Nassella tenuissima (Trin.) Barkworth o crear problemes per gust

Foc. Dissabte 28 de juny. Calor desmesurada. Sento olor de socarrim i diverses sirenes. Baixo al carrer. Hi ha grups d'agents de la policia local i uns bombers, tirant aigua amb mànega a una zona enjardinada, plantada, no fa gaire temps, amb motes de la gramínia Nassella tenuissima.

Ornamental. Aquesta herba s'ha plantat força en el barri. Ho podeu veure en el capítol que li vaig dedicar:
Nassella tenuissima (Trin.) Barkworth

En aquest capítol hi reporto els danys que ocasiona, en diferents regions; i també hi faig un plec de valoracions, sobre el perill de naturalització de les herbes d'aquest grup, que m'eximeixen de tornar-les a exposar.

Exòtica potencialment invasora. És una planta americana, originària d'Argentina, Xile i Mèxic, que ha esdevingut invasora en diferents regions del món. S'inclou, per exemple, en el 'Catàleg de plantes exòtiques de jardineria potencialment invasores en la reserva de la biosfera de Menorca', publicat pel Consell Insular de Menorca.

És consignada en l'annex II del projecte Exocat, de les espècies exòtiques a Catalunya, en la llista de les espècies exòtiques no invasores de Catalunya, en la categoria establerta, categoria per a les plantes que formen espontàniament poblacions autosostenibles en el medi natural, sense la intervenció humana.

En el capítol que abans he enllaçat hi ha la referència a un article que reporta, precisament, una població espontània de N. tenuissima, del Baix Llobregat, signat per H. Álvarez, Neus Ibáñez i Carlos Gómez, publicat en el número 35, del 2016, de la revista Collectanea Botanica.

Destaco, com ja vaig fer en ocasió d'aquella publicació, la bona aclimatació i la clara tendència expansiva que observen els autors.

Planta cremadissa. Les parts seques, a l'estiu, són com palla seca. Les mates palloses i seques d'aquesta gramínia són molt cremadisses. Aquest és un tret conegut de la seva ecologia. El foc l'afavoreix. Les parts vitals soterrades es mantenen vives i els fruits, molt aficadissos, també, com és normal en moltes estipes. Aquestes herbes han evolucionat en regions de vegetació oberta que són molt pasturades i cremades periòdicament.

Incongruència. L'extensa i coneguda literatura sobre el potencial invasor d'aquesta herba, més els notables riscos d'incendi de les grans motes, quan són seques, no impedeixen que aquesta estipa americana es vagi plantant, de fa ja alguns anys, en molts punts de la ciutat.

Fer mal per gust. S'aprofundeix una tendència cada cop més forta: tendim a creure que els perjudicis que ocasionem en el medi natural són deguts al desenvolupament econòmic, però actualment són molts els danys deguts, també, a simples activitats d'esbarjo, festes, activitats esportives, circulació rodada, curses, etc.

En aquest cas, els problemes de la introducció d'una estipa americana es basen en un gust estètic, ornamental, propi de les activitats de la jardineria, possiblement la principal via d'introducció d'espècies exòtiques i invasores. No és exagerat dir, per tant, que fem mal pel nostre gust, per les nostres decisions.

Invitació. Exposada de forma breu. Us convido a que valoreu si és oportú mantenir, per Sant Joan, el costum de llençar petards i pirotècnia, tenint en compte l'estat actual de les coses, que resumeixo així: temperatures molt altes abans fins i tot de l'inici de l'estiu; gran quantitat de material divers que es pot cremar fàcilment, tendals, deixalles amuntegades, mobiliari d'exterior de plàstic, roba, herbes seques, etc.; les estadístiques de les intervencions, en aquesta diada, dels diferents cossos públics de bombers; i el fet que Barcelona ja té, a més, la desgraciada distinció d'ocupar una molt destacada posició, entre les 10 ciutats més sorolloses del món.

Personalment -això no té cap mena de valor, és clar- estaria ben disposat a celebrar, més aviat, la fi de l'estiu... per Sant Martí, més o menys.

Fitxa de la Diputació de Barcelona, amb l'epígraf, destacat en groc, del potencial invasor. La incomunicació és el segell del nostre temps, l'anomenat temps de la informació. Per un costat, voluntariat eliminant plantes invasores; per l'altre, personal professional, fins i tot representants d'institucions públiques!, plantant-les i difonent-les.

