Una crònica breu, d'una passejada pel voltant del poblet de Pardines, situat en un pintoresc esperó de la vall del Segadell, riuet que tributa al riu Freser, a l'altura de Ribes, ensotat conflent que arramada tres braços, generosos, de l'alta vall del Ter.
La visita la vam fer el 7 de setembre. Si mirem cap al sud, tenim comarques com el Priorat, una de les que sofreix una sequera més severa; en canvi, a la vall del Segadell hi trobem, a principis de setembre, una verdor inusitada. Al Ripollès hi ha plogut i les herbes, pastures i farratges, es veuen ufanoses. És la Catalunya humida, en encertada i claríssima expressió de Solé Sabarís. Són paisatges d'un mateix país; però són, en realitat, mons molt diferents.
Cal esbatanar tots els sentits. Som al voral del camí de Santa Magdalena, per on hi circulen força cotxes, de veïns i també de turistes; diverses persones del poble també hi passegen, per esbargir-se, orejar-se o, tal vegada, fer una visita al cementiri, potser per a parlar amb algú que, eixut i mut, encara viu, però encatauat en el magí d'altri.
Seseli montanum L. En aquest tàxon linneà s'hi ha reconegut alguna subespècie -vegeu 'Flora Iberica'-, però de validesa força discutida.
És típic d'aquesta apiàcia la coloració rogenca, o vinosa, de l'estilopodi, quan les flors ja han perdut els pètals.
Peu novell de gatsaule Salix caprea L.
El camí de Santa Magdalena travessa boscos mixtos força frondosos, en especial en els sots i barrancs, per on, alegrement, s'escola i saltirona l'aigua, en una imatge que, per als que som de contrades tirant a eixutes, resulta, ara, quan l'estiu encara no s'ha ajaçat, un bon punt sorprenent.
Galeopsis tetrahit L.
De què són aquestes fulles tan grans? Després d'uns moments de vacil·lació, algú de nosaltres ho aclarí: Filipendula ulmaria (L.) Maxim.
No, no es fa, aquesta saxifragàcia de fulleta reniforme, en llocs simplement humits; necessita, més aviat, sòls xops i regalimosos. Chrysosplenium oppositifolium L.
Tanacetum vulgare L., la tanarida, és una molt reputada herba medicinal.
Valor documental. Aquesta és una qualitat, molt estimable, que tenen o poden tenir les fotografies. Quin és aquest talictre? En el seu moment ja ens va cridar l'atenció i va passar allò, tan típic, de fondre's furtivament, la vacil·lació, en una muda suspensió. Quan s'excita l'atenció, ja ho sabeu, cal parar l'orella i procurar no perdre passada.
Mireu la forma de les fulles: els segments, si més no alguns, són llargament acuminats. Crec que té tots els llucs de ser Thalictrum simplex L. subsp. simplex [Thalictrum flavum L. subsp. costae (timb.-Lagr.) Rouy et Fouc.], però, és clar, sense fer-ne una verificació, això haurà de quedar en l'àmbit del supòsit.
El nom entre claudàtors és el consignat i considerat vàlid al Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya. Per ser d'actualització crítica i recent, segueixo la nomenclatura del catàleg d'Aymerich i Sáez.
Aquesta ranunculàcia consta en la flora de la vall de Ribes de Josep Vigo, però hi diu que només la va trobar al sector occidental i la qualifica de molt rara. Seria novetat per a la quadrícula, si fos correcte el supòsit.
Alguns gèneres no permeten fer una determinació a vista; això passa en el gènere Rubus. Cal aplegar i observar molt bé les flors, els fruits i les fulles, i a això afegir-hi, a més, un bon tall d'expertesa.
Extensos i ufanosos prats verds, ben termenejats per espessos rengs d'arbres variats, de capces molt ben enflocades.
Aquesta herba de flors d'estrelles blanques, és una apiàcia que no ho sembla. Astrancia major L.
El vaquí és la vocació del país. La pluviositat ho permet i els boscos ho corroboren: rouredes mesoxeròfiles en vessants, però sempre flanquejades per bones taques de caducifolis mixtos, en els caients més frescos, valls i torrents.
Dibuix a queix rodó. El mos del bestiar afaiçona, molt ben ratat, el perfil inferior de les enflocades capces dels arbres.
