La de les venes d'aigua del nostre país és una història molt llarga de destrucció i degradació. Però crec que ara es posa de relleu, especialment, la incompetència de les administracions, a l’hora de gestionar el medi periurbà i interurbà.
Em plau dedicar aquest capítol a la memòria d'Eloi Figueras Trouwborst.
Ja són molts, els anys d’intents i d’esforços de rehabilitació del riu Besòs. En realitat, potser seria millor que no siguem massa il·lusos i acceptem que el riu que cingla la façana del nord-est de la ciutat de Barcelona és més un canal de desguàs que no un riu.
Perquè, dellà de les ciutats, no tot són espais naturals, com ho és, per exemple el massís del Montseny. Entre les zones poblades i els relleus més eminents, destacats i admirats, hi ha altres relleus, menors. I al voltant d’aquests relleus menors, n’hi ha uns altres que són d’un tipus força especial: els situats a frec o a prop dels habitatges o de les zones industrials, espais que duen tots els senyals d’una llarguíssima història, d’usos i trasbalsos.
Són tots aquells espais que, situats al voltant i entre les zones urbanes més poblades i atapeïdes, ens produeixen aquella forta impressió d’indefinició i d’abandonament, de ser un eclèctic i colpidor aliatge de parc d’esbarjo desballestat, descurança, erm d’herbes ruderals, barraquisme residual, circuit esportiu, hortets furtius i marginalitat suburbial, tot plegat esquitxat i amanit amb deixalles de tota llei, sovint inimaginables, en uns casos escampades, en d’altres apilades en petits abocadors que són qualificats, en el peculiar argot dels cercles administratius, d’incontrolats.
Perdoneu, però em sembla que al nostre país tot és més o menys incontrolat.
Si són tan variats, peculiars i bigarrats, els trets que concorren en aquests espais, ens trobem alguna cosa de semblant en les entitats administratives involucrades en la gestió del medi fluvial, exhibint una notable diversitat, una diguem-ne biodiversitat política: diputació de Barcelona i el parc de la serralada de Marina que en depèn; Generalitat de Catalunya; Àrea Metropolitana de Barcelona; Agencia Catalana de l’Aigua; Consorci del Besòs-Tordera; Ajuntament de Montcada i Reixac; parc fluvial del Besòs i els ajuntaments involucrats, a més del de Montcada, el de Barcelona, de Sant Adrià i de Santa Coloma de Gramenet.
Totes aquestes entitats generen un munt de programes, plans, projectes i entitats subsidiàries. Les administracions fillolen i relluquen més que els rizomes de la canya xisca.
Si consulteu les informacions d’aquests anomenats parcs, veureu que els autors dels textos, fent gala d’un formidable olimpisme verbal, tracten aquests espais com a naturals, o verds, o com a infraestructura verda.
Avui, en aquest capítol, en veurem una mostra: el tram final d’un torrent de la serra de Marina, al conflent amb el Besòs. Veurem com és, un d’aquests espais naturals de l’àrea metropolitana.
Per sort, una petita bosquina, de notable interès biogeogràfic, un alocar, ens servirà de guia o fonament, per a fer-ne l’exposició.
☰
"Les grans depuradores biològiques catalanes deixen l’aigua amb una DBO i DQO i un contingut d’amoni amb valors entre 5 i 10 vegades superiors als que es troben en qualsevol riu (que no haurien de superar els 5, 10 i 0,5 ppm respectivament dels tres paràmetres esmentats). Per tant es requeriria un cabal en el riu que permetés la seva dilució i autodepuració. Aquest no és el cas dels rius mediterranis, sempre de cabal migrat i per això el model de Pla de sanejament actual no garanteix la recuperació dels nostres rius, tot i les millores que hi ha hagut en alguns d’ells. En resum, el balanç del sanejament de Catalunya no és tan optimista ni tan satisfactori com pugui semblar en l’opuscle que la Junta ha editat. Les millores en alguns rius no poden amagar una decepció important pel que fa a la recuperació de la vida als rius (molts polítics i gestors no han pogut complir la seva promesa de banyar-se a sota de les depuradores que han inaugurat)."
Prat, Narcís. “Ecologia i gestió de l’aigua a Catalunya”. Medi Ambient, Tecnologia i Cultura, no. 25, pp. 5-15.
https://raco.cat/index.php/MATiC/article/view/297449.
L’alocar és una formació arborescent (1), ripària, termòfila, silicícola, pròpia de l’àrea mediterrània septentrional, en l’àmbit de l’alzinar amb marfull. Tractant-se, en general, de cursos fluvials que drenen els relleus i les serres litorals, solen tenir un recorregut curt i cabals molt migrats o nuls. A més, la natura rocosa de gran part del sector nord del litoral, genera barrancs més o menys encaixats, mancats de riberals.
