No són pocs, els passeigs que faig que, més o menys curts, no ofereixen, al meu parer, un ventall de punts prou significatiu o complet per a fer-ne una crònica. Val a dir, però, que això no són, en realitat, més que impressions; i, a més, és molt probable que allò que un dia ens va semblar, simplement, com un plec d'experiències escadusses, podria ser vist, considerat amb una altra perspectiva, com un testimoniatge d'un cert interès. Sí, em sembla que allò que creiem que no fa joc, que és com una peça sòlta, també mereix la nostra atenció i ser rescatat.
Bona part del que visc no ho entenc i, a més, suscita el neguit, fosc, de la incomprensió. Em sembla, però, que cal celebrar-ho i donar-ne gràcies, perquè potser sigui això, no comprendre res del que habitualmente ens envolta, el que ens permet entendre, si més no una mica, algunes coses.
Crec que en endavant escriuré alguns capítols a rajaploma, com aquest, en molts casos simples retallons d'allò que hem vist, amb la voluntat de pretendre que cada cop siguin menys, les coses que van caient i perdent-se, com aigua en cove, en el fosc pou de la inconsciència i de l'oblit. Si jo vaig sortir de l'ou, com sembla, fortament infectat per la curolla de cercar el sentit de les coses, potser sigui bo d'anar acceptant que el que normalment hi ha, darrera de les coses, són, simplement, altres coses.
Tots participem del biaix de la parcialitat; només cal fer un repàs, per exemple, a les fotos que cadascú fa, per a comprovar que solem centrar-nos en alguns temes, més o menys determinats. De vegades, quan jo faig això, veure les coses que he fotografiat, gairebé m'esgarrifo.
Però em sembla que convé veure que les coses, tots els elements que ens envolten, corresponen a diferents categories. Poso l'exemple d'una orquestra simfònica. Reconèixer que un determinat instrument és, posem per cas, un clarinet, és perfectament factible. Però això diu molt poc de la música, una entitat complexa, d'una altra categoria; reconèixer els elements simples cau en el simple àmbit del catàleg d'inventari. El caràcter del clarinet s'expressa en oposició i combinació amb els altres instruments. Amb els instruments es crea la música. Les entitats complexes no es poden veure sinó en la imaginació, però és la imaginació, precisament, l'instrument més valuós per a comprendre el món. La música de la natura -els boscos, la vegetació, etc- és una partitura no escrita, però que no cessa de sonar. En el sembrat o el camp llaurat hi podem veure les herbes, les que van ser-hi i les que vindran; també podem veure o considerar per a què sembrem cereals, que és, això, una altra valoració, d'una altra categoria: igualment, podem veure o imaginar les rouredes que va caldre tallar i desarrelar, per a preparar la terra, al seu moment. Tots i cadascun dels elements han de ser afinats oportunament i donaran, segons la combinació que en fem, un plec de diferents interpretacions. Dit això i d'aquesta manera, jo defenso que és necessari i ineludible tenir i practicar una visió crítica del nostre entorn -i de passada no me n'estaré de dir que anar a la cerca d'imatges agradables és d'una morbidesa real, molt més que no les imatges que prenem.
Em sembla que així es pot comprendre, millor, que algunes de les imatges següents no duguin, al peu, una simple glossa, sinó fins i tot algunes valoracions que cauen en l'àmbit de la moral, que és la reflexió, al capdavall, sobre la nostra conducta.
Absis de la capella romànica de Sant Miquel de Serra-sanç, en el pla homònim que, donada la suavitat del relleu, és cobert de sembrats de cereals d'hivern. Aquest lloc és una balconada que queda al nord de Sallent, al Bages.
Es prepara la terra per a la sembra. Vam fer el passeig el 14 del corrent. La llum sedassada, somorta, apuja el cromatisme de la terra.
Els camps tenen un color d'un groc ataronjat, possiblement degut a l'ús dels herbicides. De vegades penso si aquestes collites de gra -que de fet són per al manteniment de la cabanya porcina- poden arribar a pagar els costos ambientals d'aquest constant ús de productes nocius per a la vida, que el que fan és portar fins als límits d'empobriment la diversitat biològica. Tenim un país molt intoxicat. Un simple afeccionat a l'ornitologia, l'observació dels ocells, pot comprovar que en les darreres dècades les poblacions han fet una gran davallada, que va aparionada, és clar, amb la davallada d'invertebrats i el radical empobriment de les herbes.
