En les formes de les plantes s'hi endevinen, sobretot a còpia d'integrar caràcters importants en el seu estil de vida, unes categories, unes plantilles o patrons que travessen plantes de llinatges d'allò més diversos. El caràcter avui considerat és l'anemofília. Efectivament, l'adaptació, en la reproducció, al concurs d'aquest factor ambiental concret: el vent, els corrents d'aire, ha imposat unes formes tan recurrents i ben definides que difícilment podríem sospitar que serien compartides per plantes tan diferents com un càrex i un avellaner, per exemple.
Fixem-nos quin notable aplec de caràcters externs solen anar relacionats amb l'anemofília:
- Flors masculines i femenines separades, molt sovint ambdues presents, però, en el mateix peu -monoècia.
- Flors nues o gairebé, petites, densament agrupades, inodores, no nectaríferes.
- Inflorescències masculines més grans que les femenines.
- Gran abundor de flors masculines i profusió en la producció de pol·len.
- És habitual la dicogàmia proteràndrica, maduració primer de les flors masculines.
- Els estams són exserts i versàtils.
- Els estigmes són exserts i molt desenvolupats, plomallosos o vescosos.
- Grans de pol·len molt petits, lleugers, aerodinàmics -de vegades amb dispositius aerífers-, no agafatosos.
Per tal de destacar la fidelitat o constància d'aquests trets, en plantes de llinatges allunyats, veurem, tot seguit, una comparativa gràfica, de les flors de l'avellaner, de recent publicació en aquest espai, i les del petit càrex -humilis- d'aquest capítol, un faneròfit i un hemicriptòfit cespitós, una betulàcia i una ciperàcia.
Flors masculines, en espiga pengívola immadura -versàtil en la florescència-, d'avellaner.
Flors masculines, en espiga erecta florent, de càrex humil. A la base, flors femenines.
Petit grup de flors femenines, dens i pauciflor, d'avellaner.
Petits grups de flors femenines -punts blancs-, densos i pauciflors, de càrex humil.
Hemicryptophyta rhizomata caespitosa. En un capítol anterior, que podeu repescar aquí, si us vaga, ja hi vaig destacar que la qualitat rizomatosa de molts hemicriptòfits ha quedat una mica enfosquida, potser pel simple fet de seguir unes tipologies que tendim a creure, sense gaire fonament, que són excloents. La imatge revela la qualitat cespitosa del càrex humil. Fa rizomes corbats -oblics segons Vicioso, en la monografia de 1959-, fibrosos, i fillola intensament, de forma centrífuga, de manera que el cor originari, o centre de les tofes, va morint d'envelliment, mentre les innovacions laterals revelen la seva vitalitat fent cèrcols d'espigues perifèriques florents, d'allò més ben puntualitzades, per la pàl·lida i lluminosa groguesa dels aplecs d'estams.
Aglevats. Forma a la primeria feixets, afuats per baix, curts, que, a còpia de filloleig, fa manats de rabasses, molt serrades i solidàries, fibroses, de color terra, molt ben aglevades, amb arrels adventícies fasciculades, de gran intensitat. En les motes sempre hi sol haver un romanent temporer de fulles mortes, que depassen, de molt, la talla de les novelles en brotar.
Carex humilis Leysser. Cyperaceae. Càrex dit humil, indicant petitesa, possiblement per la curtedat de les tiges floríferes, que no solen fer més de dos o tres dits de través. A més, queden en gran part calçades per les masses folioses, llevat les espiguetes superiors masculines, curtament emergents.
Brosteig i estímuls. Noteu-hi les fulles tallades, pel mossec de les ovelles o cabres, que no toquen, aparentement, les espigues florals. Caldria veure si el brosteig no podria estimular, precisament, la brotada de les tiges floríferes. L'afinitat dels càrex amb les gramínies és prou clara.
Flors femenines. Els punts blancs indiquen els grups -espiguetes- de flors femenines, molt discretes però abundants i encara prou visibles, pels estigmes blanquinosos i cargolats. Les espiguetes femenines són pauciflores; es troben escampades per les tiges, la superior situada a la base mateixa de l'espigueta masculina terminal, aquestes tan properes, de fet, que sembla una única espiga andrògina. Són tan curtament pedicel·lades que es veuen aferrades a la tija. Hi manquen les espigues femenines llargament pedicel·lades i ixents de la base de les tiges -dites ginobàsiques o basilars-, presents en un altre càrex semblant, també molt comú: C. hallerana.
