent, els fil·loides amb dos lòbuls aguts i força separats, com unes banyetes.

Això li dona un aspecte general molt dentat, força evocador, per l'ampli escot que separa les dents, de la fulla d'un xerrac de trepar. Fotografia: ©️ Romà Rigol.

☰

De tenuïtat extrema i sense cap armadura en els fil·loides -els de les hepàtiques no tenen nervi, a diferència dels de les muscínies-, les mostres acusen aviat la manca d'hidratació i es deformen. Però val a dir que de vegades els fil·loides són, tal com llegim en alguna guia, difícils d'apreciar. Tenen una bona part de la làmina per damunt i per dessota dels contigus, de manera que el conjunt de cada reng podria prendre's per una sola làmina. Fotografia: ©️ Romà Rigol.

☰

S'hi observa l'hàbit arrossegadís. Creixen ajagudes i aplicades al substrat, en aquest cas l'escorça d'un branc aterrat, a l'interior d'un alzinar d'obaga. Sembla que aquest estatge, la fusta putrefacte, és molt apropiat per a aquesta hepàtica humícola, corticícola i terrícola. Fotografia: ©️ Romà Rigol.
☰

L'escala mil·limètrica dona idea de l'exigua talla d'aquesta hepàtica que no és, segons diuen, de les petites! Fotografia: ©️ Romà Rigol.

☰

"És una espècie molt polimorfa, fins al punt que una espècie pròxima, L. cuspidata, cau dins dels seu camp de variabilitat: actualment són considerades una mateixa cosa. Hom ha citat també L. heterophylla i L. minor." 

"Lophocolea bidentata és una espècie molt freqüent, que forma gespes de color verd pàl·lid, translúcides, sobre talussos humits ombrívols, sobretot als alzinars, cobrint grans superfícies."

Història Natural dels Països Catalans. Plantes inferiors. Volum 4. Enciclopèdia Catalana. Pàgines 374-375. Fotografia: ©️ Romà Rigol.

☰

Imatge que il·lustra l'hàbit de l'hepàtica, amb les vores d'aspecte de dents de xerrac de trepar o de dues mans (cast. tronzador). Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Sovint els poblaments briofítics són poliespecífics. L. bidentata es reconeix força bé en aquest estat, fresc i xamós, per les banyetes i la convexitat dels fil·loides, la translucidesa... Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.
☰

Lophocolea bidentata (L.) Dumort és una hepàtica foliosa de la família de les lofoziàcies Lophoziaceae, de l'ordre de les jungermannials Jungermanniales.

"Gespes de color verd pàl·lid...". Observeu-hi, a la dreta, la boleta negra de l'esporangi. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Imatge que permet veure l'estructura cel·lular dels amfigastris. Els amfigastris són fil·loides més petits que els laterals, també disposats en reng, però al llarg de la cara ventral del cauloide. Estan profundament fesos en segments estrets, llargs i escamarlats, tal com es veu a la imatge. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Els amfigastris tenen dos segments principals i altres dos de menors, als costats. També s'hi veuen els rizoides. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Volem cloure aquest capítol amb un record de la doctora Creu Casas:

"En el juràssic continuen les marcancials, Hepaticites i els Sphagnum. La Schizolepidella del juràssic pot ésser una hepàtica primitiva extingida amb fulles bífides, poc diferents de les actuals jungermannials. A pesar de la dificultat que representa la conservació de les delicades jungermannials, aquesta troballa suggereix la possible relació amb antecessores jungermannials folioses."

'Alguns aspectes moderns de la briologia'. Discurs llegit a l'acte de recepció celebrat el dia 10 de novembre de 1983, a la Reial Acadèmia de Farmàcia de Barcelona. Llegit per l'acadèmic electe molt il·lustre senyora Doctora Creu Casas i Sicart. Editat per la Universitat Autònoma de Barcelona. 1983.