Tot un èxit. Plantes que han evolucionat exitosament per a tramuntar tota llei d'obstacles, rebrotant després del foc i del mossec dels herbívors, germinant després que la maquinària destrueix tota la vegetació, produïnt descomunals quantitats de fruits aficadissos que resten incòlumes amb el foc, que s'enterren sols, que s'enganxen arreu, al bestiar, a la roba, a les rodes, etc., poden comptar, a més, amb d'altres aliats, jardiners que, ultra cantar-ne l'excel·lent efecte ornamental, les importen, les vetllen, les crien, les planten i les difonen. Tot un èxit, certament.

Com taca d'oli. Del mateix gènere i de semblant regió de procedència, Nassella neesiana (Trin.& Rupr.) Barkworth ja es troba en ple procés de naturalització a casa nostra, de manera que ha merescut la categoria de 'comú' en el catàleg de plantes al·lòctones de Catalunya, de Sáez i Aymerich.

En l'edició de 2005 de la 'Flora Manual dels Països Catalans' els autors la reporten del territori ruscínic; citada per Pere Barnola, Gómez Bellver i altres autors, la dita estipa fina de jardí actualment ja es troba per tot el tram nord del catalanídic, tal com recull el BDBC de Xavier Font.

La imatge és d'un herbassar homogeni d'aquesta estipa, de Sant Celoni (el Vallès Oriental). Fotografia: © Cèsar Pedrocchi Rius.

La imatge ens permet fer-nos càrrec del risc que hi ha, quan herbes d'aquests llinatges es descontrolen o, millor dit, aconsegueixen naturalitzar-se, superant amb èxit les barreres naturals pròpies de les comunitats vegetals, massa sovint desvirtuades i debilitades, per les nostres activitats destructives.

Actualment el trànsit de bicicletes d'esbarjo és una font important de dispersió d'herbes al·lòctones i invasores. Originalment creats per a la protecció de les espècies, actualment els parcs naturals són, en primer lloc, espais destinats al foment i promoció de les activitats esportives i turístiques.

Manllevo, d'aquest mateix blog, aquest retall, d'un passeig per Sant Julià d'Altura:

Retalló de fasci-graminetum de Stipa caudata. Aquesta estipa és, a bell ull, inconfusible. Fa forres de gran talla, amb les tiges esteses a tot el volt. És enorme la profusió de flors de les grans panícules, corbades cap avall. Hi ha un barrancó a l'esquerra. Aquesta estipa necessita sòls profunds, frescos o humits. Aquestes han prosperat damunt mateix de la mota del barranc.

Nassella tenuissima en espais enjardinats del carrer Garcilaso.

Personal del cos de bombers a punt d'apagar del tot el foc de les estipes americanes plantades, que va afectar a dues petites parcel·les, mentre eren vigilats, a distància, per agents de la policia municipal.

Aquestes parcel·les, anomenades jardins en la placa de la imatge, estan dedicades a la memòria de la religiosa Encarnació Colomina, que va fundar el proper convent de la Mare de Déu dels Àngels, actualment popular col·legi de religioses.

Els jardiners saben molt bé que aquests espais de mates espesses solen ser niu de deixalles de tota mena, però més avall veurem que n'acullen moltes, especialment, de voladores.

La intervenció dels bombers impedí que el foc passés a altres plantes; les imatges revelen prou bé, però, que les motes de l'estipa americana són, un cop completat el cicle generatiu, molt cremadisses, talment com denses forres de palla seca.

En aquest cas és una bateria d'algun aparell. En les altres imatges, restes de pirotècnia de la revetlla de Sant Joan, excepcionalment sorollosa en el barri, deixades al descobert després dels focs. És una convenció interessant i notabilíssima, acceptar que una celebració no permeti dormir, a qui ho desitgi, fins a quarts de 6 de la matinada. Això també és crear problemes per gust... d'alguns.

Capçalera d'un article meu publicat a la revista de botànica 'Miconia', de Josep Nuet i Àngel Romo ('Miconia', revista botànica catalana independent). Un estudi com aquest pot despertar, tal vegada, l'interès d'alguns botànics. Fenòmens que a nosaltres ens poden alarmar o escandalitzar, són simplement considerats, pels gestors del territori, com espais verds. I avall, que fa baixada.

La Sagrera

Text i fotografies, si no s'especifica: © Romà Rigol