Alguns arbres, oportunistes, festegen els farratges i el vaquí. El bedoll és un oportunista apressat, que aprofita molt bé algunes circumstàncies, com ara els formigons -boïcs, muntells de terra i vegetació capolada que es crema, a foc somort.
Boixeda amb pastura, una estampa que, a manca de dades fiables, no sabria puntualitzar amb seguretat. El boix és, crec, verinós per al bestiar. La boixeda podria indicar una avançada del bosc, en una pastura que no es cuida o que s'ha abandonat.
Al sud de Pardines hi ha la verda serra Cavallera, sempre presidida pel puig, enrasat però eminent, del Taga. A l'obaga d'aquesta serra hi ha, escampats, alguns fenòmens pantanosos i clotes aigualoses, d'aigües que jeuen i romancegen damunt d'uns materials que barren els pas a la infiltració.
En la clota aigualosa hi vam veure, en flor, aquesta petita herba higròfila: Myosotis martini Sennen [M. lamottiana (Chass.) Grau; M. scorpioides subsp. lamottiana Chass.; M. scorpioides auct.].
L'estanyol de Can Roca té les vores ben definides, detall suggeridor d'una possible solsida -ensorrament de part d'una capa, per trencament, caiguda o dissolució d'una inferior que la sostenia.
En la vora inferior hi ha una jonquera de Juncus inflexus i altres plantes hidròfiles; la taca de verd intens, a l'entrada d'aigües, és un herbassar helofític de Sparganium erectum; la làmina d'aigua, relluent, és tota clapejada per les fulles flotants, de figura el·líptica, de l'hidròfit espiga d'aigua Potamogeton natans L..
Sparganium erectum L. Josep Vigo el consigna així, sense puntualització infraespecífica, perquè, segons diu, no va disposar de fruits que li permetessin fer-la.
Són esferes de fruits utriculosos, cantelluts i bequeruts. Aniria cap a la subespècie erectum, però caldria comprovar-ho millor.
Potamogeton natans treu espiguetes fructíferes a flor d'aigua.
Parnassia palustris L. Celastraceae. Herba de mulladius i sòls xops, de muntanya. Si us vagués, mireu el comentari que en fa, Josep Vigo, en el seu llibre, molt celebrat, 'L'alta muntanya catalana. Flora i vegetació', bon testimoniatge del seu estil, curós i empíric.
Buxus sempervirens, amb poncelles. Poncelles al setembre? No és estrany, això? Podrien ser poncelles hivernants, que no s'expressin fins a la següent primavera? Interrogant obert.
A dalt s'hi veu una càpsula seca, un fruit de mena explosiva, tal com vaig exposar i documentar, en un capítol que el lector curiós podrà repescar, si li vaga, clicant aquí.
Aquesta composta al·lòctona és exclusiva, o quasi, de la Catalunya humida, el sector oriental. Erigeron annuus (L). Pers.
Diu Vigo, a la seva flora de la vall de Ribes (Universitat de Barcelona, 1983), que es començà a veure's a partir de 1978.
"Remarks: According to Bolòs & Vigo (1996), this species is represented in our area by subsp. septentrionalis (Fernald & Wiegand) Wagenitz [=E. annuus subsp. strigosus auct.]."
Remarca extreta del catàleg taxonòmic crític de Sáez i Aymerich. Curiosament, aquests autors no l'atribueixen a Persoon (Pers.), sinó a Desfontaines (Desf.).
Aquesta rebolleda de boixos ens va cridar l'atenció. Sembla talment un búnquer: és una formació espessa, tancada, ombrívola, molt fosca, on, versemblantment, la humitat hi deu ronsejar força, a jutjar per l'abundosa presència de molses.
Noteu-hi la mala vitalitat dels peus, en general. Ultra l'impacte de l'eruga gormanda i la floridura que l'acompanya, és habitual que aquestes formacions domesticades restin mal protegides i acusin, quan es deixen al seu lloure i els xucladors esgoten les rabasses, els danys causats per tota mena de microorganismes.
Això seria una mena de tanyereda -digueu-ne tanyada, si preferiu l'estil normatiu- de boixos, però caldria saber què se'n feia i com es menava -es fa inevitable, però, pensar en la indústria dels culleraires.
Barcelona
Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