Ja es comprèn, considerant la limitació física d’aquests hàbitats, que els alocars que hi estan associats solen ser matolls o bosquines d’escassa extensió. De manera que sovint es tracta de grups d’alocs, més que no de formacions geogràficament significatives.
L’alocar del torrent de la Vallençana també té una extensió reduïda. I, no obstant això, em sembla que té una entitat prou significativa, sobretot perquè alguns peus tenen una talla destacable.
☰
La comunitat descrita per Bolòs. A l’inici de la seva carrera, quan, acompanyat de son pare Antoni, Oriol de Bolòs bastia el material per a redactar els estudis publicats amb els títols ‘Vegetación de la comarcas barcelonesas’ -1950- i el ‘El paisaje vegetal barcelonés’ -1962-, s’enfrontà al notable repte de descriure, per primer cop, un seguit de comunitats vegetals poc o no gens conegudes, que no havien estat estudiades de manera sistemàtica. Amb l’esperit sintètic del mètode que ell seguia, creat pel suís Braun-Blanquet, alçà un parell d’inventaris que, ordenats en la corresponent taula, li van servir per a descriure l’alocar, el seu Vinco-Viticetum agni-casti, de 1956.
L’interessat que consulta aquestes taules s’adona aviat que és una comunitat poc o feblement caracteritzada.
Espais sensibles. Aquesta pobre caracterització podria suggerir un seguit de consideracions i supòsits. Però em sembla que, ça com lla, el més important fora de tenir en compte que alguns dels paisatges dels espais més sensibles, en especial els poc o molt aquàtics, com ara pantans, cursos fluvials, clotes aigualoses i prats humits, han estat, al llargs dels temps, tan desfigurats, que en molts casos només n’han sobreviscut unes romanalles fragmentàries, que potser durien, originàriament, tot d’elements perduts; i no seria d’estranyar que alguns d’aquests elements perduts poguessin ser els més genuïns i definitoris de la personalitat d’unes comunitats que ara són merament residuals.
☰
L'estudi de la comunitat. Oriol de Bolòs i Teresa Franquesa són els autors que han alçat inventaris de la comunitat. Els de Franquesa són del seu estudi de la vegetació del Cap de Creus (1995).
Franquesa hi té una dotzena d’inventaris de la comunitat. La taula publicada, que es pot trobar en el BDBC de X. Font, dona una bona idea del caràcter eclèctic d’aquests poblaments. Hi té anotades dues de les espècies que Bolòs considerava com a característiques de la comunitat, l’òlbia i el magraner.
☰
El projecte Alocs. Promogut per un conjunt de biòlegs, naturalistes i estudiosos vinculats a la Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró i al Centre d’Acció Territorial i Ambiental del Maresme, es va fer, al llarg dels anys 2002-2005, un treball de camp orientat a detectar els alocs i els alocars de les rieres del Maresme, inclosa la dimensió ecològica, en especial la caracterització física de cada riera. Amb la participació de més d’un centenar de voluntaris, va ser un projecte molt notable, tant per la durada en el temps com per la intensitat de l'estudi. El balanç del projecte va quedar reflectit en documents que el lector interessat pot trobar a la xarxa.
Bastit a base d’unes fitxes articulades en l’avaluació de diferents paràmetres, aquest projecte va depassar els objectius inicialment considerats, de manera que, ultra la detecció dels alocs i els agrupaments que forma, va posar de manifest, de forma general, l’estat ambiental de les rieres del Maresme.
Inicialment concebut, com de costum, per un molt reduït nombre de persones, el Projecte Alocs va aconseguir tenir una repercussió social força excepcional, difonent l’interès per a protegir i conservar un dels aspectes naturals més característics de la comarca, les rieres i els rials.
Si bé la idea central era inventariar els alocs de la comarca, aquest projecte va aconseguir un objectiu molt superior, de mena impalpable i d'un altre nivell: el de remoure la consciència de la necessitat de vetllar per tenir cura del país i de combatre la multitud d’activitats que malmeten i destrueixen la natura.
☰
Restauració. En aquest espai, al tram final del torrent de la Vallençana, s'hi van fer, l'any 2017, uns treballs de restauració, dirigits per 'Naturalea', tasques que aquesta mateixa entitat va resumir, en un document que podeu trobar aquí. Però l'estat actual del torrent, força desgavellat, amb canyars i moltes robínies, no té traces, precisament, que indiquin, 7 anys després, les millores d'aquestes intervencions.