☰

Sabadell

Text: ©️ Romà Rigol

Quatre llucs dels cingles de Centelles

A prop del Presseguer i damunt de la baga de les Comes. Al caire del cingle hi ha dos arbusts força presents, la Noguerola Pistacia terebinthus L. i el Corner Amelanchier ovalis Medik., caducifolis de tendència litòfila. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Introducció geogràfica. Tot i la moderada potència dels cingles de la vall del Congost, han estat i són encara destinació habitual d'excursionistes, naturalistes i també professors i geòlegs, donat que en un recorregut breu es poden anar veient les diferents capes sedimentàries, en bona part triàsiques, ja eocèniques les de la plataforma superior.

Els cingles van agafant espectacularitat quan ens hi acostem des de la vall, però el breu report d'avui és d'una passejada per la plataforma superior, arran de cingle i a prop de la casa del Presseguer, no gaire lluny del llogarret de Sant Miquel Sesperxes.

S'accedeix a aquest lloc per dues carreteres principals. Pel sector del sud-oest hi arriba la carretera de Sant Feliu de Codines (el Vallès oriental), amb el branc afegit provinent de Sant Quirze de Safaja (el Moianès). Però l'accés més directe l'ofereix la carretera de Centelles, del sector del Congost (Osona).

☰

El paisatge vegetal. Com sol ser habitual en aquestes alçades -la plataforma ronda els 700/750 m-, la vegetació és mediterrània, d'alzinars amb pi blanc, però amb important penetració d'elements muntans submediterranis, roures, pi roig, boixos, etc.

Quan es passa el coll de Can Taló i es baixa cap a Centelles es poden veure, a l'esquerre, al peu de la costa presidida pel Puigsagordi, extenses pinedes de pi roig, delatores del caràcter més fredós d'aquest caient osonenc.

Bon Nadal

'a lluc de cuc' us desitja

bon Nadal i bon any 2021

A lluc de cuc

Enteixinat de brosta,

branca i llum.

Verdum de passa.

Esporòfit de Radula complanata (L.) Dumort

A l'entrada que vam dedicar a aquesta hepàtica (vegeu-la aquí) vam veure-hi la part vegetativa; avui, en canvi, ens centrarem només en l'esporòfit, òrgan concret però cabdal en la biologia dels briòfits. A la imatge, emersió d'esporòfits de Radula complanata (L.) Dumort.
☰

L'esporòfit. En els briòfits hi ha alternança de generacions. L'esporòfit -generació esporofítica- és l'òrgan que genera espores o gèrmens asexuats. Les espores originen gametòfits, cossos vegetatius, clorofíl·lics, que originen òrgans portadors de gàmetes.

Per a major precisió, copiem el significat recollit en el glossari de la guia de les doctores Creu Casas, Montserrat Brugués i Rosa M. Cros:

"Esporòfit m. Generació diploide que fa espores; viu fixada sobre el gametòfit."

☰

Emergència. La naixença de l'esporòfit es produeix a l'interior d'un aplec de fil·loides en forma de butxaca o taleca, anomenat periant. En créixer l'esporòfit i el pedicle que sosté i nodreix l'esporangi (=vas d'espores), eixampla l'aplec de fil·loides del periant i emergeix a l'exterior, tal com es veu en aquesta fotografia.

Rhamnus alaternus L. de marge i poncellats

La natura és cíclica. Torna i retorna. Se'n va el temps dels bolets, tornen les fulles seques al terra, torna la flor de la gatosa... Som al desembre i ja han tornat les poncelles dels aladerns, les petites boletes d'un roig episcopal.

☰

Els havíem vistos altres cops però no ha estat fins avui que ens hi hem fixat una mica i ens han sorprès: al llarg del camí carener del serrat de sant Iscle que comunica el santuari de la Salut i Castellar del Vallès hi ha tota una sèrie d'aladerns Rhamnus alaternus de bona talla, perfectament distingibles, perquè en el marge no hi ha sinó pobres herbatges de camí, algunes ginestes, grosses i decandides, alguna alzinastre rabassuda, etc.

☰

Ecotipus. Entenem per ecotipus les formes poc o molt desviades de l'hàbit més característic d'una espècie, determinades per factors ambientals.

