Si se'n diuen, d'arqueològics -també antics i primitius-, és perquè de vegades llurs granes apareixen en els treballs d'exhumació de jaciments arqueològics, alguns, per cert, d'èpoques d'allò més reculades.
Aquest seria un dels trets remarcables d'aquests blats: són dels primers cereals que es van cultivar. El cultiu de la pisana o espelta bessona es va mantenir fins a l'època actual o moderna; és un blat molt ric en midó -blat midoner; es diu que a mitjan del segle passat ja no es cultivava. Però durant molts segles la pisana era el blat més cultivat a Europa.
Ha estat en temps relativament recents, doncs, que aquests blats antics han estat substituïts per altres varietats, de qualitats considerades més desitjables, sobretot perquè l'espelta bessona no seria, enfront d'altres tipus, com la xeixa -blat tou- o el forment -blat dur-, un blat molt fariner.
I actualment hi ha una tendència, difusament escampada, a tornar a sembrar aquests cereals, que ofereixen, enfront de les varietats més difoses, ultra unes qualitats intrínseques, nutritives, ara molt valorades, una major rusticitat i adaptació al terrer.
Emmer weath (Triticum dicoccum) Aquest text dona idea de l'antigor del coneixement i aprofitament d'aquest cereal, ancorat en les cultures dels poblaments fixats en el territori, del neolític. Sembla que, en primer lloc, molt abans del cultiu, es tractava de la col·lecta i aprofitament del gra d'un híbrid natural o silvestre, format amb un ascendent del gènere Aegilops (A. speltoides amb el blat silvestre Triticum urartu).
Efectes de la domesticació. Efectivament, és dubtós que hi hagi prous motius per a creure que aquell blat ancestral dels pobles neolítics sigui el mateix que l'espelta bessona encara cultivada, bé que només ocasionalment. Els trets més rellevants són, com de costum, els relatius a l'evolució de l'espiga madura. En la tribu Triticeae el raquis assoleix un alt grau d'especialització.
La primitiva espelta bessona, que se sol designar com a Triticum turgidum ssp. dicoccoides (Koern. ex Asch. & Graebn.) Thell., l'híbrid silvestre ja esmentat, té el gra vestit i la rapa trencadissa -eix fràgil. És a dir, arribada l'espiga a la maduresa, el raquis es desballestaria, separant-se els articles que la integren, però mantenint-se agermanades, encara, totes les peces de cada nus, o sigui el conjunt de l'espigueta, glumes, lemmes, pàlees i cariopsis.
La domesticació ha rectificat alguns d'aquests trets, en especial la desarticulació de la rapa, que devia fer la plega del gra molt incòmoda. Sembla que aquesta selecció, de les formes de rapa íntegra, no trencadissa, s'hauria produït molt aviat, quan es passà de la col·lecta de la planta silvestre a la sembra preparada.
Ça com lla i si és encertat el que normalment es diu, l'espelta bessona actualment cultivada seria, encara, un cereal de gra vestit, que cal espellofar, o sigui magolar-ne les espigues, per tal de separar-ne el gra del boll.
L'espelta bessona domesticada seria el Triticum dicoccum (Schrank) Schübler; però sembla que actualment se sol anomenar Triticum turgidum subsp. dicoccum (Schrank ex Schübl.) Thell.
Nomenclatura. El lector trobarà que aquest blat presenta una nomenclatura una mica embullada, acrescuda, encara, per les diferents variants ortogràfiques. Les reporto en el següent esquema, que, en qualsevol cas, només respon a un determinat criteri i, per tant, de cap manera no en pot desacreditar d'altres.
- Basiònim: Triticum dicoccum Schrank ex Schübl., 1818.
- Equivalent basionímic: Triticum dicoccon, variant ortogràfica.
- Sinònim homotípic: Triticum turgidum subsp. dicoccon, variant ortogràfica.
- Sinònim homotípic: Triticum turgidum subsp. dicoccoides (Asch. & Graebn.) Schweinf.
- Sinònim homotípic: Triticum dicoccoides (Asch. & Graebn.) Schweinf.
- Sinònim heterotípic: Triticum dicoccum subsp. dicoccum.
- Sinònim heterotípic: Triticum dicoccum subsp. asiaticum Vavilov, 1931.
- Sinònim heterotípic: Triticum dicoccum subsp. abyssinicum Stolet. ex Vavilov, 1935.