Plenitud de les flors. En la tija central s'hi veuen dues espiguetes femenines, molt discretes en la floració. Només afloren, al defora de les glumes, els filaments dels estigmes plomallosos. Hi ha unes 2-4 espiguetes femenines per tigeta, amb un nombre semblant de flors per espigueta, que són molt més visibles en la fructificació, quan han revingut els fruits utriculosos. En les tiges que porten espigues masculines encara no del tot desplegades no s'hi veuen les flors femenines, que apareixerien posteriorment. Però, ça com lla, Acedo, Llamas i Molina suggereixen -Quercus, 2009-, contràriament, que en el gènere hi ha proterogínia: "Los estigmas están receptivos antes de que el polen esté maduro".
Creixent lateral i centrífug. El cauloma del càrex humil és colgat -rizoma-, relativament refetó, curt, regirat o corbat cap a un costat, amb les gemmes de renovació abaxials. El tirat oblic del rizoma provoca que les arrels tinguin també un tirat oblic, no del tot geotròpic, cosa que facilita, encara més, l'entramat o enxarxat de l'aparell radical.
Rizomes plagiogeotròpics i creixent centrífug. En aquesta tofa grossa, vista per sota, s'hi veuen els rizomes corbats i subhoritzontals, de tendència plagiogeotròpica. En els rizomes que he aclarit, per tal de poder visurar-los bé, s'hi aprecien uns internodis més llargs que els altres i amb menys brots foliosos, que es desenvoluparien abans de la brotada foliosa o epigea.
Esquema del creixent lateral. Lateral perquè no considera el creixent radial de les tofes d'aquest càrex. Il·lustra el creixent abaxial -del costat oposat al de l'eix- dels caulomes hipogeus. Creix en unitats bàsiques -brots-, que són feixets foliosos; amb el filloleig abaxial es formen manats de feixets; segueix el creixent del rizoma, tan solidari a l'originari que sembla talment coalescent; segueix el creixent radial, amb internodis més llarguers i distingibles, mentre es va produint l'exhauriment dels primers brots. Les tofes velles presenten, per tant, una forma de cercle, sovint tancat, complet, d'altres cops incomplet o parcial, i, al dedins, les romanalles seques de les anteriors temporades.
Exemple de mota parcialment circular. En espais sotmesos a metrallament de partícules o a altres factors ambientals abrasius o destructius, les gemmes de sobrevent poden morir i aleshores la mota pot afectar una forma d'aquest estil, parcialment redonenca.
Densitat. L'estil d'amotar-se. La fletxa indica el creixent abaxial. El punt groc indica un brot mort, de l'inici d'aquest rizoma. Els punts blancs assenyalen els darrers brots. La tofa creix, així, molt concentrada i densa, per multiplicació de braquiblasts; deu tenir, aparentment, una gran capacitat per interceptar, en els coixins vegetatius, actius, senescents i morts, l'aigua de la pluja i la mullena dels boirims. Les arrels, molt abundants i amb moltes eminències capil·lars, són somes, intensives, amb gran poder per aglevar la terra i reduir, així, els processos erosius de les correnties.
Les florelles femenines, en bona part enclaustrades -com les de l'avellaner, per exemple-, són força inconspícues. Es comprèn que l'iconografia dels càrex se centri, sobretot, en les plantes fruitades, quan la figura perfilada dels utricles resulta relativament vistent. Es tracta d'espiguetes femenines caulinars, pauciflores, que, a més, resulten en gran part -gairebé del tot- tapades per les fulles, de talla superior.
© Biblioteca digital Real Jardín Botánico. Aquest és l'enllaç de l'estudi publicat el 1959 pel monògraf Carlos Vicioso.
Fascicles, feixos i motes. En el càrex humil hi destaquen la curtedat i, sobretot, l'hàbit summament serrat, cespitós, molt foliós, amb fulles disposades en feixets, al seu torn molt feixats.
Text i fotografies: © Romà Rigol