Ara bé, a hores d'ara, quan el bagatge de què es disposa, sobre l'eliminació de les canyes, ja és prou afermat, sembla evident que ningú no pot pretendre que les canyes es puguin eliminar amb una sola intervenció local.
☰
"44.812. Alocars, de les rieres i rambles de les contrades marítimes.
Com bona part de les comunitats de ribera, ha sofert alteracions i sovint apareix en estat fragmentari i molt empobrit, particularment al
sud del Llobregat. Caldria prendre mesures per conservar els exemples que encara en queden i per afavorir-ne la reinstauració en els
llocs on abans era freqüent."
Manual dels hàbitats de Catalunya. Vol. VI. Fitxa de Ramon M. Masalles. 2006.
☰
Protegir l'alocar. El Projecte Alocs i moltes altres publicacions han posat en evidència que cal prendre mesures per a protegir els alocars, les mostres actuals d'un tipus de vegetació que ha sofert una forta regressió.
El 'Manual dels hàbitats de Catalunya' és un document molt valuós que recull la catalogació dels hàbitats, una caracterització sintètica, el seu estat, les amenaces i perills a què estan exposats i les normatives legals que s'han bastit per a protegir-los, tot plegat expressat de forma molt clara i resumida, amb l'ajut d'uns índexs d'avaluació ben definits, de diferents graus, segons l'epígraf considerat.
L'alocar es considera amenaçat en grau 3, sobre 4; madur en grau 3, el superior; forma d'implantació o extensió en grau 3, en una escala de 4, grau superior, per a les formacions de superfície molt petita, exigüa; i grau 4 de freqüència-raresa, que indica que és rar, en una escala de 5.
L'alocar del torrent de la Vallençana té la particularitat de trobar-se en un àmbit, en el Parc Fluvial del Besòs i molt a prop del límit del Parc de la serralada de Marina, favorable per a la creació d'un espai natural protegit de caràcter local.
Ara bé, l'ordenació d'un espai així requeriria diferents tipus d'intervenció, que, al meu parer, serien fonamentalment aquests:
- Regulació i control dels horts que hi ha a sobre de la Torre dels Frares -sobretot de deixalles, aigües residuals i productes tòxics.
- Periòdic control de les plantes més invasives, com ara Arundo i Artemisia annua.
- Noves repoblacions, vigilades, amb espècies arbòries i arbustives autòctones.
- Ordenació del camí i del pla del costat meridional del torrent, precisament on, molt recentment, s'ha desmantellat un enclavat de barraques.
- Erradicació dels porfidiosos abocaments de deixalles, acompanyada d'un programa i servei de vigilància periòdica.
☰
Lloc on la carretera dita de la Roca salva el torrent de la Vallençana.
☰
Una mica per damunt del pas de la carretera, cingla el torrent un clap de lledoners de bona talla. Una mica per sobre d'aquest punt, hi ha uns horts amb les tanques habituals, d'estil eclèctic.
☰
És habitual que els alocs presentin una fila més o menys desmanegada, delatora dels nombrosos tràngols que, en aquests llocs tan desfigurats, solen passar.
☰
La majoria dels alocs vistos estaven fruitats i esfullats. Però no en tots, encara, han caigut les fulles.
El fullatge és d'allò més característic: són folíols lanceolats, en disposició palmada; són blans, amb la textura esponjada, una mica de l'estil de les de la sàlvia; i d'un verd una mica apagat, que tira a grisenc.
☰
Boca inferior del pas soterrat coincident amb el torrent.
☰
Són tan comunes, les plantes al·lòctones que es fan en aquest lloc, que semblen clarament majoritàries, més encara pel fet de fer, tot sovint, estenalls o claps, de vegades de força extensió.
Senecio pterophorus DC, originari del sud d'Àfrica, és, actualment, una de les herbes que presenten més capacitat per a difondre's (2).
☰
Menció especial mereix la lleguminosa Robinia pseudoacacia L., un arbre que s'estén fàcilment per les rieres i torrents, on els arbres riberencs autòctons han estat eliminats.
L'alocar del torrent de la Vallençana forma un clap que ressegueix la mota de la riba esquerra; a frec mateix hi passa un camí terrer, actualment força freqüentat, que comunica el Besòs amb la carretera de la Roca i els relleus del Parc de la serralada de Marina. La tanca de l'esquerra cingla les instal·lacions de la depuradora de Montcada.
Entre la depuradora i el camí de la imatge hi ha un enclavat de barraques que precisament va ser desmantellat l'endemà del dia que vaig fer aquest report, del diumenge 27 d'octubre, de manera que algunes de les imatges d'aquest capítol són, a hores d'ara, testimoniatge d'uns habitatges marginals desapareguts (3).