La constant dels dos cocs. Totes les formulacions dels noms hi fan referència: dos cocs, o sigui dues flors per espiguella, o, en el cas aquí reportat, dues flors més el vestigi, merament residual, d'una tercera.
.jpg)
.jpg)
Tenacitat de la rapa. El raquis és continu, no articulat. La pisana ancestral tenia el raquis articulat i trencadís, així com el té el margall o ordi silvestre Hordeum murinum. En l'esquema hi he destacat la continuïtat del raquis del blat. L'estretor dels punts de contacte dels artells suggereix la possibilitat d'antics punts de separació. Cada artell té un 'taló' al cap, eixamplat, que fa de base -podium- de l'espigueta. L'espigueta s'articula en un nus mineralitzat, de sílice -el cal·lus.
Les espiguetes de les gramínies es desarticulen per davall o per damunt de les glumes; la selecció de les varietats cultivades ha aconseguit el gra llevadís, que espontàniament es desadhereix de les glumel·les -pellofes, en el parlar corrent.
Hi ha una divisió de gran ordre en els blats cultivats: T. aestivum, la xeixa (blat tou o blat de pa); i T. turgidum, el forment (blat dur o blat de pasta, del llatí frumentum, l'altra bessa llatina del blat).
En aquest blat hi ha dues flors per espigueta, mes en el centre, en el lloc que seria l'extrem superior, hi ha una romanalla floral, el vestigi d'una flor que no es desenvolupa. Hi ha, de baix a dalt, un desenvolupament decreixent -basitonia.
En l'espigueta de la imatge s'hi veu bé, a l'esquerra, la gluma, d'extrem truncat i perllongat en una aresta curta, afuada; a la dreta, de color brunenc, s'hi veu part d'un fruit -cariopsi-, que al costat esquerra és embolcat per una pàlea de vores hialines i nervis alats.
Pel que fa a les arestes dels lemmes, són perllongacions dels nervis de la làmina -nervis excurrents o projectats dellà o fora (ex) del curs-, retorcides, típicament escabroses, que formen part del mecanisme d'autosembra.
En aquest període hi ha nits rellentoses i sovint hi ha, també, les típiques bromadas, de nit. Quan les diàspores s'humitegen, les arestes s'estiren, però les petites eminències raduloides les mantenen fixes i l'energia es projecta cap avall, on s'hi combinen, a la perfecció, l'aguda punta de sílice del cal·lus i la blanesa del sòl humit, més, quan n'hi ha, les barbes -pogon- del fruit, que tenen per missió evitar els moviments contraris, de sollevar.
La sembra - o autosembra- és possible després d'una sèrie o successió d'aquests moviments oposats -retorciment i estirament; aquest mecanisme ha estat comparat amb la successió de pernades del nedar d'una granota.
.jpg)
El conjunt de l'espigueta és la unitat de disseminació -diàspora. En les arestes raduloides hi concorre una complexa casuística: poden reptar -herpautocòria-; clavar-se al terra si són trepitjades; enganxar-se al pèl dels animals i a la roba -exozoocòria; autosembrar-se amb moviments higroscòpics alternants -tripanocarpia; ser transportades per les formigues...
©Agnes Chase. Mi primer libro de las gramíneas. 1959.
En el blat ancestral Triticum turgidum subsp. dicoccum (Schrank ex Schübler) Thellung, de gra vestit i rapa frèvola, hi hauria un capteniment del tipus de les espigues del margall bord: reptació, tripanocarpia, etc. (vegeu J.A. Devesa et al., 2022).
Resum. L'espelta bessona, de cultiu molt general fins a mitjan del segle XX, va ser substituïda per altres xeixes i forments, més fariners. En el marc de la recuperació local del cultiu de blats antics -per exemple a Gallecs, la Segarra, la Garrotxa i el Pla de l'Estany-, alguns pagesos, de noves fornades, tornen a cultivar l'espelta petita, l'espelta bessona, l'espelta, etc., juntament amb antigues varietats geogràfiques locals que, tot sovint, han estat al caire de l'extinció. Alguns d'aquests blats són de rendiment baix, però es valora que, segons es diu, els productes fets amb aquests grans són més nutritius, saludables i païdors. D'aquesta manera es contribueix, a més, a salvaguardar la diversitat del patrimoni agronòmic.
La Sagrera
Text, esquemes i fotografies: © Romà Rigol