Les herbes marquen molt bé el límit de la ruixada d'herbicides.
El país té plantejats alguns reptes molt grossos, per exemple la gestió de l'aigua, en primer lloc, amb manta senyals, actualment, de que en realitat és un repte que no es vol abordar; un altre seria afrontar la reducció de les cabanyes de porcí i vaquí. Són temes que requereixen una perspectiva i una voluntat que els gestors del país són incapaços d'assumir.
En relació a altres regions, només a Espanya i a la comunitat europea es destina un superior percentatge de blat a l'alimentació animal que no a la humana, inequívoc indicador de com ens hem focalitzat, a Europa, en la producció de carn.
Però és que, a més, a Catalunya s'hi cultiva molt més l'ordi -i també la civada- que no el blat; ordi per a pinsos diversos -mesclats o compostos, fariners, etc- i també, però en percentatge molt menor, molt poc rellevant, per a maltejar. Som els carnissers del món i, concretant més, els catalans som els campions de la porqueria.
En alguns camps el cereal ja ha germinat. En aquest estadi vegetatiu, inicial, les fulles són encara del cappare; tot seguit, quan el cappare ja ha donat un grupet de fulles -4 o més-, fillolarà -desvetllament de les gemmes axil·lars- i cada fillol donarà, al seu torn, les seves arreletes, dites secundàries, per ser posteriors a les primàries. Força més endavant, quan l'herba ja és ben implantada en el terreny, es produeix el canoneig.
Pineda que duia, com a mínim, tres espècies de pins: P. pinea, P. halepensis i P. nigra.
Ara ja som a la sèquia de Manresa, a l'altura de Balsareny. La sèquia és el llegat d'un temps que no podem ni tan sol imaginar, quan a la riba del Llobregat hi havia una gran activitat, febrosa i fabril.
Ara el camí de la sèquia és un espai d'esbarjo. A la ribera hi ha un batibull d'espècies arbòries, uns arbres plantats, d'altres subspontanis, tots fent costat als silvestres.
Sembla que és habitual l'ús del tabac en els horts. Aquesta planta: Nicotiana tabacum, en fresc atrau a molts petits insectes i altres invertebrats que malmeten les hortalisses; a causa de les substàncies enganxoses de les fulles, alguns d'aquests animals hi queden atrapats, actuant la planta com una trampa. Una altra cosa és l'ús de preparats, de planta seca, per a fumigar, com a insecticida, fungicida, etc.
Arbre coronat. Coronar un arbre -cast. desmoche, trasmocho- és tallar-lo en rodó, per davall de les besses -branques de primer ordre-, o bé a flor de terra; l'arbre coronat rebrota, donant tanys més o menys rectes, dreturers. Si, com era habitual, s'eliminaven, quan encara eren tendres, la major part d'aquests tanys, els deixats podien donar bons fustals, d'interès com a fusta estructural. Era una pràctica no exclusiva dels arbres de ribera; altres arbres, com ara els roures, també eren objecte d'aquest tipus d'aprofitament.
Els magraners espinosos -la majoria dels ferals o subspontanis-, de fruits no tan grans com els cultivats, fan llavors àcides, no dolces.
Figuera amb algunes figues tardanes, blanques, petites, però madures i de carn dolça.
En sentit estricte, aquest no és un paisatge natural. L'afaiçonat del paisatge és el resultat de llarguíssims períodes d'usos i aprofitaments diversos.
Vinca major L.
Sobreeixidor de la sèquia. Més amunt vam veure una parella de merles d'aigua, ocell aquàtic que, segons diuen, és tingut per indicador d'aigües no pol·luïdes.
En el gènere de les llenties d'aigua Lemna, algunes espècies no es poden determinar amb l'ajut dels mitjans convencionals. Sembla que, si més no a parer de l'amic Cèsar, es deu tractar d'una de les dues espècies al·lòctones, plantes d'aigua que, a ben segur, no tenen, a casa nostra, una corologia prou ben establerta. Sempre hi ha temes per aclarir.
Text i fotografies: © Romà Rigol