L'aladern és un arbust comú en els alzinars i formacions associades del lignetum mediterrani. A l'interior del bosc l'aladern sol fer una capça oberta, clarera.

Plenament exposats als elements, al tallant cop del podall i a l'ambulatori mossec dels animals de pèl i de llana, alguns d'aquests aladerns de marge tenen una capça tofuda, densa i ben perfilada.

Floració de Ruscus aculeatus L.

Ruscus aculeatus L. Família Asparagaceae. Subfamília Ruscoideae. Alguns autors el consideren mereixedor de família a part: Ruscaceae. Faneròfit rizomatós, subarbustiu, amb fulletes membranoses, petites i temporeres. Estructura modular, amb eixos principal i secundaris que duen rames breus (braquiblasts), planes i foliiformes (cladodis), amb una espineta a l'extrem.

És característic dels alzinars i comunitats relacionades. De tendència esciòfil, també tolera els espais oberts.

☰

En el capítol d'avui hi veurem les flors del Galzeran Ruscus aculeatus. En fa de diversa mena i es distribueixen de manera també variable. Ens centrem en la morfologia externa o antologia descriptiva. L'antobiologia sembla singularment complexa; només en reportem alguna dada, presa d'un treball de camp consignat i enllaçat.

☰

El galzeran i les seves flors tenen tot un plec de característiques i una variabilitat molt interessants. 

Sobretot perquè, ultra les variants morfològiques, les flors formen part de la sexualitat i la fenomenologia reproductiva. En el cas del galzeran la reproducció és una mica enigmàtica...Es parla obertament de reproducció fallida, amb taxes de fructificació molt baixes.

☰

Com hem exposat altres cops, entenem la flor com un procés. En aquest procés tendim de forma natural a fixar-nos en els extrems: la flor i el fruit. Passa com en la deriva cromàtica del tomàquet: transita del verd al vermell d'una manera enigmàtica. A l'entremig agafa un color que posa a prova el nostre lluc, alhora que els nostres mots.

D'aquesta manera, no podem evitar associar la flor marcida i fecundada amb la imperfecció, i, a més, imperfecció doble, de la flor pansida i del fruit incomplet. Segurament això forma part de l'essència del nostre estil de veure les coses, que funciona a la manera d'una auca o a còpia de fotogrames i de seqüències, unes triades i les altres omeses.

Filoma i periant de Radula complanata (L.) Dumort

L'hepàtica que veurem avui és abundant i trobadissa, a més de relativament vistent i de bon distingir, pel perfilat i la definició de la forma.

En el títol hi hem volgut destacar que d'aquesta hepàtica veurem, només, el conjunt d'òrgans foliosos i l'anomenat periant, hipsofil·loides que formen un òrgan molt característic de l'espècie. Queden exclosos, doncs, els gametangis o òrgans portadors de les cèl·lules reproductives, intimitats que queden fora de l'abast del nostre lluc.

☰

Fora del grup d'espècies adaptades als ambients secs, força important, en general els briòfits viuen en ambients humits i és en aquests ambients on hi són més diversos i abundants.

Fan tapissos i coixins més o menys densos i mai no s'aparten gaire del substrat que els acull, el terra, les roques i les escorces d'arbres i arbusts. L'arrauliment i l'hàbit arrossegadís expressen molt bé el temperament higròfil de la major part de briòfits.

☰

Els briòfits necessiten un ambient humit per a reproduir-se, en el trànsit dels gàmetes masculins fins a l'oosfera, i per a mantenir ben hidratades totes les cèl·lules, fora d'un grup de molses, el de les politricals, principalment de muntanya, que tenen un precari sistema conductor que els permet procurar-se una part de l'aigua, pouant-la del substrat.

☰

Els badius i les petites fissures de les escorces són un nínxol protegit i estantís, idoni per acollir els gèrmens de molts briòfits. Les clivelles són les carrerades de l'aigua escoladissa, vehicle de brossalla llisquívola i de tota mena de partícules arrossegadisses.