Vitex agnus-castus L., actualment adscrit a la família Lamiaceae (4), és un macrofaneròfit caducifoli de tendència calcífuga, amb preferència pels sòls sorrencs, d'afinitat tropical (5), que pot formar bosquines termo-higròfiles, en els barrancs i rieres de les comarques costaneres, sobretot al nord de Barcelona, però també present més al sud, on contacte amb els baladres Nerium (els baladres formen baladrars, en les rambles i torrents, de substrat principalment calcari, de la regió mediterrània meridional).
L'aloc és conegut per diferents aspectes, com ara: l'ús en jardineria, com arbust ornamental; l'ús tradicional, ja caduc a casa nostra, de les redoltes, aptes per a trenar i confegir atuells de cistelleria; l'ús dels fruitets aromàtics, com a condiment, que sempre s'han comparat amb el pebre.
"Del que cal tenir cura és d'aquests petits espais, espais entorn de ciutats".
☰
"El neguit de vigilar aquesta àrea d'interacció entre l'home i la natura, en tots els punts, és el que demostra veritablement l'amor a la natura i una certa cultura naturalista".
Ramon Margalef.
☰
"Hi ha una tasca de conservació de la natura que no consisteix a fer grans coses".
Ramon Margalef.
☰
"Aquesta mena d'aspecte de suburbi que va prenent tot el país fa una mica d'angúnia".
Ramon Margalef.
☰
Arribada en temps relativament recents i citada per primer cop en els anys 80 -Joan Pino, 'Herbassars higronitròfils'-, per Casasayas, la composta Artemisia annua L. està experimentant una expansió galopant, cobrint a seny grans àrees de vegetació ruderal, en especial en terrenys frescals. A la conca del Besòs es difon a pressa feta, promoguda per la intensa activitat del ciclisme esportiu, una plaga nefasta que, com d'altres, compta amb la complicitat de l'auspici de les administracions.
☰
Les mostres del Vinco-Viticetum agni-casti de Bolòs es troben immerses en un procés de degradació i regressió que, lògicament, ens haurien de convidar a valorar la conveniència de crear petites àrees, específiques, de conservació i protecció.
☰
És un arbust molt ramós, amb branques flexibles que, com els vímets dels salzes, poden comportar, en cert grau, l'empenta de les aigües de les crescudes.
Com passa amb moltes espècies riberenques -ripàries-, els fragments trasbalsats poden arrelar i donar nous peus; també les branques més baixes, en contactar amb els cúmuls dels al·luvions acrescuts, poden murgonar, arrelar i afermar, així, una nova part aèria.
☰
A les riberes que han estat desarbrades hi solen prosperar, a mercè d'una humitat edàfica permanent, els herbassars nitrohigròfils, relativament esponerosos i amb gran poder de recobriment.
☰
L'aloc floreix tardanament, a darreries d'estiu i a la tardor, un tret molt valorat en el camp de la jardineria, perquè permet mantenir mostres de color i vigoria en un moment en què la majoria de floracions ja han passat.
☰
Vials d'esbarjo en la ribera del riu Besòs, a l'altura del torrent de la Vallençana.
☰
Tram final del torrent de la Vallençana. Noteu-hi les mates, de tons torrats, d'Artemisia annua.
☰
La bosquina d'alocs, força espessa, no ofereix gaires possibilitats a les herbes invasives, observació indicada per a defensar la idea que en la restauració de les riberes cal considerar, en primer lloc, la repoblació amb espècies arbòries, en especial d'aquelles que mostren una bona capacitat d'implantació.
☰
Lamiàcia de flors llargament tubuloses, l'aloc ofereix una destacada font d'aliment per a la fauna entomològica, en especial per als lepidòpters.
☰
Biòlegs, botànics, excursionistes, naturalistes i col·lectius de tota mena saben, molt bé, que la contenció dels canyars és molt difícil.
No obstant això, dona la impressió que alguns punts no són prou tinguts en compte:
- Bagatge. Algunes entitats ecologistes, com per exemple l'ADENC, han atresorat una bona experiència en aquestes tasques, de manera que podrien oferir un valuós ajut d'assessorament.
- No valen les actuacions ocasionals. En el medi rural i pagès se sap molt bé que el control de plantes que fan tornes, com, per exemple, les bardisses, requereixen actuacions i vigilància mantingudes en el temps, contínuament. Serveix de poc tallar, només un cop, plantes com l'esbarzer o el roldor; ara bé, les tallades repetides i continuades sí que poden arribar a matar arrels i rizomes.
- La força dels faneròfits. Qualsevol tasca d'eliminació de les canyes hauria d'anar acompanyada de repoblacions d'arbres i arbustos de ribera, autòctons; només la concurrència, en el subsòl, de les arrels dels arbres i arbustos, pot arribar a exercir un cert control, efectiu, de les canyes.
- Pas a pas. Amb paciència i una canya, tot s'apanya. Caldria aprendre a estrafer l'estil de la natura. No són aconsellables els grans objectius. És molt bo d'anar pas a pas, fer restauracions locals que tinguin valor d'experiència pilot, que puguin ser útils com a models, per a altres actuacions.
☰
Canyar de rebrot, a tocar de la tanca de la depuradora.
☰
☰
Robinia pseudoacacia L. és un arbre molt fructífer que penetra fàcilment per les riberes que han estat alterades.
☰
Robínies, indesitjable llegat dels temps en què créiem, incautament, que algunes plantes exòtiques: Robinia, Ailanthus, Ligustrum, Celtis (6), etc., podrien servir-nos per a restaurar espais desarbrats.
Convé no oblidar mai, doncs, que nosaltres hem estat el vector de dispersió d'espècies que després, perfectament naturalitzades, esdevenen o poden esdevenir un greu problema per a la reimplantació de les plantes autòctones.
☰
El marge dret del torrent és cinglat per les parets d'unes granges, en un bon exemple d'un tema de gran actualitat, d'edificis instal·lats en plena llera d'inundació d'un torrent (7).
☰
Torrent de la Vallençana, a la terrassa del Besòs. No hi ha cap espècie que sigui més invasora que nosaltres; efectivament, ja és força evident que aquesta capacitat que tenim, per a perdonar-nos-ho tot, ens està, poc a poc però porfidiosament, querant l'esperit.
☰
Notes
(1) L'aloc és un arbust alt, que assoleix talla arbòria en els exemplars anyencs, però sol esbrancar-se promptament, a prop de la base, hàbit que, a més, és encara més desdibuixat pel fet de ser, molts dels alocs actuals, peus de rebrot. Per aquest tipus de creixent encaixaria en el que solem entendre per arbust, però, ça com lla, no són pas rars els peus de talla arbòria, de 6, 8 o fins i tot més metres. Val a dir que la distinció entre arbust i arbre és més aviat de mena convencional. En la zona mediterrània no són poques les espècies que, de faisó habitualment arbustiva, no rarament formen arbres baixos, per exemple el garric, l'aladern, la mata o llentiscle, l'arbocer, etc.
(2) La nota del BDBC, d'aquesta planta: "freqüència: bastant rar", segurament mereixeria, a hores d'ara, revisió.
(3) Com passa amb les canyes, aquestes barraques també poden rebrotar immediatament, després de la intervenció.
(4) Així consta al catàleg, en línia, de Sáez i Aymerich, de la flora vascular de Catalunya, i al BDBC de X. Font.
(5) Aquesta nota biogeogràfica la podrà trobar, el lector interessat, en les descripcions originals d'Oriol de Bolòs.
(6) Fins fa poc no semblava gaire clar l'estatus o adscripció biogeogràfica del lledoner. En aquest sentit, resulta molt interessant la nota del BDBC: 'Introd. Med.-Submed.' Aquest caràcter d'introduït no consta en d'altres fonts consultades, de la literatura convencional no actualitzada, però sí en el catàleg, actualitzat i crític, de Sáez i Aymerich; també en la tercera edició de la 'Flora manual dels Països Catalans'.
No obstant això, actualment hi ha prou llucs que ens indiquen que Celtis va penetrant, amb facilitat i vigoria, al llarg de riberes, regalls i margeres fresques. I, a més, ens trobem de nou amb un altre cas d'arbre molt usat en la consolidació de marges, pràctica ben estesa, per exemple, al reialme de València. I aquest ha estat un vial, ben evident, de naturalització: dels marges -cultius- a les riberes. Potser que vigilem, doncs, amb els arbres consolidadors, perquè, lògicament, poden desenrotllar una capacitat indeturable per a fer tornes i rellucs.
(7) De sempre, en els manuals de geografia s'hi han distingit dues lleres, la de circulació i la d'inundació. Uns aprenen i saben; d'altres ignoren i decideixen. En aquest camp ja se sap quasi tot, però hi ha massa gestors i polítics que ho ignoren gairebé tot, llevat les mil maneres de cultivar i treure el profit propi.
☰
Barcelona
Text i fotografies: © Romà Rigol
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
